14
de Gener
de
2016
Act.
14
de Gener
de
2016
Les prestacions per jubilació a Catalunya han estat de 1.044,93 euros de mitjana aquest desembre del 2015, segons les dades que ha ofert el Ministeri de Treball i Seguretat Social. A Barcelona aquesta xifra s'eleva fins als 1.081,30 euros, i es queda en 917,74 euros a Girona, 879,85 a Lleida i 975,74 a Tarragona. Però com s'arriba a aquestes quantitats? La fórmula per calcular la pensió pública de jubilació requereix uns coneixements matemàtiques importants. Ara bé, María Reyes Pérez, catedràtica de la Universitat de Barcelona i membre del Grup de Treball de Pensions del Col·legi d'Actuaris de Catalunya, adverteix que hi ha un element clau que és més fàcil de controlar: el mes que es fa efectiva la jubilació.
Ho explica en una taula rodona organitzada pel Col·legi d'Economistes de Catalunya, i ho justifica pel paper de l'IPC. "En la fórmula es té en compte l'IPC que hi va haver 25 mesos abans de la jubilació". Per tant, apunta Pérez, "si tens la sort que va ser alt, la pensió de per vida serà més gran".
Així doncs, si es té la possibilitat d'escollir el mes de retirada professional, val la pena tenir en compte aquest factor per fer-lo coincidir 25 mesos després d'una xifra d'IPC prou elevada. És més, María Reyes Pérez afegeix que "hi ha un patró que es repeteix en el comportament de l'IPC. Entre gener i març és més baix, i a finals d'any acostuma a ser més alt". La catedràtica de la UB recorda que "actualment les pensions només es revaloritzen un 0,25%, i només endarrerint la jubilació contemplant el factor IPC es pot millorar entre un 0,25 i un 0,5%".
La demografia, en contra de les pensions
Sigui com sigui, el cert és que la demografia penalitza cada any una mica més les pensions. "A cada any que passa l'esperança de vida creix. El problema important vindrà quan es jubilin els nascuts entre els 80 i 90, quan s'ajuntaran tres grans generacions sense ningú per sota que les sostingui", alerta Pérez. I és que des del 1990 els naixements han caigut en picat. En un sistema de pensions basat en el repartiment, on són els treballadors actuals els que paguen les pensions amb les seves cotitzacions, això és un problema seriós. De fet, des del 2012 la diferència entre aportacions i prestacions del sistema ja és negativa, amb un dèficit que no para d'acumular-se i que ja s'ha endut bona part dels fons reservats a aquesta emergència.
Per la catedràtica de la UB, la caiguda de la natalitat s'explica per l'empitjorament de les condicions laborals. "Els naixements depenen dels cotitzants, les parelles tenen fills quan estan tranquil·les a la feina i els poden tirar endavant. Dóna a la gent una feina amb salari digne i tindran fills", assegura.
Una visió sobre la que coincideix Jordi Giménez, responsable de l'Àrea de Previsió Social Complementària de CCOO. "El que més afecta és l'atur, la precarietat salarial i la qualitat dels contractes", apunta. Per aquest motiu, el representant sindical evidencia que la situació no es pot revertir sense una millora substancial del mercat laboral.
De totes maneres, Giménez recorda que "fins al 2003 hi va haver un alt compromís social i polític, sense electoralisme amb les pensions arran del Pacte de Toledo". Una situació que, denuncia, "s'ha trencat". El representant de CCOO destaca que "un dels seus factors era la revalorització de les pensions segons el nivell de vida. La llei del 2013 s'ho ha carregat".
El factor de sostenibilitat
A més, per Giménez també s'ha trencat un element bàsic de les pensions com el seu càlcul en funció de la contribució aportada durant la vida laboral del treballador. Un punt que l'anomenat "factor de sostenibilitat" ha qüestionat.
Tal com explica María Reyes Pérez, el factor de sostenibilitat de la legalitat vigent provoca que cada any els nous jubilats perden una part de la pensió completa. El motiu és que l'esperança de vida augmenta per cada generació, i per tant, cada nou jubilat té l'expectativa de cobrar durant més anys la pensió. Això "obliga" a reduir el que es percep cada mes davant la "necessitat" de repartir-ho al llarg de més anys.
