Des de Romania: tan lluny i tan a prop
Tant Romania com Bulgària són els fanalets vermells, en termes econòmics, de la Unió Europea
El vol de Cluj-Napoca cap a Barcelona anava ple. Els catalans érem molt pocs. Al costat se’ns va asseure un xicot a qui no vam fer gaire cas, perquè al començament del vol parlava amb un nen amb romanès. A la meitat del trajecte, aproximadament, ens pregunta si ens ha agradat Romania en un perfecte català occidental. Ens explica que fa 20 anys que és a Artesa de Segre, on treballa com a autònom, com a conductor de camió per repartir pinsos. Que va trobar xicota al seu país, però que se la va endur cap aquí i tenen un nen d’11 anys. Que el nen diu que ell és català, no romanès, i que amb el fill d’una altra família romanesa, parlen en català.
L’entrada a Europa obre la porta a la immigració
Li comento que hem vist moltes cases a mig fer o tot just amb les finestres posades i que ens han explicat que són d’emigrants, que hi treballen mentre són de vacances. Em respon que és un mal negoci, que les cases tancades tant de temps es deterioren i s’han de refer si t’hi vols instal·lar. I que molts pensen a tornar, però no ho acabaran fent. Ell té clar que es quedarà. També m’explica que ha de treballar de valent i que molts dels seus compatriotes emigren pensant que amb un o dos anys a l’estranger ja tindran la vida solucionada per sempre.
Des que el 2007 Romania s’incorpora a la Unió Europea va encetar un període d’intensa immigració, que la incorporació a l’espai Schengen del 2024 pot acabar de reforçar. En molt pocs anys, doncs, els romanesos han esdevingut el segon contingent d’estrangers residents, tant a Catalunya com a Espanya.
Molts dels seus compatriotes emigren pensant que amb un o dos anys a l’estranger ja tindran la vida solucionada per sempre
De fet, tant Romania com Bulgària són els fanalets vermells, en termes econòmics, de la Unió Europea. Un club que, amb ells, ha tancat de moment un dels períodes més llargs sense noves incorporacions, tot i que ara tornen a estar sobre la taula noves i complexes -políticament i econòmicament- incorporacions. Tanmateix, es veuen molt poques banderes europees als edificis romanesos. La gent ens deia que tots pensen que les coses milloren molt a poc a poc, però que quan els immigrants tornen de vacances al cap de dos o tres anys, se sorprenen positivament de les noves carreteres, els nous edificis... De fet, l’ajuda europea ha estat decisiva per avançar en una incipient xarxa d’autopistes, sense peatge, que fins fa quatre dies era quasi inexistent.
Un país agrari amb indústries abandonades
Romania apareix als ulls del visitant com un país essencialment agrari que, en algunes zones poc aptes per al conreu, compta amb una nombrosa ramaderia extensiva. La qualitat del paisatge que caracteritza el país té molt a veure amb aquesta escassa utilització intensiva, amb grans extensions de cereals i de blat de moro. També la immediata perifèria d’algunes ciutats importants i algunes implantacions aïllades mostren grans instal·lacions industrials abandonades, possiblement la imatge més colpidora que es trobarà el viatger. Vol dir, a més, que malgrat la proximitat al nucli urbà, no hi ha hagut recursos -ni demanda solvent- per reconvertir aquelles zones en àrees residencials, comercials o d’indústria moderna.
Tingueren l’encert de decantar-se pels aliats durant la Primera Guerra Mundial
Romania és un estat molt recent, especialment en la seva configuració actual. Embotit entre els imperis otomà, austrohongarès i rus, no prengué l’actual configuració fins fa 100 anys, després de la Primera Guerra Mundial. Quan hagueren de buscar-se un rei, ho feren entre la noblesa germànica -com Grècia, o Bèlgica i el Regne Unit-, però tingueren l’encert de decantar-se pels aliats durant la I GM, la qual cosa els permeté incorporar Transilvània a la gran Romania, fins aleshores en mans de l’imperi austrohongarès.
Gresol de poblacions, religions i cultures
La vinculació germànica venia de lluny, però. La raó és que el rei d’Hongriq, a l’edat mitjana, va cridar immigrants alemanys per repoblar Transsilvània, zona fronterera amb l’imperi turc. Els saxons, com així se’ls anomenava, fundaren ciutats comercials i aixecaren esglésies de pedra emmurallades per resistir eventuals atacs otomans. Avui aquestes esglésies son Patrimoni de la Humanitat. En un d’aquests pobles, on ens allotjàvem, vam preguntar quants descendents d’alemanys quedaven. L’amo de l’allotjament ens respongué: “Dos, un altre i jo”. Això és perquè la majoria de la població d’origen alemany fou repatriada després de la Segona Guerra Mundial, com a tants altres llocs d’Europa on hi havia colònies alemanyes de feia segles. El principi que Hitler va fer servir per justificar la seva expansió, que “allà on hi ha alemanys, és Alemanya”, provocà al final de la guerra un èxode generalitzat a nombrosos països de l’Est, des de Polònia i els Sudets txecs fins als alemanys del Volga.
El romanès, però és la llengua hegemònica després de segles de ser la llengua secundària i marginada
Els alemanys arribaren a Transsilvània com a catòlics, però la majoria va adoptar els principis de la reforma i ara quasi totes les antigues esglésies són luteranes o evangèliques. Les ortodoxes, excepte a Moldàvia, són en la majoria de construcció moderna. A les ciutats transsilvanes grans, cada gremi es responsabilitzava d’una de les torres de defensa. La població pagesa autòctona sovint no podia refugiar-se a la ciutat en cas de conflicte.
