A Catalunya, el president Illa parla de prioritzar el creixement econòmic sostenible i avançar en l'assoliment de la plena ocupació. Alhora, el seu programa electoral també estableix un objectiu: retornar el pes de la indústria al 25% del PIB (superant el 20% del 2023). Aquests reptes no seran fàcils d'assolir i caldran sinergies entre els sectors públic i privat i, sobretot, molts diners en forma d'inversió per fer-los realitat.
Revertir el dèficit fiscal hauria de ser el primer objectiu del nou govern i d'aquells partits catalans amb influència a Madrid
Si tenim en compte el dèficit fiscal i la manca crònica d'inversió pública que pateix Catalunya, podria semblar que eliminar o reduir de manera substancial aquest dèficit fiscal seria la manera lògica de, per una banda, solucionar aquesta injustícia econòmica que penalitza a tots els ciutadans del país i, al mateix temps, assolir els nivells d'inversió que han de permetre un creixement de la nostra economia, i de la nostra indústria, fent-la més sostenible, resilient i competitiva. Per tant, revertir el dèficit fiscal hauria de ser el primer objectiu del nou govern i d'aquells partits catalans amb influència a Madrid.
A més, aquesta influència a Madrid també hauria de servir per explorar altres iniciatives que poden ser clau a l'hora de promoure l'ampliació del pes industrial sobre el nostre PIB. Per exemple, mirem com els britànics han introduït un nou objectiu de creixement econòmic i de competitivitat als seus reguladors financers. És a dir, tant el Bank of England, Prudential Regulation Authority i Financial Conduct Authority continuen vetllant per l'estabilitat econòmica, però alhora també han de promoure el creixement econòmic. Això que sembla un canvi sense importància està capgirant la manera de fer dels reguladors, tot promovent un règim regulador que està facilitant al sector financer, que és qui té bona part dels diners, poder invertir més i més ràpidament en infraestructures i projectes que acceleraran la transició a una economia més sostenible.
Els britànics no són pas els únics que han imposat aquest objectiu als seus reguladors financers. El Japó, els Estats Units, Singapur o Suïssa, d'una manera o una altra, també ho estan fent. Curiosament, països rellevants de la Unió Europea com Franca, Alemanya, Irlanda, els Països Baixos o Suècia no semblen, per ara, seguir aquesta tendència. Tanmateix, això no hauria de fer dubtar els nostres polítics d'exercir la seva influència a Madrid per tal de mirar de fer més competitiu el règim regulador.
La conjuntura política actual ofereix una oportunitat única per promoure canvis cabdals que permetrien alliberar i redistribuir capital
Tenim un exemple clar que ens demostra que aquest model funcionaria a Catalunya i a la resta de l'estat. Mentre el Regne Unit era part de la UE i, per tant, sota el mateix règim regulador que la resta de països membres, ja va saber utilitzar la regulació financera europea del sector de les assegurances per promoure inversions a llarg termini de les companyies d'assegurances en actius productius, és a dir de l'economia real, d'una manera que cap altre país de la UE ha sabut o volgut fer. Això vol dir milers de milions invertits en habitatge, hospitals, parcs eòlics i infraestructures clau mentre que en altres països, aquests mateixos diners s'invertien majoritàriament en bons sobirans, que no aporten creixement econòmic. Aquest exemple demostra com amb una nova manera de pensar per part dels reguladors, es podria obrir l'aixeta d'unes inversions substancials per a la nostra economia real.
La conjuntura política actual ofereix una oportunitat única per promoure canvis cabdals que permetrien alliberar i redistribuir capital, facilitar que aquells que tenen diners els puguin invertir en sectors i projectes claus, i que aquestes inversions es fessin amb celeritat. Els polítics tenen la influència per fer-ho possible, però caldrà que aquests objectius esdevinguin realment la prioritat.