Enguany assistim a l’estranya sensació de cloure el Mundial de futbol i passar als torrons nadalencs sense solució de continuïtat, un fet que no havia passat mai en el gairebé un segle d’existència del campionat del món de l’esport més popular del planeta. Així doncs, deixem la pilota a l’armari i agafem els torrons del rebost perquè avui toca parlar-ne. Això sí, després d’absorbir durant un mes ingents dosis de futbol per osmosi, és inevitable que en triar les marques de les que parlarem al present article el nombre de seleccionades sigui d’onze, en un petit homenatge a l’esport de la pilota.
Fa poques setmanes, el 10 de setembre passat, va traspassar l’alma mater de Torrons Vicens, l’emprenedor Àngel Velasco Pérez, que coincidint amb el canvi de segle havia adquirit la veterana empresa d’Agramunt, just quan aquesta feia aigües i estava a punt de baixar la persiana després de més dos-cents anys d’activitat torronera. La seva entrada a la firma va suposar una gran revolució perquè va capgirar l’empresa i la va convertir en una de les marques més conegudes avui dia, amb l’obertura inclosa de botigues pròpies a ubicacions molt selectives. Dues dècades després d’aquells moments compromesos per a la seva supervivència, Torrons Vicens s’atansa als 50 milions d’euros de facturació, amb uns beneficis sòlids i consolidats.
El fabricant suís Suchard ha aconseguit que el seu producte sigui un dels més esperats del Nadal
Si parlem de torró de xocolata, sens dubte el gran campió és el fabricant suís Suchard, que ha aconseguit a còpia d’anys que el seu producte sigui un dels més esperats del Nadal. Encara que a la formulació hi hagi la dosi de fruits secs necessària perquè sigui considerat torró amb totes les de la llei, el que més destaca de les rajoles de cacau Suchard és la presència de l’arròs inflat que li confereix la singularitat tan valorada pels seus consumidors. En els darrers anys han afegit noves varietats perverses, com el torró de galeta Oreo i el de Chips Ahoy.
Per trobar l’origen de l’empresa cal viatjar en el temps fins 1826, moment en que Philippe Suchard va posar en marxa el seu negoci. D’ençà el 1970 ha patit diversos canvis de mans, el primer d’ells amb la fusió amb Tobler (el fabricant del famós Toblerone), que va donar pas a la firma Interfood. Després vindrien les adquisicions per part de Jacobs, Kratft i, finalment, Mondelez, el gegant de la rebosteria amb seu a Chicago (Illinois, Estats Units). Es podria pensar que Mondelez és un cognom castellà, però res més lluny de la realitat, perquè aquesta és una paraula sintètica creada del no-res a partir dels conceptes “mundus” (món, en llatí) i d’una grafia peculiar del mot “delicious”, que vol dir deliciós en anglès.
Dins del món dels torrons peninsulars, hi ha un grup de companyies que podríem etiquetar com a “el clúster de Xixona”, per la seva ubicació geogràfica a aquesta localitat de la comarca de l’Alacantí. Una d’elles és Turrones Picó, amb orígens als anys vint del segle passat, quan l’emprenedor Antoni Picó Mira va posar en marxa el seu negoci de dolços d’ametlla. Si és coneguda per alguna cosa pel gran públic, és per la maça d’esmicolar la closca de les ametlles, l’element primordial de la seva publicitat durant molts anys, on feien servir la semblança del verb “picar” amb el cognom del fundador i alhora marca de l’empresa. Avui dia, Turrones Picó continua majoritàriament en mans de la família originària i aconsegueix unes vendes anuals properes als 15 milions d’euros.
Sense sortir del clúster de Xixona, visitem ara una de les grans marques del sector, com és Antiu Xixona, propietat de l’empresa Sanchís Mira (que també explota l’ensenya La Fama). No només és una de les empreses més grosses en aquest àmbit, sinó que és una de les més antigues, amb arrels que arriben fins l’any 1863. Malgrat el pas del temps, continua essent una companyia de caràcter familiar, que té com a màxim accionista a l’empresa vinícola Antonio Velasco, SL (família Velasco), seguit per les famílies Sanchis i Soler. La seva facturació s’enfila fins els 116 milions d’euros, amb uns beneficis superiors als 10 milions.
