"Sóc un economista ortodox! Tot el llibre és teoria neoclàssica, productivitat marginal, mercat, etc". Miquel Puig (@miquelpuigrapos, Tarragona, 1954), es defensa al mínim indici que se'l pugui jutjar de provocador. En el seu darrer llibre, Un bon país no és un país low cost (Edicions 62, 2015), detalla les característiques dels països més pròspers i equitatius; i ho fa sense esquivar cap angle de la qüestió, des de polítiques laborals, passant per la immigració o el funcionament de sectors bàsics com el turisme.
Puig desmunta el mite de la manca de llocs de treball a Espanya, que de fet és el país europeu que més n'ha creat després d'Irlanda. El problema és que la gran majoria són poc qualificats, una situació que ha conduït a la precarització dels salaris i, en conseqüència, a l'amenaça de subsistència per a l'Estat del Benestar. La seva tesi és que tot i tenir tots els ingredients per ser un país de salaris elevats, Espanya (i Catalunya), han 'aconseguit' tenir mà d'obra barata. Ho explica en aquesta entrevista amb VIA Empresa.
Què ha de tenir un bon país?
Jo defineixo un bon país com aquell que és pròsper i equitatiu. És a dir, que té una renda per càpita elevada i un indicador favorable de distribució de la renda. És una definició insuficient, però crec que és clara. El més interessant és que dins d'aquesta definició Espanya apareix en una posició intermèdia: és millor que qualsevol país d'Amèrica Llatina i pitjor que tots els països d'Europa occidental i anglosaxons, excepte Grècia i Portugal. Per tant, per nosaltres hi un model negatiu, el de Llatinoamèrica, i dos positius: els països liberals (Suïssa, Regne Unit, Austràlia o Nova Zelanda) i els socialdemòcrates (els nòrdics, Alemanya o Àustria).
En aquest sentit, explica la importància de l'equitat com a factor que afavoreix la prosperitat, tot i que no sempre concorden de la mateixa manera...
Efectivament. Hi ha quatre quadrants. A part d'aquests dos hi ha els exsocialistes, que són menys pròspers que Espanya però més equitatius; i hi ha els Estats Units, que és un cas singular de país molt pròsper però poc equitatiu.
La tesi del seu llibre és demostrar que ser un país low cost és negatiu. Per què?
El que vull posar de manifest és que el que distingeix el model productiu espanyol (i català, perquè en això són molt semblants) i el del nord dels Pirineus és la proporció de persones que estan treballant i que tenen una titulació baixa, com a màxim l'obligatòria. La proporció espanyola és del doble entre tots els que treballen i el triple si ens fixem en els que treballen sent joves. Això sense parlar dels aturats!
Una altra cosa curiosa que explica al llibre és que Espanya és dels països que més llocs de treball ha creat les darreres dècades...
Hi ha la percepció contrària, però Espanya ha creat moltíssims llocs de treball. És un país que crea molts llocs de treball, però poc qualificats. Si posem aquestes dues coses juntes explicarem moltes coses. Alhora és un país amb una taxa de natalitat molt baixa i amb un dels índex de graduació universitària més alts del món. Per tant, aquí hi ha un gran desajust entre el model productiu que crea molts llocs de treball poc qualificats i una població amb pocs fills, però molt qualificats. Les conseqüències immediates són sobre qualificació laboral, molta immigració per omplir els llocs de treball poc qualificats, i molt abandonament escolar dels joves que no volen estudiar i descobreixen que al mercat laboral hi ha molts llocs de treball per a ells.
Quins efectes té a llarg termini?
Un país amb tanta gent que guanya poc i és poc qualificada, és un país poc productiu. Per tant, ens allunya dels països més pròspers i fa que sigui un país més desigual. La desigualtat espanyola no és tant perquè els rics guanyin molt, com pot passar als Estats Units, sinó perquè hi ha molts pobres. A més a més, tot plegat té efectes devastadors sobre la supervivència de l'Estat del Benestar. Si hi ha massa gent que no paga impostos per compensar els serveis socials als que té dret gratuïtament, el sistema es col·lapsa més que en un país on la gent guanya un bon salari.
Justament, al llibre assegura que "un mileurista és un mal negoci per a la societat"...
I això que un mileurista és algú que cobra molt més que algú que guanya el salari mínim! Per això els països més pròspers en tenen pocs.
S'ha confós massa sovint salaris baixos amb competitivitat?
