24
de Juliol
de
2015
Tot i que la pel·lícula Too big to fail(Curtis Hanson, 2011) narra una història que per al ciutadà comença a sonar passada, és una obra imprescindible per entendre amb precisió els lligams entre la política i l'economia. Relata la caiguda de Lehman Brothers i els intents dels polítics nord-americans per què no s'enfonsés el vaixell, així com la posterior crisi que ha afectat al sistema financer global.
Es tracta d'una producció de la cadena de televisió HBO basada en el best-seller d'Andrew Ross Sorkin, el qual porta el mateix títol que el film. La història gira entorn el secretari del Tresor dels Estats Units, Henry Paulson (William Hurt), i de les converses entre Wall Street i el Govern per tal de fer front al nou crash.
Descontrol polític
Rescatar o no rescatar l'asseguradora AIG? És l'acció que el Govern ha de decidir si tira endavant o no, i corrent el risc de rebre dures crítiques per haver deixat caure abans Lehman Brothers. I aquesta qüestió és també un dels primers grans dubtes que planteja la pel·lícula i que expliquen gran part de l'origen de la crisi.
Queda tot resolt en una conversa de tan sols quatre minuts. Diversos representants de les principals institucions polítiques i financeres dels EUA estructuren el discurs que la societat coneixerà amb uns arguments planers, però de contingut complex i que saben perfectament que no generarà preguntes i que els permetrà sortir airosos de la roda de premsa.
Malgrat que sembli que el guió vol fer deixar en mal lloc els polítics, aquesta curta escena pretén retratar els temors que tenen. La vitalitat del sistema financer se'ls escapa i estan insegurs, pel que actuen amb rapidesa per intentar salvar els pilars que puguin quedar encara en peu.
Un problema que desencadena una catàstrofe
Lehman Brothers es presenta com l'origen de la crisi, però el guió situa com a motor de la caiguda la desregulació del sistema financer que han generat els governs dels presidents Regan i Clinton. Lehman Brothers cau amb la bombolla immobiliària, i això afecta les agències hipotecàries Freddie Mac i Fannie Mae, l'asseguradora AIG i, finalment, tot l'entorn internacional.
I ara què? El sistema trontolla i només les decisions d'última hora, preses amb consciència del risc i sabent que les conseqüències seran dures, és l'única sortida.
Es tracta d'una producció de la cadena de televisió HBO basada en el best-seller d'Andrew Ross Sorkin, el qual porta el mateix títol que el film. La història gira entorn el secretari del Tresor dels Estats Units, Henry Paulson (William Hurt), i de les converses entre Wall Street i el Govern per tal de fer front al nou crash.
Descontrol polític
Rescatar o no rescatar l'asseguradora AIG? És l'acció que el Govern ha de decidir si tira endavant o no, i corrent el risc de rebre dures crítiques per haver deixat caure abans Lehman Brothers. I aquesta qüestió és també un dels primers grans dubtes que planteja la pel·lícula i que expliquen gran part de l'origen de la crisi.
Queda tot resolt en una conversa de tan sols quatre minuts. Diversos representants de les principals institucions polítiques i financeres dels EUA estructuren el discurs que la societat coneixerà amb uns arguments planers, però de contingut complex i que saben perfectament que no generarà preguntes i que els permetrà sortir airosos de la roda de premsa.
Malgrat que sembli que el guió vol fer deixar en mal lloc els polítics, aquesta curta escena pretén retratar els temors que tenen. La vitalitat del sistema financer se'ls escapa i estan insegurs, pel que actuen amb rapidesa per intentar salvar els pilars que puguin quedar encara en peu.
Un problema que desencadena una catàstrofe
Lehman Brothers es presenta com l'origen de la crisi, però el guió situa com a motor de la caiguda la desregulació del sistema financer que han generat els governs dels presidents Regan i Clinton. Lehman Brothers cau amb la bombolla immobiliària, i això afecta les agències hipotecàries Freddie Mac i Fannie Mae, l'asseguradora AIG i, finalment, tot l'entorn internacional.
I ara què? El sistema trontolla i només les decisions d'última hora, preses amb consciència del risc i sabent que les conseqüències seran dures, és l'única sortida.