La necessitat de completar la pensió pública
"El meu fill de 22 anys em pregunta quan hauria de començar a estalviar per la jubilació. Jo als 22 anys ni m'ho plantejava!". Ho explica Jaume Viladomiu, director de Previsió Empresarial del Banc Sabadell. L'anècdota posa de manifest una preocupació creixent de les noves generacions, cada cop més conscients de les males expectatives pel sistema de pensions.
En aquesta línia, Viladomiu insta a "complementar la prestació pública amb estalvi privat per poder tenir tranquil·litat". Al seu entendre, "el millor per a la jubilació és tenir diferents caixes on anar fent estalvi". La perspectiva de pensar en la jubilació per a un jove que amb prou feines arriba a final de mes pot semblar exagerada, però el dirigent del Banc Sabadell adverteix que "quan abans comencis, l'esforç serà menor i la cobertura, major".
Una possible via per fer-ho és que les empreses implantin salaris més flexibles amb partides destinades a aquest propòsit. "El 23% de la força laboral disposa d'un sistema complementari de pensions, però només un 4% ho tenen dins de l'empresa (i amb quantitats baixes de menys de 15.000 euros)", posa de manifest Jaume Viladomiu.
El responsable del Banc Sabadell reconeix que "no hem aconseguit canalitzar els compromisos de les pimes, que és on hi ha el gruix dels treballadors". Així doncs, les petites i mitjanes empreses són l'objectiu a sensibilitzar en aquest sentit.
Per Viladomiu, "la implantació dins les empreses de sistemes de previsió social serà un instrument important en la política de Recursos Humans". I ho serà a través de les dues figures principals: el pla de pensions d'ocupació i l'assegurança col·lectiva.
El primer és el més utilitzat. "Té un atractiu fiscal, però amb límit d'aportacions", explica Viladomiu. Un dels seus punts bàsics és la irrevocabilitat de les aportacions, clau en un context laboral on difícilment algú treballarà tota la vida a la mateixa empresa. "Allà on vagis et vas emportant aquesta motxilla", exemplifica.
Pel que fa a l'assegurança col·lectiva, "no té límit d'aportacions i és més flexible"; convertint-se en una "bona eina per complementar el pla de pensions". Per Viladomiu, "hi ha solucions per cada necessitat, només cal buscar-les".
Ho explica en una taula rodona organitzada pel Col·legi d'Economistes de Catalunya, i ho justifica pel paper de l'IPC. "En la fórmula es té en compte l'IPC que hi va haver 25 mesos abans de la jubilació". Per tant, apunta Pérez, "si tens la sort que va ser alt, la pensió de per vida serà més gran".
 |
| La fórmula de les pensions |
Així doncs, si es té la possibilitat d'escollir el mes de retirada professional, val la pena tenir en compte aquest factor per fer-lo coincidir 25 mesos després d'una xifra d'IPC prou elevada. És més, María Reyes Pérez afegeix que "hi ha un patró que es repeteix en el comportament de l'IPC. Entre gener i març és més baix, i a finals d'any acostuma a ser més alt". La catedràtica de la UB recorda que "actualment les pensions només es revaloritzen un 0,25%, i només endarrerint la jubilació contemplant el factor IPC es pot millorar entre un 0,25 i un 0,5%".
La demografia, en contra de les pensions
Sigui com sigui, el cert és que la demografia penalitza cada any una mica més les pensions. "A cada any que passa l'esperança de vida creix. El problema important vindrà quan es jubilin els nascuts entre els 80 i 90, quan s'ajuntaran tres grans generacions sense ningú per sota que les sostingui", alerta Pérez. I és que des del 1990 els naixements han caigut en picat. En un sistema de pensions basat en el repartiment, on són els treballadors actuals els que paguen les pensions amb les seves cotitzacions, això és un problema seriós. De fet, des del 2012 la diferència entre aportacions i prestacions del sistema ja és negativa, amb un dèficit que no para d'acumular-se i que ja s'ha endut bona part dels fons reservats a aquesta emergència.
