Descobrir que hi ha entrevistats que prefereixen veure't la cara mentre t'ensenyen el seu saló i disserten sobre macroeconomia és un dels grans beneficis d'aquesta crisi. Les entrevistes telefòniques donen pas a una nova realitat, i la conversa amb Santiago Niño-Becerra és una bona mostra. Després d'una primera part en què posa caducitat al capitalisme i explica les realitats econòmiques actuals, encetem una segona part amb el catedràtic d'Estructura Econòmica IQS School of Managementamb posant la mirada a la Xina, des d'on va arribar el virus que ha marcat tot aquest any. I acabem tornant cap a casa per agafar un tren que assegura ja s'està escapant: "El problema d'Espanya amb el virus és un, però el problema (espanyol) és estructural".
Va compartir recentment un fil en Twitter sobre l'arribada d'una ciutadana espanyola a la Xina, el control de seguretat... no fa una mica de por?
Jo crec que a la Xina s'està assajant el model del futur: el carnet per punts, el ciutadà que col·labora, el control biomètric... I tenen dues coses bones: en primer lloc tenen molta gent, per la qual cosa la mostra és representativa; i en segon lloc, si respires més del compte, et criden l'atenció. També crec que hi ha una cosa que no serà igual, que és el poder que té el Partit Comunista Xinès, perquè Alibaba és un monstre, però ha de demanar-li permís. És una reminiscència del passat, però el senyor Jack Ma no ha d'estar molt preocupat tampoc, perquè és el que és gràcies al PCC.
Alguns neuròlegs parlen del biaix optimista per a entendre per què Europa no va saber veure el que venia de la Xina quant al coronavirus. Si és així el futur com el descriu, hauríem de mirar més críticament el que ve d'Orient?
Jo distingiria. A Europa no es van traure conseqüències del que passava en Wuhan perquè estava molt lluny i perquè va haver-hi gent que va pensar que un confinament com aquell arruïnava l'economia, i van pensar "ja anirem improvisant". No crec que aquí hi haguera un biaix optimista, va haver-hi un biaix conservador, de pensar que "ja veurem el que passa". A l'Iran també va arribar el virus i va ser terrible, després a Itàlia... És com la pel·lícula de Buñuel, El ángel exterminador, que tots s'acaben convencent que hi ha un monstre fóra i al final no hi ha ningú. Per això dic que aquest assaig demogràfic que s'està fent a la Xina, li convé a governs, corporacions, etc. A Hong Kong hi ha hagut un avís, com per a dir que sí que cal donar, també sabem donar. Al món que ve, un nen de la Generació T ho entendrà perquè no ha conegut una altra cosa, però per a mi serà horrorós, perquè per a mi la llibertat, la individualitat, la privacitat... són fonamentals.
"Aquí no crec que hi haguera un biaix optimista, va haver-hi un biaix conservador, de pensar que 'ja veurem el que passa'"
La privacitat. I Internet.
Internet es massifica a partir de 1995 i després va arribant als països, va començar a arribar en 2000-2001, recordo que en la Universitat va arribar l'any 2000. Jo automàticament vaig pensar: "Puc veure-ho tot i gratis, per què? Ara ja sabem per què era gratis: perquè ara estem enxampats, ara jo no sabria viure sense internet. La meva vida hauria de ser una altra. Se'ns ha creat una necessitat, que no dic que sigui negativa, però ara és quan començarem a pagar. I Espanya queda una mica al marge perquè a Espanya sembla que tot és gratis, però si vols arribar al Financial Times, has de pagar.
"No sabria viure sense internet. La meva vida hauria de ser altra"
Però clar, si no pagues, baixa la qualitat i en aquesta pandèmia, hem vist la quantitat d'informació que hi ha, això com ens afectarà?
Jeremy Rifkin, en una entrevista de 2005, va dir que fins ara la bretxa digital consistia en qui tenia accés a Internet i qui no; ara la bretxa digital està en qui té accés a bona informació i qui no ho té. El que pugui prescindir del soroll i quedar-se únicament amb l'essència tindrà un avantatge claríssim.
I quines eines necessitem per a arribar a això?
El president dels EUA no llegeix cap periòdic. Fins a Obama tenia en la seva taula de despatx un dossier amb les principals notícies seleccionades, algú li havia filtrat tot el soroll. Les eines ens poden ajudar, però el problema és que la Intel·ligència Artificial (IA) encara necessita la presència humana perquè els algorismes algú els programa, és la IA de 1r nivell. En la IA de 2n nivell no hi haurà humans. Serà el que la màquina cregui convenient que necessitem.
I no vol dir que haurem fet delació de funcions, que els haurem donat (a les màquines) tota la informació? Serem responsables d'això llavors, no?
És que li remeto a això d'abans. La gent ja no vol pensar, vol estar tranquil·la. No vol problemes. De fet sempre ha sigut així, però el sistema és intel·ligent. En la guerra de Vietnam als Estats Units va haver-hi moltes protestes contra ella, però en la de l'Iraq no n'hi va haver perquè en la primera el reclutament era forçós i van morir molts fills de classe mitjana, però a la d'Iraq van anar soldats professionals i la majoria eren pobres. El sistema va autoprotegir-se.
Una altra. Diu en el llibre que “el bressol ha tornat a recuperar un paper fonamental en les possibilitats de progrés professional i personal”. Això ho deien les àvies... què significa que hàgem tornat ací?
