L'economista Miquel Puig (Tarragona, 1954), un dels experts que defensa la viabilitat econòmica d'un estat català, ha fet un pas enrere per fer el salt endavant. Presenta aquests dies La sortida del laberint (Edicions 62), un llibre que mira enrere per trencar amb les causes convencionals de la crisi i proposa solucions per superar-la d'ara endavant. No demana crear llocs de treball, sinó crear-ne només "decents" i "de qualitat" per realment combatre l'atur.
De fet, en aquest inici de curs polític, Puig ha publicat dos llibres. Amb Modest Guinjoan i Xavier Cuadras, ha marcat els reptes d'una Catalunya independent a Com Àustria o Dinamarca. "Els números surten des del primer dia", ens comenta sobre la viabilitat econòmica d'un estat català. Però, en el seu llibre en solitari, Puig també remou els propis problemes: "No voldria que s'interpretés que els nostres problemes són només fruit del dèficit fiscal o la situació amb Espanya". Busca en què hem fallat i en què hem de canviar.
La bombolla immobiliària té menys relació de la que pensem amb l'elevat atur?
És evident. La bombolla immobiliària va passar des d'Austràlia als Estats Units, passant per Europa, exceptuant Alemanya. I els preus van pujar més en alguns països que a Espanya.
Vam buscar una explicació del que ens ha passat a fora?
Vam buscar i busquem. Nosaltres en aquesta crisi, col·lectivament, hem preferit pensar que som víctimes dels banquers, dels polítics, dels americans, de la crisi mundial... I no ens adonem que si els banquers han estat irresponsables a tot el món, la bombolla immobiliària ha estat un fenomen de tot el món occidental, la liquiditat de l'euro va agafar tothom, però nosaltres som els únics amb un atur del 27%... és que el problema és nostre.
I vostè diu que, en aquesta teoria que ens hem creat, les retallades són una "expiació".
El que diuen tots els governs és: "Si feu sacrificis, us en sortireu". És una explicació psicològica. Com diuen els llibres d'economia elemental, això és mentida. Les retalles resolen alguns problemes dels governs, però empitjoren l'economia.
Ens ajuda a tenir la consciència més tranquil·la pensar que estem fent quelcom?
Exactament! El problema no és que ho fem; perquè, si la Generalitat i l'Estat no tenen diners, s'ha de retallar. El problema és que tornarem a caure si no entenem quin és el mecanisme que ens ha portat aquí dins...
I vostè apunta al turisme de masses...
Tenim un teixit productiu que sobretot crea llocs de treball barats. Que siguin del turisme, de la construcció o del comerç, tant és. Han estat llocs que ni els nostres fills ni nosaltres hem volgut ocupar, però alhora no hem trobat feina perquè no s'han creat els llocs que busquem nosaltres, sinó llocs de feina barats en el turisme. Això va dur a crear dos fenòmens: la immigració i el fracàs escolar.
Parla d'una immigració "innecessària" per a l'economia. El seu punt àlgid va ser el 2000 i ja hi havia uns dos milions d'aturats...
Immigrants que no estaven arribant enlloc més del món. Perquè aquests dos milions de parats estaven buscant uns llocs que no existien i, mentrestant, els empresaris creaven feines diferents. La meva desesperació és comprovar que els polítics, els líders d'opinió i els líders empresarials segueixen defensant que la solució és crear llocs de treball. I no és veritat! Espanya va crear massa llocs de treball durant el boom i si comparem els llocs de treball ocupats entre 1995 i ara, n'hem creat més que Alemanya.
Però amb els nivells d'atur actuals, costa dir que s'han creat massa llocs de treball...
Hem creat massa llocs de treball equivocats, que han atret massa immigrants i han atret massa mals estudiants.
I com haurien de ser aquests llocs de treball que es creessin?
Han de ser llocs de treball qualificats. I qui els està creant i els crearà és la indústria, la indústria exportadora. I és el que ens traurà del forat.
Però com convertim aquesta recepta en un fet?
Com els bascos! L'any 1995 tots sortíem de la mateixa crisi. Nosaltres vam fer una aposta pels serveis i pel turisme de massa; els bascos van fer una aposta per la indústria i una política de suport a aquest sector de tota la vida. Avui els bascos estan molt millor en tots els ordres i nosaltres molt pitjor en tots els ordres. No es tracta de ser com Silicon Valley, es tracta de fer com els bascos.
Què s'ha de potenciar dins la indústria?
El que tenim. Si tenim una indústria molt competitiva! Tenim l'agroalimentària, la química, la farmacèutica, la de l'automòbil... això és el que toca donar-hi suport.
Defensa les bones dades d'exportació actuals.
Home, això sí! Això és l'únic, és el realment important del que realment està passant aquí: que estem exportant més.
És l'accés al finançament la gran mancança de Catalunya com a potencia exportadora?
A curt termini és el gran problema, però no és la nostra gran mancança, que és psicològica. És saber què volem ser. Volem ser un país de mà d'obra barata o qualificada? Dit d'una altra manera, volem mantenir la població o la volem incrementar? El 1995, Catalunya tenia 6 milions d'habitants; ara en té 7,4. El 1995, el País Basc tenia 2 milions d'habitants, ara té 2 milions d'habitants.
En el model econòmic que defensa per a Catalunya, es paga en euros?
N'estic completament convençut. I crec que és important dir-ho perquè hi ha un corrent d'opinió, que encara és incipient però anirà a més, que diu que la sortida és abandonar l'euro.
Interessa a molts actors econòmics?
Cada vegada interessarà a més gent i crec que això és molt perillós. Si la nostra sortida és la indústria, la indústria necessita mantenir inalterats els lligams que uneixen totes les factories d'Europa. I si tu introdueixes una alternació financera, com un canvi de preus sobtats per una devaluació, aquests vincles es trenquen.
Té la sensació que en els discursos públics es defensa aquest canvi de model productiu, però que en la pràctica costa més?
Exactament això. Volem allò, però actuem com si volguéssim el contrari. Confonem crear llocs de treball amb combatre l'atur. Aquest és el gran error!
Hi ha molta gent amb estudis superiors sense feina...
Els índexs de sobreformació a Catalunya i Espanya són extremats. Cal més formació professional i un teixit amb llocs de feina d'alta qualificació per ocupar aquesta població formada en excés. Volem ser una economia de llocs de treball d'enginyers i metges, però a l'hora de la veritat apostem per ser un país de paletes i cambrers. El país de Barcelona World.