Corralito a Espanya?

José Mª Gay de Liébana analitza el poder de la banca com a possible escut davant d'un corralito en una crisi d'allaus d'insolvències

Entrada del Congreso de los diputados. | iStock
Entrada del Congreso de los diputados. | iStock
José Mª Gay de Liébana
Professor d'Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat de Barcelona
Barcelona
10 de Febrer de 2021

No hi ha dubte que la situació econòmica d'Espanya és, sense pal·liatius, dolenta de solemnitat. La nostra economia ha caigut el 2020, en principi, un 11% tocant al producte interior brut (PIB), segons les primeres dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) que són encara provisionals perquè pel mes de desembre s'ha treballat amb estimacions. Quan al març l'INE revisi el PIB, el cop pot ser encara més impactant. De fet, el Fons Monetari Internacional (FMI) va anunciar, a finals de gener, que l'enfonsament del PIB espanyol va ser del -11,1% el 2020. En el quatre trimestre del 2020, comparat amb el mateix trimestre del 2019, la reculada del PIB espanyol va ser la més abrupte de tot Europa, amb el -9,1%. Per tenir una referència, a la zona euro va caure el -5,1%, a la Unió Europea dels 27 el -4,8%, a Bèlgica el -4,8%, a Txèquia el -5%, a Alemanya només el -3,9%, a França es va atenuar al -5%, Itàlia va reduir la seva caiguda al -6,6% i, entre altres, per exemple, Portugal va esmorteir el cop al -5,9%.

 

Per tant, Espanya s'està comportant molt pitjor en el tauler econòmic que la resta de països de l'entorn europeu i que altres potències econòmiques desenvolupades, cosa que evidencia que les coses ni s'han fet ni s'estan fent bé i això ens situa com el pitjor d'Europa.

Si 2020 tancava amb saldos negatius en tots els indicadors econòmics, això es tradueix en què la situació per la qual travessen les nostres empreses, sobretot les petites i mitjanes, així com els autònoms, és molt delicada i en molts casos tremendament compromesa. Els tancaments empresarials, computats com a baixes en els ocupadors en la Seguretat Social, sobrepassen els 100.000, la desaparició d'establiments d'hostaleria suma xifres alarmants, la taxa d'atur efectiu, computant aturats, persones en ERTO, autònoms en cessament d'activitat i als qui estan disponibles per treballar però que no poden buscar ocupació, ronda els 6 milions de treballadors i el 25% de la població activa.

 

"La magnitud de la tragèdia empresarial és angoixant derivant en una massiva destrucció econòmica d'empreses i ocupacions"

Per tant, la magnitud de la tragèdia empresarial és angoixant derivant en una massiva destrucció econòmica d'empreses i ocupacions que, a la vista de les noves onades de la pandèmia i les variants de les soques del virus, les severes mesures restrictives decidides per l'autoritats – que fins avui és l'única cosa que fan; res més -, la falta de vacunació, que al ritme actual fins al 2023 no estarà vacunada tota la població, i la tesitura en què es troben altres economies amb les quals interactuem i que constitueixen els nostres principals mercats exteriors, més que preveure que la nostra economia es redreci s'albira just tot el contrari.

Així que si el 2021 havia de ser l'any de la inflexió, deixant enrere un maleït 2020, el panorama apunta al fet que serà una mera i aguda prolongació d'any precedent. Les possibilitats de la tan anhelada volta a la normalitat s'esvaeixen. I la recuperació que, amb els anuncis de les vacunes ens les prometíem tan felices, es difumina i, amb sort, fins al segon semestre del 2021 no es recobrarà el pols econòmic.

La banca, l'àngel de la guarda?

En aquest marc, la banca està jugant un paper determinant com a àngel de la guarda protegint a empreses i famílies. Els avals de l'ICO han facilitat fins a cert punt la fluïdesa de finançament a les nostres empreses, encara que la realitat és que no totes les necessitats poden disposar d'aquest salvavides. Que el nostre govern no hagi optat per la via de les ajudes directes, com sí han fet i fan altres països, com Alemanya, Dinamarca, Regne Unit, Estats Units, Austràlia, Nova Zelanda, Japó, França, Itàlia…, juntament amb implementar mesures d'exoneracions d'impostos i cotitzacions socials, complica l'estat en què es troben infinitat d'empreses.