Això és el que defenso! Un país que té una natalitat molt baixa, on els pocs fills que neixen tenen una graduació escolar de les més altes del món, industrialitzat, amb un èxit turístic sensacional i que es troba en el millor lloc del món (la Unió Europea); per sentit comú hauria de tenir mà d'obra cara. N'hi ha pocs, molt formats i amb molta demanda. En canvi, hem aconseguit que sigui un país de mà d'obra barata.
Com ho hem aconseguit?
Enganyant a la població! L'hem convençuda fent-li creure que tenim molt d'atur perquè s'han creat pocs llocs de treball, cosa que és mentida. Excepte Irlanda, és el país d'Europa que més llocs de treball ha creat. I, a sobre, hem fet creure que per crear més llocs de treball s'han de rebaixar els salaris. Aquesta línia argumental, que és la de tots els governs d'Espanya dels últims 30 anys, és equivocada. Es basa a dir que per ser competitius s'han de tenir salaris baixos, i això és no haver entès què és la competitivitat.
Què és, doncs, la competitivitat?
Ser prou productius com per poder pagar salaris alts. Els països competitius paguen salaris alts! Els poc competitius es veuen obligats a pagar salaris baixos.
Per on es pot començar a corregir aquesta situació?
S'ha de deixar de crear llocs de treball poc qualificats. Els països que estan davant nostre ho fan a partir de tres estratègies. Una és la que poden practicar els països que controlen la immigració: frenant la de persones poc qualificades. És el que fa Suïssa, Nova Zelanda, el Canadà o Austràlia.
Quina és la segona?
Els països del centre d'Europa, en canvi, tenen uns sindicats molt potents i ficats dins l'Estat que imposen convenis col·lectius amb requeriments de qualificació elevats per totes les feines i salaris elevats.
I la tercera alternativa?
Finalment, els països més liberals i amb menys sindicació, estableixen un salari mínim. Sembla un contrasentit que els països liberals tinguin un salari mínim, però no ho és. El salari mínim és el que protegeix la classe mitjana per evitar que per tenir un bon Estat del Benestar els impostos hagin de ser alts. Als països liberals la població és reticent a pagar impostos, tenen una pressió fiscal baixa. Però si la pressió fiscal és baixa, l'Estat del Benestar no es paga amb impostos sobre la classe mitjana, s'ha de pagar amb impostos sobre tothom. Per tant, tothom contribueix i no hi ha ningú que sigui un mal negoci, com els mileuristes.
Què passa si hi ha molta gent amb sous precaris que no pot contribuir amb impostos?
Quan hi ha molta gent que és un mal negoci, perquè guanya massa poc, tens un dilema: o et carregues l'Estat del Benestar o apuges impostos. El govern de David Cameron acaba d'anunciar una pujada del salari mínim, i la raó que han ofert és que no poden pagar l'Estat del Benestar. Quan vas a un xiringuito de platja i t'atén una persona que cobra el salari mínim, estàs sent objecte d'un subsidi perquè estàs pagant per aquest servei menys del que li costa a la societat.
Què vol dir?
Que la societat està subvencionant aquesta persona, ja que li dóna més serveis que els impostos que està pagant. En un país turístic això és especialment sagnant perquè la societat està subvencionant els turistes. Poden tenir un servei barat perquè les persones que els atenen estan subvencionades pel conjunt de la societat, i això és un disbarat!
En el cas català o espanyol, quina és l'alternativa més viable?
L'única factible a curt termini és la d'apujar el salari mínim igual que el tenen aquests països, al 50% del PIB/càpita.
Es pot implantar d'un dia per l'altre? Segurament molts empresaris li diran que no poden pagar més del que paguen ara...
Als Estats Units tenen un salari mínim de 7,25 dòlars per hora. L'any 2007, que és el darrer que es va apujar, a més a més es va permetre que els estats poguessin fixar salaris mínims superiors al federal. Alguns estats han decidit que les seves ciutats puguin fixar un salari mínim fins i tot superior a l'estatal. Per tant, a un estat com Califòrnia hi ha el salari mínim federal (7,25 dòlars per hora), l'estatal és superior, i ciutats com San Francisco o Los Angeles acaben d'aprovar salaris mínims de 15 dòlars per hora, que és més del doble que el salari federal. Ho aproven a quatre o cinc anys vista perquè pugui anar pujant progressivament. I es fa previ estudi que preveu que l'impacte sobre l'atur serà molt baix. Al final la gent seguirà consumint, l'únic que passarà és que els sortirà més car. Estarem eliminant un subsidi amagat que rep la persona que cobra el salari mínim. Si això té sentit als Estats Units, en un país turístic com el nostre té el doble de sentit! Si se suposa que el turisme és un negoci, per què el subvencionem?