A tota la franja oest del país hi ha una important minoria hongaresa, fins al punt que disposen d’un important partit al Parlament que ha fet de frontissa i ha participat en nombrosos governs. També n’hi ha un, de menors dimensions, de germanòfil. Segons la ciutat, els indicadors del municipi apareixen en dues o tres llengües -romanès, alemany, hongarès- i fins a quatre -en una petita franja del nord, en ucraïnès. El romanès, però és la llengua hegemònica després de segles de ser la llengua secundària i marginada, com ho era la seva població autòctona.
Tota aquesta barreja històrica de races fa que els romanesos no presentin la imatge arquetípica dels eslaus i es percebin com a més similars als mediterranis
Diuen que la llengua romanesa -que només substituí els caràcters ciríl·lics pels llatins a finals del s.XIX- incorpora un 70% d’arrels llatines i un 30% d’eslaves i altres llengües. A les nostres orelles no sona tan estrany com les llengües pròpiament eslaves i és fàcil entendre els indicadors generals. Tota aquesta barreja històrica de races fa que els romanesos no presentin la imatge arquetípica dels eslaus i es percebin com a més similars als mediterranis. Les tres hores de vol o els més de 5.000 km de carretera que ens separen no impedeixen que en general tot el país i els seus habitants se sentin força més pròxims que el que les distàncies suggeririen. La cuina tampoc no ens resulta estranya, encara que l’oli d’oliva provingui d’Itàlia. Un país al qual, ens van explicar a Maramures, que exportaven bolets envasats des del nord del país. Els dies humits, era fàcil de trobar romanesos amb una galleda de plàstic buscant bolets per les vores de les carreteres.
El mite fundacional dels dacis
Els romanesos es consideren oficialment descendents dels dacis, les tribus i els reis que s’enfrontaren als romans quan Trajà conquerí aquella regió. No queden gaires restes romanes, però sí uns quants jaciments dacis, que s’han incorporat al Patrimoni de la Humanitat. Tanmateix, totes les ciutats importants tenen un carrer important amb el nom de Trajà i algunes amb altres emperadors i tot.
El recurs als dacis per justificar un poble romanès primigeni es desenvolupà ja en l’era comunista. A la ciutat de Cluj, li afegiren Napoca, nom d’un jaciment daci, el 1974, en època Ceacescu. Fa 30 anys, un empresari romanès d’èxit va finançar la conversió d’un gran tossal de pedra -a les Gorges de Ferro, a la frontera amb Sèrbia- en una escultura del rei daci Decèbal, que liderà la resistència a la conquesta romana. Una mica com les escultures colossals que apareixen a les pel·lícules del Senyor dels Anells.
Els Dàcia eren poc més que la versió romanesa de la generació de vehicles que Renault ja havia deixat de fabricar
Dàcia és també el nom de la marca de vehicles fabricats a Romania des del 1966 amb patent de la francesa Renault i dins la voluntat autàrquica i de substitució d’importacions per producció pròpia del règim de Ceacescu. Durant dècades, els Dàcia eren poc més que la versió romanesa de la generació de vehicles que Renault ja havia deixat de fabricar. El 1999, Renault -com també feu amb els russos de Lada- adquirí la fàbrica i ara, tot i que una mica més senzills, són versions força més econòmiques dels Renault actuals. I, per cert, líders al mercat espanyol de forma ininterrompuda de fa dos o tres anys. Per les carreteres romaneses se’n veuen bastants, però els cotxes alemanys, coreans i japonesos també hi són molt freqüents.
Les contradiccions entre el patrimoni i la vida diària
Els darrers dies del viatge vam visitar la zona de Maramures, fronterera amb Ucraïna i famosa per les seves grans construccions de fusta, especialment esglésies, que són Patrimoni de la Humanitat. En aquest cas, van ser els hongaresos durant el S.XVIII els que no van permetre a la població aixecar esglésies ortodoxes de pedra. No fos cas que les fortifiquessin, com segles abans havien fet els alemanys a Transsilvània. El resultat són atractives esglésies d’elevats i punxeguts campanars, fetes amb fusta encadellada, sense claus. Als pobles de la zona és tradició anar tota la família a missa els diumenges, guarnits amb els vestits tradicionals. Tanmateix, ens van explicar que el capellà d’una de les poblacions cerca, de moment sense èxit, un solar per a una nova església perquè a l’actual, per ser Patrimoni de la Humanitat, no hi poden posar calefacció, ni tan sols seients per seguir les llargues -dues hores- cerimònies ortodoxes. Són les contradiccions entre un patrimoni reconegut que és difícil que continuï viu a causa de la seva mateixa protecció.
La lacra de la corrupció
Com a tants països que surten d’un llarg període de dictadura, la corrupció és un mal endèmic difícil d’erradicar. El postcomunisme fou protagonitzat durant dècades per polítics formats a les bases del mateix i únic partit d’aleshores. L’entrada a l’OTAN i a la Unió Europea fou un punt d’inflexió, que acabà de consolidar-se amb l’actual president i antic alcalde de Sibiu- Klaus Iohannis, d’origen alemany- que guanyà fa 10 anys les seves primeres eleccions amb un programa anticorrupció que començà a aplicar immediatament. Ara, a finals de novembre, hi ha noves eleccions i els cartells dels quatre candidats principals-Iohannis ja ha esgotat els dos mandats possibles- ja són presents a totes les carreteres del país. En una república semipresidencialista com Romania i amb una democràcia incipient, les persones escollides són decisives, per damunt dels partits amb què es presenten. Esperem que els romanesos sàpiguen trobar un nou president que els continuï impulsant per un camí de transparència i prosperitat.