I allò que va començar sent una crisi de liquiditat, que es presumia més o menys passatgera durant unes setmanes, va esdevenir en una crisi de deute i d'aquí saltem al que avui és palmari: una crisi de solvència que, en paraules planes, implica parlar d'allaus d'insolvències. I després d'elles, vénen els ERO, o sigui, els acomiadaments. Tant les insolvències, per les moratòries en les tramitacions dels concursos de creditors, com els acomiadaments inherents per la desaparició empresarial, ho són amb caràcter diferit, és a dir, es perllonga l'agonia que lamentablement no compta amb panacea per sanar.

"Allò que va començar sent una crisi de liquiditat va esdevenir en una crisi de deute i d'aquí saltem al que avui és palmari: una crisi de solvència que, en paraules planes, implica parlar d'allaus d'insolvències"

La banca, durant diversos mesos, ha donat tot tipus de facilitats a les empreses perquè aguantin i fins i tot diria que ha fet els ulls grossos en els seus nivells d'exigència crediticia amb la finalitat que empreses que travessen durs tràngols disposin de respiració financera assistida. I això és una cosa que ha d'agrair-se a les nostres entitats financeres sobre les quals pesava encara una llegenda pejorativa de la crisi financera del 2008 que, per descomptat, han netejat amb brillantor i s'han llaurat una molt favorable imatge reputacional. Les concessions de crèdit han estat àgils i bastantes empreses han pogut capejar el temporal gràcies a aquestes injeccions de recursos bancaris.

No obstant això, tot té un límit. I els bancs han maniobrat a l'hora de facilitar finançament tot el que han pogut. No obstant això, la pandèmia continua, la normalitat està allunyada de les nostres vides, l'activitat econòmica vaga com una ànima en pena i el paisatge està desdibuixat. La prudència bancària ha d'imposar-se a tenor dels dictats de la realitat. La gran banca va tancar el 2020 amb unes pèrdues de 5.535 milions d'euros.

Un arsenal de munició monetària

Ara bé, puntualitzem que les sis majors entitats van provisionar 8.300 milions per cobrir-se les esquenes pels embats de la crisi. Els comptes de resultats de la nostra gran banca, el seu típic negoci bancari, s'han gestionat bé en aquests temps de crisis. Però més val prevenir que lamentar. Les dotacions per a provisions la finalitat de les quals és la protecció del balanç i el sosteniment dels capitals propis davant la previsible morositat futura, sumen 18.900 milions d'euros. Sens dubte, l'impacte negatiu dels resultats de la gran banca ve molt marcat per les pèrdues de Santander que ascendeixen a 8.771 milions d'euros. En canvi, CaixaBank va saldar el 2020 amb un benefici d'1.381 milions; BBVA, 1.305 milions; Bankinter, 317 milions; Bankia, 230 milions i Sabadell amb 2 milions.

"Avui la nostra banca tal vegada aquest sigui el pilar més solvent per respondre negativament a l'interrogant del possible corralito"

Acabem responent a la pregunta que titula aquestes línies. És possible que a Espanya es produeixi un corralito? La resposta, sincerament, ha de ser no. Avui la nostra banca, després de tot el procés de sanejament, reestructuració i concentració al fet que ha anat donant lloc la crisi financera del 2008, està ben armada, es gestiona amb criteris professionals, es regeix per la prudència, està permanentment sota examen de les autoritats europees i, a més, potser aquest sigui el pilar més solvent per respondre negativament a l'interrogant del possible corralito, es troba sota l'ègida del Banc Central Europeu (BCE) la xarxa protectora del qual li empara sobradament.

El deute de la banca espanyola amb el BCE sumava al desembre del 2020, 260.971 milions d'euros. La rapidesa de reflexos del BCE davant l'esclat de l'actual crisi, molt més àgil que en l'anterior, constitueix un bàlsam financer. Però el BCE encara compta amb un bon arsenal de munició monetària per anar posant a la disposició de la banca espanyola, com de la d'altres països de la zona euro. Encara que les cauteles de la nostra banca li porten a dosar la liquiditat per esquivar les complicacions que es presentin en el curt termini. En definitiva, mentre estiguem sota el mantell protector de Christine Lagarde, que segueix el llibret escrit pel flamant primer ministre italià, Mario Draghi, ens trobem a resguard d'indicis de corralito.