Per la catedràtica de la UB, la caiguda de la natalitat s'explica per l'empitjorament de les condicions laborals. "Els naixements depenen dels cotitzants, les parelles tenen fills quan estan tranquil·les a la feina i els poden tirar endavant. Dóna a la gent una feina amb salari digne i tindran fills", assegura.
Una visió sobre la que coincideix Jordi Giménez, responsable de l'Àrea de Previsió Social Complementària de CCOO. "El que més afecta és l'atur, la precarietat salarial i la qualitat dels contractes", apunta. Per aquest motiu, el representant sindical evidencia que la situació no es pot revertir sense una millora substancial del mercat laboral.
De totes maneres, Giménez recorda que "fins al 2003 hi va haver un alt compromís social i polític, sense electoralisme amb les pensions arran del Pacte de Toledo". Una situació que, denuncia, "s'ha trencat". El representant de CCOO destaca que "un dels seus factors era la revalorització de les pensions segons el nivell de vida. La llei del 2013 s'ho ha carregat".
El factor de sostenibilitat
A més, per Giménez també s'ha trencat un element bàsic de les pensions com el seu càlcul en funció de la contribució aportada durant la vida laboral del treballador. Un punt que l'anomenat "factor de sostenibilitat" ha qüestionat.
Tal com explica María Reyes Pérez, el factor de sostenibilitat de la legalitat vigent provoca que cada any els nous jubilats perden una part de la pensió completa. El motiu és que l'esperança de vida augmenta per cada generació, i per tant, cada nou jubilat té l'expectativa de cobrar durant més anys la pensió. Això "obliga" a reduir el que es percep cada mes davant la "necessitat" de repartir-ho al llarg de més anys.
La necessitat de completar la pensió pública
"El meu fill de 22 anys em pregunta quan hauria de començar a estalviar per la jubilació. Jo als 22 anys ni m'ho plantejava!". Ho explica Jaume Viladomiu, director de Previsió Empresarial del Banc Sabadell. L'anècdota posa de manifest una preocupació creixent de les noves generacions, cada cop més conscients de les males expectatives pel sistema de pensions.
En aquesta línia, Viladomiu insta a "complementar la prestació pública amb estalvi privat per poder tenir tranquil·litat". Al seu entendre, "el millor per a la jubilació és tenir diferents caixes on anar fent estalvi". La perspectiva de pensar en la jubilació per a un jove que amb prou feines arriba a final de mes pot semblar exagerada, però el dirigent del Banc Sabadell adverteix que "quan abans comencis, l'esforç serà menor i la cobertura, major".
Una possible via per fer-ho és que les empreses implantin salaris més flexibles amb partides destinades a aquest propòsit. "El 23% de la força laboral disposa d'un sistema complementari de pensions, però només un 4% ho tenen dins de l'empresa (i amb quantitats baixes de menys de 15.000 euros)", posa de manifest Jaume Viladomiu.
El responsable del Banc Sabadell reconeix que "no hem aconseguit canalitzar els compromisos de les pimes, que és on hi ha el gruix dels treballadors". Així doncs, les petites i mitjanes empreses són l'objectiu a sensibilitzar en aquest sentit.
Per Viladomiu, "la implantació dins les empreses de sistemes de previsió social serà un instrument important en la política de Recursos Humans". I ho serà a través de les dues figures principals: el pla de pensions d'ocupació i l'assegurança col·lectiva.
El primer és el més utilitzat. "Té un atractiu fiscal, però amb límit d'aportacions", explica Viladomiu. Un dels seus punts bàsics és la irrevocabilitat de les aportacions, clau en un context laboral on difícilment algú treballarà tota la vida a la mateixa empresa. "Allà on vagis et vas emportant aquesta motxilla", exemplifica.
Pel que fa a l'assegurança col·lectiva, "no té límit d'aportacions i és més flexible"; convertint-se en una "bona eina per complementar el pla de pensions". Per Viladomiu, "hi ha solucions per cada necessitat, només cal buscar-les".