Segona part. La guerra freda del general Milei
Dues visions inconciliables que dibuixen escenaris oposats
La primera part d'aquest article va ser publicada diumenga passat a VIA Empresa.
De president a profeta de la ultradreta global
Al cap de cinc mesos d'assumir les funcions de president, Milei s'ha transformat. Embriagat del seu acabat d'estrenar paper d'estrella mundial, sembla haver-se alliberat dels fantasmes personals que el persegueixen des de la infantesa convertint-se en el gran perdonavides de la ultradreta mundial, sense tenir en compte les conseqüències de tota mena que la seva antidiplomàcia està causant a una Argentina necessitada justament de suport econòmic i financer internacional. I no només dels EUA del garrepa Trump, el Wall Street dels fons voltors, l'Israel de Netanyahu immers en els seus compromisos militars o l'Espanya que representa Abascal.
De fet, Argentina sembla interessar-lo només fins a cert punt. Amb els gairebé tres milions de quilòmetres quadrats, el país austral se li ha quedat petit. A la menor oportunitat, Milei pren l'avió i parteix cap a la seva Meca més estimada, els EUA, on és considerat un veritable heroi llibertari, un líder mundial, pels seus parells, gegants com Elon Musk, Michael Milken, el rei dels bons escombraries i icona de l'anomenada "dècada de l'avarícia", Trump, els CEOS dels principals Fons d'Inversió; i on, de la mà de Gerardo Werthein, el nou ambaixador argentí als EUA, el reben amb els braços oberts els representants de les principals organitzacions jueves del món. Quatre viatges a la Meca de la Llibertat en cinc mesos, majoritàriament privats i sense cap més propòsit que rebre guardons desconeguts o títols com el d'Embajador Internacional de la Luz, o fotografiar-se amb el seu germà Musk, interessat en el liti argentí per proveir les seves factories de bateries i controlar una de les reserves mundials més grans del mineral més desitjat del planeta.
Al cap de cinc mesos d'assumir les funcions de president, Milei s'ha transformat
Per al fins fa poc analista de riscos, marginat dins del competitiu eixam d'economistes empleats a la Corporación América del magnat Eurnekian, les seves trobades amb algunes de les persones més poderoses del món suposen la suprema venjança a les interminables humiliacions sofertes des de la infància. Una diplomàcia estrictament personal, egòlatra, no d'Estat, que aixeca cada cop més suspicàcies a Argentina per l'elevat cost dels viatges, les raons dels quals obeeixen més als seus interessos privats que als del govern.
Transformat en profeta de l'extrema dreta aixecada en armes per a la conquesta del planeta, els problemes domèstics de l'Argentina no li corresponen. El país, pensa, no acaba de percebre la magnitud de la figura, la importància històrica del seu projecte. Fins i tot els economistes li discuteixen les seves receptes sagrades, fins i tot aquells que, com Domingo Felipe Cavallo i Carlos Rodríguez, havia respectat anys enrere a l'extrem de buscar-los com a assessors. Avui, però, li neguen la grandesa. "No la veuen", com se sol lamentar quan es refereix a tots aquells argentins que desconfien de les certeses que li han estat donades per les forces celestials.
La fascinació militar d'un economista bèl·lic
A Milei, un personatge amb vocació de creuat, li encanta posar-se uniformes i confraternitzar amb militars d'alt rang, si pot ser nord-americans, israelians, francesos o de l'OTAN. De fet, li encantaria que l'Argentina que va veure néixer al Premi Nobel de la Pau 1980, Adolfo Pérez Esquivel, ingressés a l'OTAN, un propòsit lamentablement irrealitzable atès que el país austral queda lluny de les zones frontereres amb l'amenaça russa i que, d'altra banda, és una aliança entre països d'Europa i Amèrica del Nord. No obstant, com res no atura el furor bel·licista del president per tal de defensar el mode de vida del capitalisme més extrem, setmanes enrere semblava disposat a demanar formalment que l'Argentina fos inclosa com a soci global de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord, la benaurada OTAN. Amb el seu exèrcit de kollas, pampas, calchaquís, guaranís i tehuelches camí a la Franja de Gaza o a la plaça de la Porta de la Pau Celestial de Pequín.
A l'espera que la idea prosperi, de moment ha posat el seu país als peus de l'OTAN per protegir els interessos occidentals a l'estratègic marc de l'Atlàntic Sud.
Amb els seus diversos uniformes cívic-militars o vestit de civil, el general Javier Gerardo Milei, el nou Patton del món lliure –i per a qui el millor inici per a una negociació és una declaració de guerra-, va i ve declarant conflictes i petites escaramusses, regionals com les del Brasil, Colòmbia i Mèxic, o planetàries, contra les tríades marxistes de la Xina, la Rússia de la guerra freda tornada a escalfar, el socialisme espanyol o l'islamisme invasor dels ferotges habitants de Gaza. Feliç com un nen o com un adult sense infància. I mentre les universitats del país, sense llum, calefacció, sense pressupost i sense un peso a la butxaca del rector, anuncien el tancament a dos, tres mesos vista, dues illes de cases més enllà el govern dels economistes llibertaris adquireix a Dinamarca per 700 milions de dòlars una esquadrilla de 24 caces Fighting Falcon F-16 de segona o tercera mà per mandat del seu aliat els Estats Units; i fa els comptes per a un nou crèdit que li permeti comprar un lot de blindats M116 Stricker, també nord-americans, per enfortir la capacitat defensiva del seu assetjat país.
