El president de la Sala Tercera del Tribunal Suprem, Luis María Díez-Picazo, ha decidit portar al ple d'aquesta sala contenciosa-administrativa la sentència de la Secció Segona de la Sala Contenciosa-Administrativa que determina que els impostos de les hipoteques les ha de pagar el banc i no el client.
La sentència canvia la jurisprudència del mateix Tribunal Suprem ja que, fins ara, aquestes despeses les havia pagat sempre el client. El ple està format per una trentena de magistrats i hauran de decidir en els propers dies quina jurisprudència apliquen i, per tant, si donen per bo el canvi que fixava la sentència d'aquest dijous o si, per contra, tornen al criteri anterior.
El president argumenta que el tema es porta al ple perquè suposa "un gir radical" en el criteri de jurisprudència i té una "enorme repercussió social i econòmica". El criteri del ple està per sobre del que va fixar la sentència, dictada per sis magistrats, però de moment no suspèn l'aplicació d'aquesta decisió.
Sense efecte
En concret, el president ha deixat sense efecte tots els assenyalaments sobre recursos de cassació pendents sobre un objecte similar. A més, el ple de la sala debatrà sobre alguns d'aquests recursos pendents "per tal de decidir si aquest gir jurisprudencial ha de ser o no confirmat".
En la sentència l'alt tribunal modifica la seva pròpia jurisprudència anterior, ja que el febrer d'aquest any va assenyalar que era el client que havia d'assumir l'impost. El Suprem interpreta el text refós de la llei de l'impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats i conclou ara que és l'entitat bancària la que ha d'assumir l'impost sobre actes jurídics documentats en les escriptures públiques amb garantia hipotecària.
El Suprem, a més, té en compte que el negoci és la hipoteca i que l'únic interessat en fer l'escriptura pública i inscriure-la és l'entitat bancària, ja que sense aquest tràmit no podria fer negoci a través del préstec.
Contradiccions
Així, la sentència suposa l'anul·lació d'un article del reglament de l'impost (que establia que el client és el subjecte passiu de l'impost) per ser contrari a la llei. En concret, es tracta de l'article 68.2 d'aquest reglament, aprovat pel reial decret 828/1995, de 25 de maig.
D'aquesta manera, el Suprem es desdiu a si mateix, ja que el 28 de febrer d'aquest mateix any va determinar que eren els clients els que havien d'assumir l'impost de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats derivat de la constitució d'una hipoteca. Aleshores, els magistrats van considerar que el subjecte passiu de l'impost era el prestatari i per tant havia de ser ell qui pagués el tribut.
Ara, canvien de criteri i estableixen que el subjecte passiu de l'impost no és el prestatari sinó l'entitat que deixa els diners. Argumenten que el negoci que s'inscriu a les escriptures notarials és la hipoteca i "l'únic interessat en l'elevació a escriptura pública i ulterior inscripció d'aquells negocis" és el banc, ja que per poder posar en marxa la hipoteca necessita que s'inscrigui al registre de la propietat.