El greuge amb les pimes

L’altre dia, un cop recollit el premi Pimec per la tasca que estem realitzant a la càtedra Escenaris de Futur del Retail, Turisme i Serveis, vaig pensar que les pimes són un col·lectiu rar. És paradoxal que sent àmpliament majoritaris dins del panorama empresarial, els seus interessos no se situïn al centre de les decisions polítiques. La realitat és ben diferent: es tracta d’un grup empresarial vulnerable, desvalgut, bastant allunyat de les decisions dels dos-cents polítics que s’aplegaven a les taules presidencials de la festa -i de molts altres-, abandonat molt sovint als seus propis esforços. En aquest pot petit malauradament, per ara, no es reconeix que hi hagi la millor confitura.

És aclaparadora la diferència entre unes i altres. Segons les darreres xifres de la Direcció General de la Petita i Mitjana Empresa, les pimes espanyoles són 2,9 milions d'unitats, entre 0 i 249 assalariats, enfront les grans, 5.516, amb més de 250 treballadors. Entre els autònoms (0 treballadors) i les pimes aporten  9,5 milions d’assalariats. Doncs bé, sumant totes les pimes i autònoms aporten uns 11 milions d’ocupats, mentre que les grans ho fan en 6,3 milions de treballadors (Estadístiques Pime: evolució i indicadors, 2023). No parlem del seu impacte social, ni de les repercussions fiscals o les aportacions a les cadenes de distribució. Ara bé, en el moment de les grans decisions, als governs i a moltes administracions els hi resulta més còmode negociar amb les grans empreses. Tractar amb un poderós és més fàcil que tants caps tants barrets.

En el moment de les grans decisions, als governs i a moltes administracions els hi resulta més còmode negociar amb les grans empreses

No em va sorprendre gens escoltar de boca del president de Pimec, Antoni Cañete, a la Nit de l’Empresa, un clam: que fins que les pimes no estiguin representades amb veu pròpia al diàleg social, Espanya no haurà acabat la seva transició democràtica. És com si el primogènit de la família tingués tots els privilegis -que ja en té prou a moltes cases- i la resta dels fills fossin foragitats. Posar l’empresa al centre de les decisions polítiques i tenir present totes les dimensions per igual, és un dels objectius molt sensats dels directius de les institucions de les pimes.

És veritat que massa sovint cada petita empresa es representa a si mateixa, que l’associacionisme és dispers, duplicat i recelós. És veritat que les petites són reticents a agrupar-se per reclamar la part alíquota majoritària que representen. És veritat que hi ha molta innovació en les famílies propietàries d’aquestes empreses, però el dia a dia i l’escassetat de recursos de tota mena impedeixen el seu desenvolupament, mentre les grans apliquen els esforços que calen, on calen i quan calen. És veritat que l’excés d’individualisme i de fer-ho tot a casa impedeix avançar més ràpidament en la presa de decisions. És veritat que arronsen el nas davant de qualsevol cosa que arriba de fora i més si ve del sector públic: què vol aquesta gent, se sent. Però també és igualment veritat que l’economia real avança i s’enforteix gràcies als valors de les pimes: treball diari productiu, ràpides decisions, no estirar més el braç que la màniga; salaris ajustats per tots els membres de la família que l’acompanyen a l’emprenedoria diària, capacitat d’arriscar permanentment el seu patrimoni quan cal o visió a llarg termini pensant en la successió familiar, encara que no hagin signat massa protocols al respecte.

Digitalització

Això que deia Antoni Cañete de què les pimes han de participar activament al diàleg social és una de les grans batalles. Però fins a arribar a aquest estadi hi ha camí per recórrer. I ara, estic francament preocupat per la desigualtat de tracte amb les oportunitats que representen els ajuts europeus que arriben aquests anys. Són decisius. A l’homenatge a Emilio Ontiveros al Palau Macaya, organitzat la setmana passada per l’APIEC, el professor Angel Berges va afirmar que els Next Generation no van ser creats per la UE com a reacció a la pandèmia sinó per forçar una economia nova, basada en la digitalització i en la sostenibilitat. És el moment. Però, analitzant els esforços realitzats i els recursos esmerçats, la bretxa digital entre les grans i les petites augmenta (Observatori sobre Digitalització, GoDaddy, 2021). S’han produït avenços significatius entre les grans i apareix la consciència entre les pimes que els negocis digitalitzats creixen de pressa, però els hi manquen recursos i mostren desconeixement de com avançar.

Estic francament preocupat per la desigualtat de tracte amb les oportunitats que representen els ajuts europeus que arriben aquests anys

Menys del 20% de les pimes estan completament digitalitzades. Estava previst que el Pla de Digitalització de Pimes invertís uns 5.000 milions de fons europeus, però la font raja fàcilment per uns i més escadusserament  pels altres. Una de cada tres grans empreses han adoptat tecnologies d’IA; només el 6% de les petites; els Big Data, el 29% i el 9%, respectivament; el núvol, el 69% i el 29%, respectivament; el comerç electrònic, el 20,1% i el 9,5%, respectivament (Ús de les tecnologies digitals per empreses, Observatori Nacional de Tecnologia i Societat, 2022). El kit digital, que per alguns és un èxit, només ha arribat a 100.000 empreses. Al Pla Espanya Digital 2025 apareixen diferents programes per reduir la bretxa digital de les pimes com ara Educa en Digital, les plataformes IA per l’assistència de l’educació personalitzada, el pla de competències digitals, el projecte per ampliar el nombre d’especialistes del camp, la introducció de competències digitals des de la formació bàsica a la universitat o les accions per augmentar la productivitat.

Com arribaran en aquestes condicions les pimes a complir els objectius de l’agenda 2030 i els criteris ESG (environament, social & governance), que les grans de tota Europa han de començar a aplicar enguany? Al Digital Enterprise Show, celebrat a Màlaga la primera quinzena de juny, va quedar palès el full de ruta de les grans, no pas el de les pimes. Les grans consultores presents van exposar nombrosos casos relatius a les primeres, però molt pocs de les segones.

Acceptant que esdevé més fàcil negociar amb les grans empreses, o avancem amb un esforç mutu o la bretxa s’ampliarà. Les dues parts s’han de posar les piles. Les administracions empoderant les grans associacions de pimes i mobilitzant recursos de tota mena per la intermediació amb les petites i mitjanes empreses. I aquestes sent tant eficients en la negociació com les grans. Altrament, l'any 2025 i al 2030 ens trobarem amb una societat invertebrada econòmicament.