Veneçuela i la maledicció del petroli
És difícil entendre la situació política de Veneçuela si no esbrinem què li passa a la seva economia, el cinquè país mundial exportador de petroli
Aquests dies assistim a l'enèsima controvèrsia sobre la netedat i el veritable guanyador de les eleccions en un règim autoritari que no vol prescindir de l'embolcall democràtic. En aquest cas, Veneçuela. És difícil entendre aquesta situació política si no esbrinem què li passa a l'economia de Veneçuela, el cinquè país mundial exportador de petroli, tradicionalment cap als Estats Units, i el primer país del món amb reserves provades de cru, per damunt i tot de l'Aràbia Saudita.
L'aposta veneçolana pel petroli ja es reflecteix el 1960, quan promou i és membre fundador de l'Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP). En aquella primera configuració del càrtel petrolier l'acompanyaven Aràbia Saudita, Iran, Iraq i Kuwait, totes elles monarquies musulmanes semifeudals del Golf Pèrsic.
Prop del 90% de la població de Veneçuela es troba sota del llindar de la pobresa
Tanmateix, avui Veneçuela, segons el Fons Monetari Internacional, és el setzè país en PIB per capita de Llatinoamèrica, només per damunt de Nicaragua, Hondures i Haití -a banda de Cuba, de qui no es tenen dades. Segons fonts independents internes, es considera que prop del 90% de la població es troba per sota del llindar de la pobresa.
La nacionalització del petroli
Avui, el petroli a Veneçuela està controlat íntegrament per Petroleos de Venezuela (PDVSA) empresa pública d'hidrocarburs, i les seves filials, una de les més grans del món. Però no va ser pas la República Bolivariana de Veneçuela qui va nacionalitzar el petroli.
Als anys 70, els països del Golf Pèrsic van anar reforçant la seva presència en la propietat de l'explotació del petroli, aleshores controlada per les anomenades set grans germanes, amb la voluntat de retenir per als seus països el gros de la riquesa que generava l'explotació petroliera. A més, pretenien assegurar-se que no hi hagués sobreproducció i que els preus tradicionalment baixos del petroli -sobretot després de la Segona Guerra Mundial- augmentessin notablement.
La caiguda dels preus del petroli dels anys 80 va tallar substancialment l'afluència de petrodòlars i deixà el país en recessió
En aquest context, el president veneçolà Carlos Andrés Pérez, va nacionalitzar les explotacions petrolieres el 1976, incloses prospeccions, refinament i exportacions de cru. Feia tres anys que l'embargament de les exportacions de petroli als Estats Units, a causa de la guerra araboisraeliana del Yom Kippur, havia desencadenat un augment considerable de preus -i una greu crisi econòmica als països occidentals. El president pretenia desenvolupar Veneçuela en pocs anys a través de la substitució d'importacions, els subsidis i els aranzels proteccionistes. Tanmateix, la caiguda dels preus del petroli dels anys 80 va tallar substancialment l'afluència de petrodòlars i deixà el país en recessió i profundament endeutat.
Aquesta no és pas una història singular a Sud-amèrica, on economies basades en l'exportació de primeres matèries o de productes alimentaris han experimentat grans oscil·lacions i sovint han conduït a processos infernals d'endeutament, inflació i durs ajustaments monetaris en detriment de les classes treballadores i mitjanes. A això, cal afegir-hi la ineficiència i la corrupció emparada sovint en una economia i unes empreses fortament controlades per l'Estat. És el que va passar amb el mateix Carlos Andrés Pérez en el seu segon mandat, fins al punt de ser objecte de dos intents no reeixits de cop d'estat -protagonitzats precisament per Hugo Chávez- i que finalment va acabar destituït per la Justícia, empresonat i, finalment, exiliat.
És la nacionalització la mare de tots els mals?
No necessàriament. Aquí hi trobem de tot. Les monarquies de la península aràbiga es caracteritzen per una migrada població autòctona que viu molt còmodament gràcies als ingressos petroliers. Com a contrapartida, han optat per la immigració -sobretot de països del sud-est asiàtic- sense cap dret polític que pugui qüestionar l'statu quo vigent i amb una sobreexplotació laboral sovint pròxima l'esclavatge. Conscients de la caducitat de les reserves petrolieres -o de la caiguda de la demanda mundial per la substitució per energies renovables- han diversificat amb més o menys èxit la seva economia. Han optat en primer lloc pel turisme -amb faraòniques i sucoses operacions immobiliàries, amb companyies de transport aeri de prestigi- amanit amb opcions per la cultura -delegacions de grans museus europeus, col·leccions d'art occidental pagades a preu d'or- i les competicions i els esdeveniments esportius. L'altra gran opció ha estat canalitzar els petrodòlars a través dels fons sobirans, que cerquen altes rendibilitats i negocis emergents arreu del món. Ara mateix, assistim a la plena ofensiva del fons sobirà qatarià, amb l'entrada al capital i l'intent de control de Naturgy i la compra de la meitat de la divisió d'energies renovables d'Endesa.
En l'extrem oposat, però amb força elements en comú, ens trobem amb l'exemple de Noruega, el país del món amb més penetració del vehicle... elèctric. I també amb un fons sobirà de grans dimensions -Statens pensjonsford-, constituït bàsicament a partir dels excedents petroliers noruecs. Posseeix l'1,4% de totes les empreses cotitzades del món -amb participacions a Alphabet, Apple, Microsoft o Nestlé-, a més d'actius immobiliaris i en renda fixa. Les seves inversions estan restringides, però, per motius ètics i està sota el control del Parlament. Com els països del Golf Pèrsic, els noruecs són pocs -5,4 milions-, però tenen una immigració creixent -sobretot siriana- que ha donat ales a la ultradreta.