De moment ha posat el seu país als peus de l'OTAN per protegir els interessos occidentals a l'estratègic marc de l'Atlàntic Sud
En la seva obsessió per l'amenaça comunista, tancat al seu particular búnquer de la Quinta presidencial de Olivos i sense pràcticament relació personal amb la resta de l'Executiu i menys encara amb l'oposició, el Congrés o la mateixa administració de l'Estat, Milei remet inevitablement al personatge del general Jack D. Ripper del film El doctor Strangelove, sàtira política dirigida per Stanley Kubrick a partir de l'obra del mateix títol de Peter George. Ripper, un general nord-americà que forma part de l'alt comandament estratègic de la força aèria i que, fanàtic i desequilibrat militarista convençut que els comunistes estan contaminant els Estats Units amb fluorur de clor, ordena, en un accés de bogeria, un atac aeri nuclear contra la Unió Soviètica. Després, per tal d'impedir que ningú, inclòs el president dels Estats Units, pugui intervenir per evitar l'incident que amb tota probabilitat desencadenarà la tercera guerra mundial, es tanca dins d'una base mentre, fora del búnquer, alts funcionaris dels Estats Units juntament amb els principals líders soviètics intenten aturar l'amenaça imminent d'una guerra nuclear. Un personatge fictici, propi dels temps de la Guerra Freda, del qual Kubrick va afirmar que no estava absolutament segur que no existís un arquetip similar als nivells superiors del Pentàgon o de l'Exèrcit Roig.
L'inquietant retorn del Lleó
El canvi de Milei, el retorn del Lleó com ell sosté, inquieta. Acusat de ser assessor de Pedro Sánchez, l'expresident Alberto Fernández va assenyalar en un tuit el que a l'Argentina molts pensen sense atrevir-se encara a expressar-ho en veu alta: "El president", va dir, "necessita ràpidament assistència psicològica". L'escàndol de Madrid i el consegüent conflicte diplomàtic no només ha generat preocupació a Buenos Aires, sinó també les declaracions i l'enconament de Milei, que semblen mostrar símptomes cada cop més inquietants que ha sucumbit al seu accelerat procés de transformació d'esquerp, conflictiu i marginat economista del passat a ser, com ell mateix assenyala, "el màxim exponent de la llibertat a escala mundial". "L'agenda dels polítics argentins", va indicar al seu retorn, "és de lil·liputencs i jo estic en una altra lliga. On jo vaig genero un terratrèmol. Els encantaria ser on soc". L'opinió pública argentina, en pitjor situació existencial que el president i amb un ego moltíssim més maltractat, no opina el mateix. Segons un nou estudi realitzat aquestes setmanes per la consultora Zuban Córdoba i Asociados, el 54% dels enquestats considera que Milei dona més importància a la seva projecció política mundial que a resoldre els problemes del país.
Preàmbul per a un epíleg incert
Des del 10 de desembre passat, dos vocables han abandonat el llarg assossec per convertir-se en protagonistes de l'actualitat. Es parla molt de crueltat i odi a l'Argentina actual, potser més que en cap altre moment des de la dictadura de Videla i el seu terrorisme d'Estat; de la insensibilitat i crueltat del govern a l'hora d'aplicar polítiques públiques; de la crueltat dels seus decrets; de les seves mesures contra els febles i els exclosos, però també contra les universitats que agonitzen sota l'asfíxia financera a què les sotmet l'Executiu, contra els docents i els treballadors no docents que en alguns centres no cobren el sou des del gener passat. Es parla de la crueltat d'aquest Milei que en els seus viatges a l'exterior celebra els acomiadaments de milers de treballadors, el profund ajustament de salaris i jubilacions, la pèrdua de drets, l'eliminació de subsidis i la privatització de recursos, l'abandonament dels ciutadans per part d'un Estat cada cop més indiferent.
I es parla així mateix del discurs de l'odi, de les víctimes, com les quatre dones cremades vives per la seva condició de lesbianes, dels episodis de violència que es multipliquen contra els diferents, contra els intel·lectuals, contra la premsa no afí, contra els activistes que organitzen els menjadors socials i els pobres que hi acudeixen a la recerca d'un plat calent, fustigats i colpejats per les forces de seguretat sota el comandament de l'exmontonera Patricia Bullrich.
I es parla així mateix del discurs de l'odi, de les víctimes, com les quatre dones cremades vives per la seva condició de lesbianes
Un film de terror? Una pintura surrealista? Una tragèdia teatral? Un tango bipolar? Una tragicomèdia distòpica? Tot això podria definir l'Argentina actual, generosa receptora de milions d'emigrants de totes les misèries i tots els ports del món en el passat i avui exportadora desconsolada dels seus nets i besnets, pròfugs d'aquest orwellià país austral que per sort Mafalda no ha arribat a viure.
Una pregunta va arrelant en el preàmbul del que ha de venir: com creixerà l'herba a l'Argentina després del pas dels nous Àtiles de l'economia?
Avui per avui no hi ha resposta.