Què se n’ha fet de la mel de debò?

Saps què compres quan t’emportes un pot de mel de flors del supermercat? No és el mateix que la que pots trobar d’alzina o de romaní en una fira, o la crua que podries veure en una botiga de productes de proximitat. Tot surt del nèctar de les flors que recol·lecten les abelles i elaboren al rusc, però el procés no sempre és el mateix. I molt menys quan la mà humana té una incidència clara en el procés. Per tant, podries dir amb certesa que compres mel de debò?

Com s’extreu la mel?

La mel que les abelles recol·lectores han dipositat al rusc es manté a dins durant una temporada perquè les companyes que hi treballen redueixin el seu grau d’humitat. Van omplint cadascun dels forats i, un cop plens, els tapen amb cera perquè la mel maduri. El temps varia en funció de les temperatures i la pròpia humitat de l’entorn.

L’acció humana intervé quan aquest edulcorant natural ja està llest. El que es fa és treure la tapa de les cel·les i extreure’n el suc a través d’un procés de centrifugat. Els panells queden nets i així el circuit comença de nou. Però en paral·lel hi ha un segon sistema d’extracció que consisteix a posar els panells en una premsa, però s’utilitza poc perquè acaba destruint-los i no es poden reutilitzar.

Amb la mel extreta, es filtra i es deixa reposar per treure les impureses que tingui i envasar-la. Teòricament, aquest producte ja està preparat per ser pres i aguantar durant anys en bon estat. D’aquesta manera, s’obté una mel artesana que es diferencia de la industrial perquè la segona se sotmet a un procés de pasteurització que sobrepassa els 80º de temperatura i destrueix part de les seves propietats.

La indústria ha adulterat la mel per abaratir costos amb sucres artificials

A més a més, en el procediment industrial s’acostumen a afegir aigua, sucres, glucosa i xarops per evitar que la mel se solidifiqui. Un mecanisme que també abarateix costos perquè augmenta el volum del producte amb ingredients artificials en detriment de la mel pura.

Una llarga tradició, però amb la cera

Catalunya té una llarga tradició en la producció de mel i compta amb gran nombre de varietats gràcies a la diversitat climàtica i orogràfica arreu del territori. No obstant això, no és una de les principals regions de l’Estat pel que fa al volum.

Segons les últimes dades del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació, el 2017 la producció d’aquest dolç va caure un 6,03%. En aquest període es van obtenir 29.147 tones de producte, unes 2.000 menys que l’any anterior. Al capdavant de la seva extracció s’hi troba Andalusia, amb 7.377 tones, seguida de la Comunitat Valenciana amb 5.844 tones i d’Extremadura amb 4.301 tones.

Andalusia és la principal comunitat extractora de mel amb més de 7.000 tones, mentre que Catalunya destaca per la producció de cera amb 321 tones

Ara bé, Catalunya és líder en obtenció de cera amb 321 tones, frec a frec amb les 320 tones d’Andalusia. A casa nostra, però, és on es registra el nombre més elevat de ruscs dedicats a la cera, uns 15.300.

Mel espanyola arreu del món

La Xina és el principal productor de mel al món. Les dades de la Unió Europea respecte el 2016 mostren com el país asiàtic va moure 502.614 tones d’aquesta edulcorant, mentre que la UE en va produir 237.549 tones i Turquia, 105.532 tones.

Dins dels països europeus, l’Estat espanyol és un dels que més destaca per la seva aportació al mercat apícola amb més de 20.000 tones anuals. Però tot i que la Unió compta amb una gran producció pròpia, encara ha de rebre més de 200.000 tones provinents de la Xina, Ucraïna, Argentina i Mèxic. I també n’exporta: unes 20.000 tones a Suïssa, Aràbia Saudí, el Japó, els Estats Units i Canadà.

Espanya és un dels principals productors de la UE, que compta amb un mercat fort, però que no pot competir amb l’exterior

Tal com denuncia la UE, els elevats costos de producció fan que els apicultors autòctons no puguin competir amb la mel importada. Per aquest motiu, el mercat local no pot competir amb el producte exterior, però tampoc és prou fort per fer-se un lloc a l’exterior. De mitjana, un quilogram de mel importat a la UE el 2016 costava 2,23 euros, mentre que un quilogram de l’endolcidor natural exportat tenia un preu de 5,69 euros.

Trobar mel de proximitat

Les dades de l’Idescat del 2017 situen Tarragona com la principal zona en producció de mel. Els seus 850.376 kg representen el 44% del producte català, molt lluny del 26% que aglutina Lleida. La resta es reparteix de manera pràcticament igualitària entre Girona i Barcelona. En total, el Principat va produir 1.925.382 kg de mel durant aquest període.

El poble amb major nombre de ruscs al territori és Perelló, al Baix Ebre, amb prop de 19.500. Allà es tracta el 25% de la mel de tota Catalunya. Allà hi podem trobar marques com Casanova Borrell, Casa Blai, Mel de l’Avi Lluís, Mel i Oli Piñol, Múria, Llaó, Mel del Perelló o Rossend Margalef.

El Perelló, al Baix Ebre, és la localitat amb més producció de mel de Catalunya i concentra el 25% del total

Als lineals del supermercat hi podem trobar fàcilment mel catalana. Precisament Múria i Alemany són bons exemples, però també Granja San Francisco. Aquesta última compta amb una trajectòria de més de 80 anys i amb un origen a Barcelona, a mans de José Ignacio Ferrero i José María Ventura, fundadors de Nutrexpa.

Si ens fixem en les marques blanques, només un supermercat envasa mel catalana: Bon Preu. En aquest cas, es tracta de la gamma bio i va a càrrec de Mel Alemany. En els productes estàndard, no s’especifica la companyia que el processa.

En la resta de cadenes, sobresurten els productors valencians: Reina Apícola Levantina, Apisol o Diamir. Un fet comprensible si es té en compte que el País Valencià és el segon productor a l’Estat espanyol.

Les marques blanques de les cadenes de supermercats comercialitzen, sobretot, mel envasada a la Comunitat Valenciana

Malgrat que es pugui saber amb certesa la localització geogràfica de l’envasador, això no assegura que la matèria primera tingui el mateix origen perquè no és obligatori especificar d’on ve.

Però a aquesta problemàtica cal sumar-hi una segona: els apicultors critiquen que la Norma de Qualitat de la mel a Espanya és molt tova, ja que permet que tot i que el producte contingui únicament un 5% de producte nacional, l’etiqueta pugui especificar “barreja de mels UE – no UE”. D’aquesta manera, un edulcorant natural que estigui fet amb un 95% de matèria primera d’Àsia i un 5% d’Europa, podrà informar-ne així. Una pràctica que segueixen bona part de les grans companyies.

Per al consumidor que vulgui adquirir producte 100% català, la millor opció sempre serà buscar marques que ho puguin certificar o optar per petits elaboradors.