"Espanya és un cas d'èxit". Així es proclama al document que Pedro Sánchez va presentar al Museu Reina Sofía de Madrid. Un document titulat España 2050. Malgrat les crítiques immediates dels de sempre -"Sánchez es refugia en el futur", "vol fer-nos oblidar les penúries actuals" o "vol tapar el fracàs amb Ayuso"-, no sembla malament aixecar una mica la mirada i establir una diagnosi del present i dels camins que col·lectivament haurien de conduir cap a un futur més esperançador. Ho han fet recentment països com França -sempre referent per als espanyols- i Finlàndia.
En tot cas, el problema rau no tant en l'exercici en si, sinó en la forma de fer-lo, que condiciona els resultats obtinguts. Només com a exemple, totes les dades exposades es presenten exclusivament en forma provincial. Les comunitats autònomes, com si no existissin. És clar, excepte les uniprovincials.
Els principals membres de l'Oficina Nacional de Prospectiva y Estrategia -creada dins el gabinet de Presidència per l'assessor àulic del president espanyol, Iván Redondo- han seleccionat i han treballat amb un centenar d'experts. El document estableix nou reptes fonamentals de cara al 2050, un dels quals és un "desenvolupament territorial just, equilibrat i sostenible".
Tot i que el nostre propòsit no és el de fer una anàlisi sistemàtica del document España 2050, no podem estar-nos de dir que hi apareixen algunes mancances substancials; especialment, és clar, des del punt de vista de Catalunya. L'envelliment de la població, al document, és una perspectiva ineludible i no es plantegen cap mena de polítiques per afavorir la natalitat ni es formula cap política migratòria. No apareix per enlloc una transformació del model econòmic existent ni es fan propostes específiques adreçades a l'empresa petita i mitjana, ni als autònoms, ni als emprenedors i ni a les empreses emergents. No hi ha cap plantejament per afavorir la competència i disminuir el pes dels oligopolis en l'economia espanyola que tant perjudica la resta del teixit productiu.
Al document 'España 2050' no apareix per enlloc una transformació del model econòmic existent ni es fan propostes específiques per a les pimes, els autònoms, els emprenedors ni les startups
Finalment, crida l'atenció que en la cofoia introducció de balanç dels 40 anys de democràcia no es faci referència a cap mena de millora en els desequilibris territorials.
La concentració econòmica a Madrid
Tanmateix, fa poques setmanes, el Consejo General de Economistas i la Cámara de Comercio de España, presidida per Josep Lluís Bonet, proclamaven que un dels èxits d'aquest gloriós període havia estat la millora de l'equilibri territorial, que ells quantificaven en base a la confluència de les comunitats autònomes en termes de PIB per capita. Es tracta del document 45 años de evolución económica, social y empresarial de las CCAA españolas.
De seguida s'intuïa que feien trampa. Fa pocs dies, els economistes Jordi Angusto i Josep Renyer, de la comissió d'economia catalana del Col·legi d'Economistes, analitzaven en profunditat el document de Consejo i Cámara.
La primera evidència és la manca de significació econòmica de l'indicador del PIB per capita per comparar dinàmiques territorials. És tan evident com el fet que les comunitats autònomes que perden població durant aquest període –Castella i Lleó, Astúries, Extremadura i Galícia, en aquest ordre- es troben entre les que tenen un augment més elevat del PIB per capita. És evident que encara que el numerador -el PIB- no creixi gaire, si disminueixes la població -el denominador- el quocient resultant augmenta. Ara, quina importància té això davant la pèrdua de població d'un territori?
Un document del Consejo General de Economistas i la Cámara de Comercio de España proclama la millora de l'equilibri territorial com un dels èxits d'aquest gloriós període
Són pràcticament també aquestes comunitats les que tenen pitjors evolucions del PIB per persona ocupada, és a dir, de la productivitat del factor treball. Les quatre comunitats conformen un continu territorial en el quadrant nord-oest d'Espanya que connecta en el seu extrem amb Madrid.