Als Estats Units es va fer un estudi farà uns deu anys i es va arribar a la conclusió que el 65% de les bones ocupacions les aconseguien els acabats de graduar amb contactes. Qui té contactes? El bressol.
La meritocràcia és una broma, llavors?
(Dubta)... Als meus alumnes els dic que hui dia per a arribar de debò has de ser molt intel·ligent i tenir contactes; una persona que sigui una mega-crack, si no té contactes ho té extraordinàriament difícil. Però fins i tot sent un crack, has de tenir contactes perquè si no, és pràcticament impossible que puguis accedir a un lloc en el qual puguis demostrar la teva vàlua. I els contactes te'ls dóna el bressol. I no és la classe alta necessàriament, perquè per exemple penso que el senyor Pablo Escobar en algun moment segur que va ser un bon contacte per a algú.... I no em pregunta per una frase que tinc en el llibre del CEO de Goldman Sachs, la de “els banquers fem el treball de Déu”?
Com no li vaig a preguntar pels banquers! Què passa? Estan molt tranquils en aquesta crisi.
El sistema bancari està funcionant amb una idea de banc pròpia de fa 50 anys. En 2001-2002, els bancs van dir que estaven guanyant poc i van inventar les subprime, i amb elles, la banca reconeixia que havia arribat a la seva final perquè, dit clarament, les subprime eren prestar diners a algú que no li presta diners ningú i damunt es va vincular a un actiu que és imprescindible, la hipoteca. És brillant. Després, clar, sabem el que va passar, però amb el que em quedo és que va reconèixer que el seu model estava esgotat. El banc típic ha mort. Fins avui dia Apple té targetes, té de tot... Apple és un banc, el que passa és que en cap lloc ho posarà perquè no li fa falta. O banc Amazon, tampoc ho veuràs. Però què passarà amb la banca? No crec que faci fallida cap d'ells, perquè si no van fer fallida abans, ara no passarà. El que passa és que s'aniran morint, evolucionant cap a la inoperància, seran absorbits amb fusions, etc.
“Apple és un banc, el que passa és que en cap lloc ho posarà perquè no li fa falta”
I CaixaBank i Bankia?
És una jugada que ha estat molt bé, l'Estat s'ha tret un problema i s'ha concentrat mercat, amb la qual cosa als dos els ha anat bé. Però jo crec que ara vindrà el banc HSBC, per exemple, i absorbirà això.
Llavors, seguint la seua teoria, tornarem a pensar i ens adonarem que fins a la preocupació que teníem pels nostres bancs, per saber on estarà la seua seu social, queda en res perquè hi ha una gran corporació que els ha comprat i que ens governa. No?
Exactament. Ja els està bé que ens preocupem per això, perquè si ens preocupem per la seu social, no pensem en moltes altres coses.
Ara, i sobretot després de la pandèmia, es parla del canvi de model productiu. És el nou pas que vosté preveu?
Quan en 1982 el PSOE guanya per majoria absoluta i posa en marxa l'entrada en la CEE, Europa li diu que ha de fer la reconversió industrial. Això va consistir a canviar les indústries que no funcionaven, anar cap a empreses i activitats de més valor -però es va fer mal quan a València van tancar els Alts Forns de Sagunt quan l'informe Kawasaki va secundar que es mantingueren, per exemple. Algú va dir que a Espanya tenim sol i platja i per tant, podem fomentar el turisme. És que fins i tot en Carlos Solchaga, ministre, va dir que la millor política industrial és la que no existeix. En 1984-85, van creure que era possible, però després van veure que era impossible i llavors es va convertir en una espècie d'ogre, una espècie de miratge però sense mitjans ni ganes. Canviar el model productiu significaria donar-li totalment la volta al PIB d'Espanya: el 30%, un euro de cada tres, el genera el turisme, la restauració, l'oci... el 15%, el xicotet comerç; el 10%, el sector de l'automòbil, encara que cap empresa automobilística tingui el seu centre de decisió a Espanya: si Ford decideix demà que tanca Almussafes, la tanca, igual que Nissan ha decidit que tanca la Zona Franca. Espanya és el que és, així que crec que el model productiu s'ha convertit en una entelèquia sense cap base, que els polítics trauen a relluir sense capacitat real de portar-lo a terme. Crec que Espanya ha perdut el tren... això de la segona oportunitat no és real: els trens passen una sola vegada.
“El canvi s'ha convertit en una espècie d'ogre, una espècie de miratge però sense mitjans ni ganes”
Quan els polítics teoritzen no ho matisen bé, aleshores. És pel coronavirus?
El problema d'Espanya amb el virus és un, però el problema és estructural. El problema el model productiu d'Espanya naix en el segle XVI: se'n va a Amèrica, arrambla i s'endu la plata, però aquesta serveix per a fer catedrals, palaus, convents, importar béns de luxe i pagar als exèrcits de Flandes… i per a generar inflació, que ací va haver-hi del 400%. A la fi del segle XVI, era més barat importar d'Europa que fabricar aquí, perquè amb la plata espanyola, Anglaterra va fer la revolució industrial i aquí Espanya, per tant, ja va deixar passar el tren. En els anys 20-30, es venia Espanya com un país turístic, això de sol i platja ja venia de darrere, el que és estrany és que hi hagi hagut un Euskadi industrial, una Catalunya tèxtil, zones industrials a València... el normal és l'Espanya agrària. Com a la pel·lícula de Los santos inocentes.
Aquesta entrevista té una primera part: “El capitalisme ha sigut competència a mort i ganivet en la boca”