En el clúster xixonenc s'hi troben Antiu Xixona, La Jijonenca, Almendra y Miel, i El almendro
També dins del clúster de Xixona, però amb unes característiques molt especials, hi ha la popular La Jijonenca. En realitat és una empresa que sempre ha tingut la seu a Catalunya i el principal producte de la qual no són els torrons, sinó els gelats. A més, el seu model de propietat també és singular, perquè tot i ser una societat anònima, funciona com una mena de consorci on s’hi van agrupant productors i distribuïdors, que passen a ser accionistes de l’empresa. L’origen de tot plegat cal buscar-lo el 1968 a la localitat penedesenca d’El Vendrell, quan un grup de gelaters provinents de Xixona s’hi van instal·lar per comercialitzar el seu producte de manera col·lectiva. La xifra global de vendes se situa al voltant dels 13 milions d’euros.
Una altra de les empreses de la localitat alacantina és Almendra y Miel, SA, que potser pel nom no sonarà gaire, però que si diem que les seves marques principals són 1880 y El Lobo, qui més qui menys sabrà de què parlem. Si mirem antiguitats, qui s’endú la palma amb molta diferència és precisament Almendra y Miel, SA, que va ser fundada el 1725 i que ja va per la desena generació de propietaris, un fet excepcional en el món empresarial. Els accionistes continuen essent la família Sirvent, que es pot atorgar haver creat dos dels eslògans més coneguts dels anuncis del Nadal -probablement només superat per un altre que veurem tot seguit- com són “el turrón más caro del mundo”, per a la seva marca 1880, i “El Lobo, qué buen turrón” o “qué gran turrón”, perquè n’hi ha dues versions. Les seves vendes superen ja els 17 milions d’euros anuals.
I tanquem el hub xixonenc amb una de les marques més mítiques i reconegudes del mercat: El Almendro. Si fa un moment parlàvem dels reeixits reclams dels torrons 1880 i El Lobo, cal tenir present que la firma de la que parlem ara va crear una de les frases que més han arrelat a la cultura popular dels espanyols, perquè... qui no recorda allò de “Vuelve a casa por Navidad”?. Malgrat els seus orígens alacantins, avui El Almendro pertany a un dels gegants de rebosteria estatal com és Delaviuda, que va adquirir aquesta empresa el 1996, quan formava part de la multinacional Kraft -de la que hem parlat al començament d’aquest article- que l’havia comprat quatre anys abans.
Parlant de Delaviuda, el primer que crida l’atenció d’aquesta empresa és la seva denominació social, perquè no és pas un cognom, sinó que és l’apel·latiu amb que es coneixia la fàbrica de confiteria que dirigia María Rojas en acabar la Guerra Civil. El motiu? El seu marit, Manuel López, que és qui havia iniciat el negoci, va ser assassinat durant el conflicte bèl·lic, de manera que els habitants de Sonseca (Toledo) -la localitat on estava ubicada la factoria- van rebatejar el negoci com a “el de la viuda”. Avui dia és una de les principals empreses de rebosteria de tot l’Estat, amb unes vendes que superen els 70 milions d’euros. Els propietaris continuen essent la família López.
La firma Lacasa s'atribueix ser el creador del primer torró de xocolata de l'Estat
Malgrat que ells s’atribueixen ser els creadors del primer torró de xocolata de l’Estat (1943), la firma Lacasa és coneguda i reconeguda popularment per una altra raó: van ser els creadors dels Lacasitos, aquelles dragees de colors que van deixar per a la història un altre dels eslògans més memorables de la història de la publicitat: “Pim, pam, toma lacasitos”. Un lema que van transcendir l’àmbit per al qual havia estat creat per acabar endinsant-se -per similituds estètiques amb altre tipus de producte- al món de la nit, la disbauxa i els consums clandestins. No és el primer producte polèmic de la firma, perquè també són els fabricants dels Conguitos, unes boletes de cacauet recobertes de xocolata que tenien com a imatge corporativa el dibuix d’un suposat congolès, amb llança i llavis sobredimensionats inclosos. Fa una dècada, i amb la voluntat d’adaptar-se als temps, el logotip va evolucionar fins a perdre totes les connotacions racistes que l’havia caracteritzat en el passat. L’empresa, amb seu a Utebo (Saragossa), pertany a la família Lacasa Echeverría, descendents directes del fundador, i té unes vendes de 35 milions d’euros anuals.
L’onzè protagonista del dia és Marcona, que és una marca de torrons del fabricant de caramels Mauri, d’origen català, però que el 1992 va ser adquirit precisament per l’aragonesa Lacasa, la firma que acabem de veure. El nom Marcona prové del tipus d’ametlla més valorat del món.
Això no és tot al món dels torrons, perquè és un sector on existeix una gran presència dels productors artesanals, que, per definició, mai arribaran a produir grans volums, però també de les marques blanques, on hi destaca el fabricant francès Cantalou, proveïdor de Dia i Carrefour.
I arribats a aquest punt, només resta dir que -mengin o no mengin torrons- bones festes a tothom