Per tant, es podria aplicar progressivament?
No ens enganyem. Si tens una col·lecció de xiringuitos de platja, tots pagaran el salari mínim. Si els obligues que sigui el doble, pagaran més i tots apujaran el preu del producte. Si algú es creu que amb la pressió turística que hi ha aquí els turistes deixaran de venir perquè se'ls obligui a pagar una mica més, penso que ens estem equivocant.
En el llibre també fa molta referència a la immigració, fugint del bonisme i el discurs políticament correcte...
No hi ha gens de bonisme, sóc una persona ortodoxa! El que ha de quedar clar és que no és un discurs en contra dels immigrants. Al contrari, amb la natalitat que tenim la immigració és fonamental. El que és absurd és portar immigrants per pagar-los malament. Pagar-los malament és una subvenció encoberta. Quin sentit té portar gent perquè un empresari faci negoci pagant-lo malament a costa de la societat? Hi ha una cita del Milton Friedman que ve a dir "la immigració ha de ser il·legal", perquè si és il·legal aquest senyor no té dret a l'Estat del Benestar.
Milton Friedman és un dels símbols del neoliberalisme...
És clar, nosaltres no ho volem, això. Volem acollir-los, integrar-los i donar-los accés a l'Estat del Benestar. Però si els hem de donar aquest accés, aquesta persona ha de donar impostos. I perquè els pugui donar, qui el contracta li ha de pagar un salari bastant més elevat que el mínim actual. Per fer-ho, els seus productes hauran de ser més cars. Això no és bonista, però tampoc no és malista. No dic que la immigració és dolenta, dic que ens equivoquem si creiem que fem un bé a la societat portant immigrants i pagant-los malament.
Amb tot plegat, com valora el paper dels sindicats a Espanya? Han ajudat els treballadors o no han sabut enfocar-se en la bona direcció seguint el joc al discurs que falta creació de llocs de treball?
No puc opinar sobre els sindicats perquè no conec la dinàmica sindical. Suposo que són forts allà on poden ser-ho, on hi ha un patró identificable (Estat, indústria, etc.); i en canvi el problema del que estem parlant es produeix en sectors molt poc sindicalitzats. No els vull criticar perquè segurament han fet el que han pogut; però és evident que ens enfrontem a un problema que està molt mal enfocat.
Si han posat el crit al cel amb la jubilació als 67 anys... vostè al llibre parla d'allargar-la als 70!
És que a la llarga, si no passa alguna cosa sorprenent, no em sorprendria que la jubilació s'allargui als 70 anys, perquè els números són els que són. No és que ho defensi o ho proposi, però amb els números que tenim o ens convertim en una societat molt més productiva, o per raons demogràfiques haurem d'allargar l'edat de jubilació. A més, tampoc és cap barbaritat. Quan es va aprovar la jubilació als 65 anys, l'esperança de vida d'una persona que començava a treballar als 14 anys era de 64 o 65. Per tant, es comptava que l'edat de jubilació era alguna cosa per a poca gent. En canvi ara l'esperança de vida supera els 80 anys, per tant són gairebé 20 anys de jubilació i el moment és completament diferent. Però tant de bo es pugui evitar! Com més creixi la productivitat, menys necessari serà allargar l'edat de jubilació.
Què li semblen propostes molt de moda com la renda garantida de ciutadania?
Jo en sóc molt crític per una senzilla raó. La societat ha d'ajudar els que no poden treballar: per malaltia, per estudis, per minusvalidesa, per vellesa o pel que sigui. Però qui pugui treballar, la societat ha de procurar que ho faci i que sigui ben remunerat. El concepte de garantir una renda a una persona que pot treballar, encara que no ho faci, no em sembla una bona idea. El projecte de llei català crec que té inconvenients: no exigeix al treballador que es formi i es recicli. Si el que volem és tenir una societat més productiva i més equitativa, el que hem de procurar és que la gent que pot treballar ho faci amb un bon salari i incrementant la seva productivitat. I una manera de fer-ho és formant-se.