A les Illes Balears i les Canàries, amb els augments de població més elevats a causa del monoconreu turístic, el PIB per persona ocupada també es comporta molt per sota de la mitjana, ja que es tracta de llocs de treball de baixa qualificació i, per tant, de salaris baixos.
Madrid, amb un notable creixement de població, tot i un moderat augment del PIB per persona ocupada, acaba sent la comunitat autònoma que més augmenta la seva participació en el PIB estatal: un 2,35%. A molta distància, la segona comunitat on més creix el pes del PIB en el conjunt espanyol és Andalusia, amb un 0,58%.
Catalunya perd el lideratge
El paper de Catalunya és discret durant aquest període. La sisena comunitat en augment de població i vuitena en increment del PIB per persona ocupada, perd un 0,3% de participació en el PIB espanyol. L'evolució combinada de Madrid i Catalunya és el que ha donat lloc als grans escarafalls que s'han fet, tots els d'allà i molts dels d'aquí, quan en els dos darrers anys el pes absolut de Madrid en el PIB espanyol ha superat el de Catalunya, històricament la primera comunitat autònoma en generació absoluta de riquesa.
Catalunya, sisena comunitat en augment de població i vuitena en increment de PIB per persona ocupada, perd un 0,3% de participació en el PIB espanyol
Tot plegat, conclouen Angusto i Renyer, fa evident que en realitat, durant els darrers 45 anys no hi ha hagut una convergència econòmica regional, sinó "un procés de concentració imparable a la capital". És més, els autors demostren que el model de finançament autonòmic, lluny de revertir aquesta concentració, l'ha afavorida, i que la concentració de capital públic -sobretot d'inversions de l'Estat- a la capital ha estat decisiva també en aquest sentit.
Ni inversions estatals ni finançament autonòmic en perspectiva
Si ja està bé que el document España 2050 no es vanti d'un reequilibri territorial inexistent, en canvi, a l'hora de definir aquest horitzó tan ambiciós, les comunitats autònomes pràcticament desapareixen del discurs. Es fa èmfasi quasi exclusivament a dotar d'atributs -transport públic, teletreball, diversificació econòmica...- les zones rurals i a preocupar-se per l'habitatge, la segregació social i la contaminació ambiental de les grans ciutats, com "Madrid, Barcelona i València".
No hi ha res sobre la concentració estatal d'inversions a Madrid ni sobre l'injust i ineficient finançament autonòmic
L'únic plantejament que es fa per millorar el reequilibri és la coordinació entre les comunitats autònomes a l'hora de fixar els tipus en els impostos sobre Successions i Patrimoni. No hi ha res sobre la concentració estatal d'inversions a Madrid ni sobre l'injust i ineficient finançament autonòmic. I ja no diguem sobre el repartiment de competències i responsabilitats entre l'Estat i les comunitats o els municipis.
De fet, no ens hauríem de preocupar massa per aquesta declaració d'intencions de cara al 2050 si no és que demostra un cop més que els experts escollits per la Moncloa beuen de la mateixa concepció uniformista i centralista que tot l'aparell de l'Estat.
Després de l'octubre del 2017, empresaris valencians comentaven en trobades celebrades a propòsit del Corredor Mediterrani que ells també estaven contra Madrid, però no pas contra Espanya. Algun forat ha fet el discurs regeneracionista valencià a propòsit del dúmping fiscal de la Comunitat de Madrid, tot i que de moment sense cap resultat efectiu. Potser aviat aquests empresaris s'adonaran que el dúmping fiscal és la punta de l'iceberg de tots els avantatges que Espanya atorga i continuarà atorgant a Madrid. I és que si algú no se n'havia adonat encara, ja fa unes setmanes que és oficial que "Madrid és Espanya". I què és Madrid, si no és Espanya?