Quan l'octubre és arribat, colors, porres i suspensió dels diputats

Aquesta setmana ha estat, sens dubte, la més intensa des del passat mes d’octubre. Les manifestacions de la setmana han acabat amb forta polèmica i amb el cap del conseller Miquel Buch -injustament, al meu parer- reclamat per les xarxes socials i, com no, per la CUP. En el pla polític, el president Joaquim Torra s’ha quedat absolutament sol després de llençar un ultimàtum a Pedro Sánchez quan els dos partits de govern l’han desautoritzat en cosa d’hores i per la polèmica de la suspensió dels diputats. L’actualitat econòmica de la setmana ve marcada pel desafortunadíssim discurs econòmic del president Torra al Debat de Política General i pels dos grans bancs espanyols: Santander i BBVA han canviat la cúpula i el seu pla estratègic, que signifiquen una gran oportunitat per als bancs catalans per tal de recuperar clients després del desastre que han patit via cost de reputació.

El Corredor dels empresaris

L’actualitat econòmica ve marcada pel Debat de Política General que aquesta setmana té lloc al Parlament i on el president Torra ha fet balanç de l’any i ha exposat les línies mestres per al proper any. En el terreny econòmic tres aspectes cal destacar: el Corredor Mediterrani, la formació professional dual i el Pacte Nacional de la Indústria.

Amb motiu del bus dels empresaris que reclamen el Corredor Mediterrani, Torra ha recalcat que des de fa molts anys el Govern reclama aquest corredor i que per tant la reunió dels empresaris no té cap valor polític. Aquest discurs és molt problemàtic perquè empresaris i Govern (inclòs Torra) defensen la mateixa presa de pèl: una línia d’alta velocitat que no inclou -ni pot incloure- mercaderies (tal com està dissenyada). El problema és quin interès pot tenir el Govern en una línia d’alta velocitat que ni té demanda ni la tindrà -ja ni compto que té costos enfonsats- i que, a més no presta el servei que les empreses catalanes necessiten. Potser en la detenció de més de vint persones aquest cap de setmana a Lleida per irregularitats en la obra pública tenim la resposta.

Una d'FP i una d'Indústria

Inexplicablement per a mi, el president Torra ha tret el tema de la formació professional dual insistint en la gran feina feta i projectant millores per a l’any vinent. Considerant que no existeix cap estudi previ per saber quines línies de formació professional cal obrir però que, en canvi, s’ha construït un edifici enorme que porta dos anys buit i que s’ha creat un càrrec directiu amb una remuneració espantosament elevada considerant que no té res a fer i que, a més, ocupa un segon despatx a la conselleria d’Empresa sense cap motiu aparent. És obvi que quan guanyes un sou d’estrella del management i no tens absolutament res a fer, tenir un despatx al centre de Barcelona és més còmode que tenir-lo a l’àrea metropolitana de Barcelona. Coses de tenir els millors comerços de la ciutat ben a prop, així que no sé a què es referia el president exactament. La taxa d’abandonament escolar i la taxa d’atur juvenil catalanes són més pròpies d’una economia en vies de desenvolupament que la d’una economia avançada, així que estaria bé que els polítics coneguessin la vergonya abans de sortir al faristol. És evident que amb gestions com aquestes recuperar el dèficit fiscal no està exempt de perill.

"La taxa d’abandonament escolar i la taxa d’atur juvenil catalanes són més pròpies d’una economia en vies de desenvolupament"

El tercer tema polèmic ha estat el Pla Nacional d’Indústria exposant un optimisme un tant estrany, donat el caos que genera el Govern dins el sector i que té, literalment, als empresaris en peu de guerra. Fem un repàs: el Pla Nacional d’Indústria depèn de la Direcció General d’Indústria, càrrec que fins fa ben poc ocupava la consellera Àngels Chacón i que per tant en teoria coneix ni que sigui per sobre -tot i que puc posar-ho en dubte-. Alhora, del Pla Nacional d’Indústria depèn l’Observatori de la Indústria que, per manca de recursos, es limita a publicar un excel·lent resum anual descriptiu de la indústria catalana però que no realitza recerca ni política econòmica típica dels països avançats perquè els recursos que haurien d’estar destinats a aquest Pla Nacional van a parar a un altre lloc que no poc té a veure amb la indústria en sí.

