Saskia Sassen (La Haia, 1949) s'ha convertit en una referent mundial de les ciències socials. Nascuda als Països Baixos, enamorada d'Argentina i resident a Nova York. Professora de sociologia a la Universitat de Columbia, guanyadora del Premi Príncep d'Astúries 2013 i especialista en pràcticament tot: urbanisme, globalització, immigració... De fet, va ser la primera a definir el concepte de ciutat global. El Fòrum Cornellà Creació l'ha convidat a Barcelona per compartir escenari amb l'arquitecte Luis Vidal i ella ho aprofita també per trobar-se amb l'alcaldessa Ada Colau que coneix de fa anys.
En el primer dels vuit llibres que ha escrit la van confondre amb un home. Pel nom i per la temàtica econòmica. Té una gran vocació docent, no para de somriure (sovint de forma irònica) i assegura que quan parla sembla que canti un tango. "Jo no amago com penso", comença.
Què queda de la sociologia en ple segle XXI?
La sociologia ha contribuït amb allò que la microeconomia va deixar fora i ho ha adoptat. La micro és la modalitat d'occident que no aconsegueix capturar les altes finances. Va ser dominant però ara ja no ho és, només a les universitats. La seva metodologia desenvolupada i complex és parcial i incompleta. Quan hi havia economies nacionals, la microeconomia i la sociologia funcionaven millor que ara. M'agrada aquesta imatge: si entres en una gran empresa, són els físics els que produeixen els instruments per fer funcionar les grans finances. Hem de pensar en com canvia el contingut.
"Els intermediaris tenen el poder i si el projecte falla no és culpa seva"
De físics, finances i ciutats globals va la cosa...
Et vull pintar aquest moment històric. Jo vaig començar a treballar la ciutat global entre els 70 i els 80. En aquella època, París, Londres, Tòquio i Nova York estaven en fallida i eren pobres perquè les grans empreses no necessitaven a la ciutat. Tots els expertes les donaven per perdudes. Però, el canvi significatiu es produeix quan arriba un nou tipus d'activitat que s'instal·la a les ciutats globals. L'internacionalisme s'impulsa amb la desregulació i la privatització. L'obertura a un món global significa que les empreses han de tenir un coneixement especialitzat per poder operar a cada país. Les coses canvien: nous nacionalismes, colònies que es tornen països autònoms... L'imperialisme de fa 30 o 40 anys és molt diferent al d'avui.
El poder dels intermediaris.
Una empresa ha d'entendre quines són les normes de joc de cada país abans d'entrar-hi. Però, no pot produir aquest coneixement de forma interna així que la nova economia demanda tenir accés a una sèrie d'experts que s'instal·len a les grans ciutats. Parlen de la comptabilitat de Mongòlia, les lleis d'Austràlia o com invertir a Alemanya. Sorgeix el sector intermediari, altament especialitzat, que mai perd i va acumulant riquesa. Venen els seus serveis i remarquen l'espai urbà. És el moment de les ciutats globals, la digitalització i l'economia d'intermediació on empreses, universitats o institucions compren hores als especialistes per operar internacionalment. Vaig entendre-ho gràcies a uns amics dominicans que netejaven els grans edificis de Wall Street i que m'hi van deixar entrar un dia per comprovar totes les nacionalitats diferents que hi havia dins. Els intermediaris tenen el poder i si el projecte falla no és culpa seva. La seva forma més elemental i visual són les fusions i adquisicions. Es van inventar una modalitat on ells no perdien i aquest món intermediari va fer renéixer irònicament a les ciutats.
Saskia Sassen durant l'entrevista a VIA Empresa | Cedida.
Global o local?
Existeixen les dues però l'error és pensar que el global es fixa cap a fora. En veritat, envaeix. El sector intermediari li diu a una petita empresa que pot ser global i treu la seva plusvàlua del que és local. La part més admirable és el seu coneixement especialitzat. La banca tradicional és comerç i li interessa que als seus clients els hi vagi millor però les altes finances són un sector extractiu. A Nova York, tot són sucursals de grans banques i si entres a Goldman Sachs, hi ha físics on abans hi havia a secretàries.
A qui pertany una ciutat?
El sector intermediari revalora l'espai urbà. El coneixement necessita una gran quantitat de materialitats i espais i alhora, hi ha gent que ha de viure, vol anar a restaurants i comprar-se bons pisos... S'expulsa així a grans masses de classe mitjana modesta. De fet, la classe mitjana ja no existeix a les grans ciutats sinó que hi ha una classe mitjana modesta i una de riquíssima. No importa l'1% que l'hem tingut sempre sinó el 30% o 40% que és molt ric mentre la resta s'empobreix. Un pis que abans tenia una família amb tres fills, ara el vol un jove de 25 anys per ell sol. L'espai és representatiu i això és una ocupació perquè poden comprar-ho.
"Molts governs municipals s'estan empobrint"
I la ciutat dels ciutadans?
Part d'aquest 30% o 40% és la ciutadania que té molt pes. Volem a prop els bombers, els mestres, els policies, les infermeres... Però, cal subsidiar-ho i qui ho paga? La ciutadania, el mateix lloc de feina o la part privada de la universitat. Qui ha forçat aquesta necessitat? Els sectors privats. És un desequilibri dur per a les ciutats.
El sector privat crea la necessitat i no al revés?
El paisatge és complex. Les grans empreses demanen una baixada d'impostos a les ciutats perquè gaudiran dels seus beneficis. Quin és el resultat? Molts governs municipals s'estan empobrint. Quan agregues la privatització de més espais, llavors la renda va caient.... Ada Colau va llançar el seu combat contra les franquícies perquè havien eliminat a petites empreses que funcionaven molt bé. És un sector extractiu.
"Realment necessito una multinacional per tenir una tassa de cafè al barri?"
Existeix la possibilitat de relocalitzar.
Sí. Hem de pensar què podem relocalizar? La meva pregunta retòrica és: realment necessito una multinacional per tenir una tassa de cafè al barri? No. Però, sí que necessito una multinacional per comprar un ordinador perquè sinó t'enfonsarà. Podem relocalitzar tots aquests sectors que no necessitem i que estan capturats per les multinacionals. Les franquícies són un desastre a Barcelona, veritat? Si volem recuperar la ciutat que hem perdut i que convé a la ciutadania hem d'entrar a una zona de combat. Ara bé, no tot es pot relocalitzar i la recuperació té la seva pròpia manera de gentrificar.
Tendència a l'oligopoli?
Potser sí, però és una paraula dura i forta. Hi veig modalitats. Quan arriben les grans corporacions i la nova economia invisible s'instal·la a poc a poc, els experts urbans no ho entenen. És una modalitat extractiva. Aquestes empreses que no donen una merda a la ciutat la veuen com un instrument. Per a les velles oligarquies, la ciutat era el seu espai de representació cap a un món més ampli. En canvi, les elits d'avui se senten representades per les grans financeres. El moment actual està marcat pel terreny urbà per a empreses privades i la classe mitjana modesta que tant ha perdut però que té possibilitats de mobilitzar-se.
"Cap sistema de poder dura per sempre"
Com és la ciutat del futur?
És una gran pregunta i no se sap ben bé la resposta. La història ens diu que cap sistema de poder dura per sempre. Personalment, m'importa la relocalització perquè és un primer pas cap a la solidaritat i la comprensió. S'ha de començar a fer teixit entre les classes mitjanes que s'han tornat modestes, els pobres, els immigrants… També és important desenvolupar l'ètica a la ciutat i pensar què significa en un espai on inevitablement hi ha desigualtats.