Populisme i corrupció
La població de Veneçuela també va fer un gran salt endavant arran de l'expansió del petroli. Dels 10 milions d'habitants del 1970, durant 40 anys va créixer a raó de quatre milions de persones cada dècada, sobretot per la immigració sud-americana atreta per la indústria petroliera. Des de fa una dècada la població està estabilitzada al voltant dels 27 o 28 milions de persones, tot i que fonts opositores parlen d'emigracions milionàries -sobretot a Colòmbia- arran de la implantació de la república bolivariana de Chávez i Maduro.
A Veneçuela el petroli cru representa més del 95% de les exportacions totals i genera la meitat dels ingressos públics i el 30% del PIB
En aquest context, les polítiques del règim bolivarià van adoptar les pràctiques de subsidis i prestacions directes entre els segments més desfavorits de la població, de tanta tradició a Amèrica Llatina -recordem el justicialisme argentí-, amb totes les derivades de populisme, clientelisme i corrupció associades. Una corrupció, recordem-ho, amb orígens ancestrals en l'oligarquia que substituí el poder colonial espanyol per les institucions pròpies.
A Veneçuela el petroli cru representa més del 95% de les exportacions totals i genera la meitat dels ingressos públics i el 30% del PIB. La resta de produccions importants estan vinculades a la mineria -ferro i alumini- i els seus derivats -acer.
Una gestió ineficient agreujada per les sancions occidentals
Tota aquesta dinàmica històrica i cultural cristal·litza en les crítiques a la gran empresa pública del petroli, PDVSA, a qui s'acusa d'ineptitud i d'ineficiència i de no haver estat capaç de posar en servei les grans reserves existents a la vall de l'Orinoco. El PIB/càpita ha caigut a menys de la meitat des de l'inici de les sancions occidentals, el 2015, i només el 2022 s'ha recuperat lleument. El país havia arribat a produir tres milions de barrils de petroli diaris i ara no arriba al milió.
La violenta repressió a les protestes de l'oposició veneçolana i una retòrica i política exterior contrària als interessos nord-americans van desencadenar les primeres sancions occidentals imposades a les finances, les empreses i a les exportacions petrolieres veneçolanes. Van encetar-se el 2015 amb Obama i es van endurir el 2017 amb Trump. Perdut el principal mercat internacional i sancionats els socis russos que els permetien anar esquivant l'embargament, les vendes es van haver de derivar amb grans descomptes en el preu a través del mercat negre i de refineries locals xineses. Biden, en el context dels primers compassos de la invasió russa d'Ucraïna i els temors a una pujada incontrolada dels preus energètics, va alleujar les sancions durant sis mesos. L'economia veneçolana va prendre un petit respir, la lleugera millora del PIB durant el 2022 que comentàvem més amunt, però les sancions han estat recuperades en bona part aquesta primavera.
Dues dècades de gestió ineficient i de corrupció han generat un deteriorament important de les infraestructures
Els costos d'extracció de cru a Veneçuela són més elevats que per a la majoria dels seus companys de l'OPEP, que tenen el petroli pràcticament arran de terra. El petroli veneçolà es considera extrapesat, la qual cosa genera costos d'extracció més elevats -requereix ser barrejat amb petrolis més lleugers per transportar-lo i refinar-lo- i és, per tant, menys interessant a les inversions estrangeres. El fet que el petroli veneçolà incorpori una notable intensitat de CO2 també en perjudica l'atractiu.
D'altra banda, dues dècades de gestió ineficient i de corrupció han generat un deteriorament important de les infraestructures -oleoductes, refinaments, instal·lacions portuàries- ara agreujades per les sancions que impedeixen la col·laboració d'empreses, tecnologia i especialistes estrangers. Els iranians han intentat suplir aquestes limitacions.
La imprescindible transició econòmica sota control democràtic
La recepta de l'oposició, més o menys explícita, és l'entrada de capital estranger que hi aporti tecnologia i eficiència organitzativa. I que redueixi substancialment els subsidis a la població per dedicar-los a infraestructures que accelerin la modernització i la diversificació del país i, és clar, que generin noves i grans oportunitats de negoci per a les companyies foranes i els capitals locals.
Per aconseguir una disminució efectiva i duradora de la pobresa calen polítiques que només donaran fruits a mitjà i llarg termini
Sempre és difícil passar d'una economia extractiva, subsidiada i ineficaç a una altra de diversificada i competitiva. És un procés en què és inevitable l'entrada de capital estranger, beneficis que surten del país i activitats especulatives associades. Però per aconseguir una disminució efectiva i duradora de la pobresa calen polítiques que només donaran fruits a mitjà i llarg termini. Disposar en grans quantitats d'un bé escàs i amb un mercat immens com és el petroli pot ser una gran oportunitat de prosperitat i de futur o una veritable maledicció que tenalli totes les teves forces.
Això no vol dir aplicar les cures de cavall de Milei a l'Argentina, que poden deixar l'economia i gran part de la població en un encefalograma pla. En tot cas, la velocitat i la intensitat de la inevitable transició l'hauria de poder determinar el poble veneçolà sense cap altra limitació que la seva voluntat democràticament expressada.