A més a més, algunes competències pertanyen a la Conselleria de Treball, així que no és gens estrany que la indústria catalana no pugui cobrir el 50% dels llocs de treballs que demanda el sector essent el Govern incapaç de proveir FP, certificació d’habilitats, reciclatge i passarel·les cap al sector tecnològic. Els intents de la consellera per canviar algunes coses dins la Conselleria han fracassat estrepitosament malgrat ser una insider, però la inestabilitat del Govern i la vergonya que causa en cada intervenció a mitjans ha provocat una espècie de revolta dins la Conselleria que, literalment, fa que porti un any aturada.

"En política cal tenir algú que et digui les veritats si no vols que els electors et perdin el respecte"

El caos absolut fa que, sens dubte, els impostos que paguen les empreses catalanes equivalguin a cremar els diners. Menció a part és l’informe que ha publicat la Conselleria sobre la fuita d’empreses; després d’afirmar que negociaria el retorn de les empreses que van marxar -malgrat els enormes problemes polítics que això comporta-, publica un informe que afirma que el impacte és nul però té un nivell tècnic més propi d’un alumne de batxillerat que d’una unitat d’anàlisi econòmic governamental. Faria bé el president Torra de mirar d’esbrinar el que passa al seu Govern i de revisar els discursos que li escriuen perquè és evident per a tothom que el president no té coneixements d’economia i, tal i com vaig aconsellar-li en el passat, en política cal tenir algú que et digui les veritats si no vols que els electors et perdin el respecte.

Colors i porres

La setmana política ha vingut marcada per tres notícies rellevants. La primera és la sèrie de mobilitzacions animades pels CDR. En una d’elles els joves d’Arran van vexar els Mossos llençant pintades, cosa que va provocar la falta de visibilitat dels antiavalots i, per tant, el comandament va ordenar carregar tal i com és preceptiu. És ben cert que es van produir excessos en les càrregues i que mereixen una investigació interna. Però la reacció dels polítics catalans de ser violents han estat molt allunyada de la realitat. La mateixa cosa va passar el primer d’octubre al Parlament. Els joves van quedar atrapats dins el Parc de la Ciutadella: van llençar algunes llaunes buides, van retirar les tanques del Parlament i van posar adhesius a la porta del Parlament. Però la retirada i la càrrega dels Mossos -filmada per un periodista de La República- demostren que la policia es va retirar per carregar uns minuts després. La reacció dels polítics catalans fou la mateixa: acusar els manifestants de violents. Ja he comentat aquí que Espanya no pertany al món lliure, però constato amb pena que Catalunya tampoc i que el dia que aquests polítics es quedin sense feina, Eduardo Inda els rebrà amb els braços ben oberts. I és que no hi ha res pitjor que acusar ningú de ser violent sense agressions físiques. La premsa americana i alemanya han explicat aquestes manifestacions com “colorful protests” o “cívil desobedience”. Ni rastre de violència: Catalunya ja persegueix Espanya en la via cap a l’autoritarisme.

"No hi ha res pitjor que acusar ningú de ser violent sense agressions físiques"

La pugna per la suspensió de diputats ha tingut el seu xou culminant tot just abans del DPG, on Ciutadans i Partit Popular van marxar del Parlament per tal de no haver de votar a favor de la suspensió, que fou aprovada fàcilment. La segona votació també fou aprovada i permet la substitució d’aquests diputats. Esquerra ha decidit substituir els seus diputats, però fonts del PDEcat m’expliquen que han decidit plantar-se i que no els substituiran en cap cas. Així que els quatre diputats afectats o bé seguiran delegant el vot o bé el jutge Pablo Llarena haurà de fer acte d’aparició, si és que el Lletrat Major no té algun mecanisme d’intervenció.

Dimecres el president Torra va llançar un ultimàtum a Sánchez: si el novembre no hi ha referèndum, els partits independentistes el deixaran caure. Esquerra i PDEcat van desautoritzar el president hores més tard creant la mateixa crisi per la que va passar Pasqual Maragall el 2005,  però aquell dia al vespre el president Torra es va reiterar en l’ultimàtum, aquesta vegada acompanyat per alguns diputats de Junts per Catalunya.

Més li val al president començar a governar o la desafecció dels electors posaran en risc la majoria absoluta independentista o, alternativament, els municipis independentistes. A hores d’ara guanyar a Barcelona sembla un miracle.