Catalunya continua sent el principal nucli industrial de l’Estat, atès que concentra el 23% de la indústria espanyola, a molta distància dels següents territoris que són Madrid (12%), Comunitat Valenciana (11%), Andalusia (10%) i el País Basc (9%). La contribució directa del sector industrial en l’economia catalana és el 19,3% el 2019, un percentatge força superior al de la mitjana espanyola (15,9%), idèntic a la del conjunt de la zona euro, però inferior al de les economies de l’Europa central i d’Alemanya, on arriba al 25% del PIB.
Però les dades poden enganyar. La contribució de la indústria al PIB és molt més elevada si tenim en compte totes les empreses classificades dins el sector serveis que presten servei directe a la indústria. És a dir, que si la indústria tanca aquests serveis també desapareixen. La indústria és el sector amb major efecte arrossegament sobre la resta de l’economia, en tant que es tracta del sector que més consums intermedis requereix per unitat de producció i això es tradueix en la generació d’importants efectes directes i indirectes en altres sectors productius. Com s’explicaria si no que el tancament de Nissan tingui un impacte directe sobre 3.000 llocs de treball i 20.000 indirectes?
"La indústria no “només” representa el 19% de l’economia i el 16% de l’ocupació a Catalunya. Si li sumem la servindústria, pràcticament la meitat de l’economia catalana dependria del sector industrial"
Segons un estudi que vaig publicar el 2015 a Articles d’Economia Industrial de la Generalitat de Catalunya, en el cas de Catalunya l’efecte arrossegament de la indústria arribava gairebé al 50%. Per tant, atenció a l'hora de pensar que la indústria “només” representa el 19% de l’economia i el 16% de l’ocupació a Catalunya. Si li sumen la servindústria, pràcticament la meitat de l’economia catalana dependria en major o menor mesura del sector industrial.
A més, és molt probable que aquest percentatge hagi augmentat els darrers anys perquè la part de la producció en massa és cada vegada menys important en favor de la producció a mida o customitzada que es caracteritza per tenir una major proporció del seu valor afegit produït dins l’àmbit dels serveis (innovació, tecnologia, robòtica, disseny, prototipatge, distribució i logística).
Com és la nova indústria catalana?
La indústria, amb la definició clàssica, ha mantingut un pes en l’economia catalana al voltant del 19% en la darrera dècada, mentre que en termes d’ocupació ha anat reduint-se, un senyal de la major intensitat tecnològica i productivitat de la nova indústria catalana. Aquesta nova indústria reuneix una sèrie de requisits diferents dels de la indústria tradicional.
És més intensiva en serveis (tecnològics, d’R+D, logístics i de transport), està més especialitzada, està necessàriament internacionalitzada, i dedica una quantitat constant i significativa de la seva facturació a invertir en capital, en R+D i en formació dels seus treballadors.
La intensificació de la relació entre indústria i serveis ha crescut tant en les darreres dècades que moltes empreses que suposadament les ubicaríem en la indústria tenen un CCAE (Classificació Catalana d’Activitats Econòmiques) que les classifica als serveis. Un exemple és Siemens que ha passat de fabricar electrodomèstics a ser proveïdor de serveis de tecnologia i digitalització amb un esforç inversor en R+D de 5.600 milions anuals a tot el món. Indústria o serveis?
Estem assistint a una desdibuix del concepte tradicional de la indústria. La creixent integració indústria-serveis fa que els serveis formin part de la producció industrial i, al contrari, que el nou producte industrial generi un flux continu de diferents serveis que poden ser complementaris a l’ús del mateix bé (facilitadors d’aquest ús) o, fins i tot substitutius d’aquest, en tant que permeten noves fórmules de possessió del bé.
Poders públics i la columna vertebral de l'economia
Aquesta nova realitat econòmica no té encara una classificació estadística que ens permeti quantificar-la i seguim parlant del 20% de PIB industrial quan en realitat sabem que és molt més. És important que des dels instituts d’estadística oficials comencin a treballar en una nova classificació sectorial que reflecteixi la realitat del teixit empresarial actual perquè només si som capaços de mesurar correctament la indústria i de valoritzar-la, els poders públics actuaran amb contundència per potenciar un sector que és la “columna vertebral” de la nostra economia.
"Ja és hora de que a les escoles es deixi de representar la indústria amb xemeneia i fum, i se la comencin a dibuixar amb un robot i un ordinador"
Que la indústria és el sector que garanteix una estabilitat més gran de l’ocupació i sous dignes, i que és el sector més internacionalitzat i innovador, ja és conegut. Per això, la necessitat d’una política industrial alineada amb els objectius de l’estratègica europea: sostenibilitat i digitalització, ha de ser una prioritat per tornar a enfortir un sector que ha quedat moltes vegades oblidat o fins i tot arraconat per la mateixa administració, especialment la local. Ja és hora de que a les escoles es deixi de representar la indústria amb xemeneia i fum, i se la comenci a dibuixar amb un robot i un ordinador.
Si volem reindustrialitzar el país comencem per reindustrialitzar l’escola perquè veiem any rere any com les vocacions industrials van baixant (tant entre els estudiants d’FP com els matriculats en graus STEM) i amb un dèficit de dones difícil de concebre i encara més ara si volem fer el salt cap a la indústria sostenible on les dones són clarament les impulsores i líders d’aquesta transformació mediambiental.