150 anys d'aigua

La història d'una ciutat o d'un país és també la història de les seves empreses. Tenint en compte aquesta premissa, Aigües de Barcelona és una d'aquestes empreses amb 150 anys d'història, per on han passat sis generacions de treballadors i que aquest dimecres celebra que durant segle i mig ha proveït d'aigua la ciutat i la seva àrea metropolitana de forma ininterrompuda. Manel Martín, doctor en història i autor d'Aigües de Barcelona. 150 anys al servei de la ciutat (1867-2017), ha set l'encarregat de repassar el segle i mig de vida d'una empresa que ha sobreviscut a guerres, sequeres, conflictes polítics i dificultats tècniques.

Una empresa més antiga que la Sagrada Família

L'origen de l'empresa el trobem el 1867 en una companyia anterior anomenada Palau Garcia & Cia. Aquesta era una petita societat ubicada a Mataró que pretenia explotar algunes aigües subterrànies del Maresme a les localitats d'Argentona i Dosrius amb la intenció de donar servei a aquesta comarca. Aquesta empresa va ser adquirida per la Companyia d'Aigües de Barcelona, una empresa de capital estranger amb seu a Lieja. L'estímul i l'interès d'aquests inversors belgues i francesos per constituir l'empresa a Barcelona és justament l'expectativa que es crea arran de la construcció de l'Eixample, el projecte d'Ildefons Cerdà que faria créixer la Barcelona d'avui dia.

L'empresa barcelonina té com a objectiu construir un aqüeducte des dels citats pobles del Maresme fins a la capital catalana: fins al Parc de les Aigües del Guinardó. Des d'allà comença a operar el 1871 i és la primera empresa espanyola que donarà aigua pressuritzada -amb aixeta-, una innovació tècnica encara inaudita a l'Estat.

Exposició del 1888

L'Exposició Universal del 1888 és la posada de llarg de la ciutat. Si bé pel que fa a l'abastiment d'aigua no té importància, sí que la té dins de l'evolució històrica d'Aigües de Barcelona. Quan es fa l'Exposició, allà on ara hi ha el Zoo, hi havia el pavelló de la indústria. Just davant d'aquest edifici hi havia un brollador que instal·la la Societat General d'Aigües de Barcelona. Aquesta és una formidable posada en escena publicitària perquè les seves competidores no tindran una plataforma com aquesta. A més, l'empresa ofereix al consistori la possibilitat de donar aigua a un brollador de la Plaça de Catalunya durant els sis mesos de l'esdeveniment. Aquesta fira dóna l'ocasió a la companyia de mostrar-se com una empresa capaç de donar servei a l'alçada del necessari. "Una operació d'imatge que consolida l'empresa davant la competència com una empresa sòlida, tècnicament moderna i vinculada amb la ciutat", postil·la Martín.

Municipalització

El debat de tornar a municipalitzar el servei d'aigua no és un tema nou. Hi va haver un moment concret en què es va estar a punt de comprar l'empresa. En un moment amb un fort escàndol polític dels lerrouxistes, l'ajuntament vol donar un servei d'aigua i intenta buscar altres captacions per oferir aigua. Llavors obre diversos concursos. "El 1910 es declara guanyador un estafador", sentencia Martin. L'escàndol arriba al Congrés dels Diputats a Madrid i Canalejas, el president del Govern, intervé. Es conclou que la millor solució al conflicte és comprar la Societat General d'Aigües de Barcelona per 70 milions de pessetes a pagar en 80 anys. El projecte no arriba a bon port per conflictes polítics i el 1914 -iniciada la Primera Guerra Mundial-, els accionistes francesos es neguen a vendre per garantir-se ingressos en un territori sense conflicte bèl·lic.

La següent exposició: 1929

A la següent Exposició Universal, la del 1929, l'empresa ja està consolidada. Entre aquestes dues dates han passat moltes coses. Aquest any la ciutat fregava el milió d'habitants, de fet és l'única ciutat espanyola amb tants habitants. L'esforç tecnològic de la Societat General ha estat molt important, i, així, la competència ja no discuteix si aquesta empresa és l'adequada per ser el gran operador d'aigua de la ciutat. Una mostra d'aquesta força és que la Font Màgica de Boïgues pugui funcionar en una exposició on l'aigua i la llum són protagonistes. "La Societat mostra capacitat tècnica i d'innovació i que es mereix ser el gran operador privat de la ciutat", diu el professor.

En aquesta època es planteja, alhora, un greu problema tècnic amb l'aigua del Llobregat. La central de Cornellà dóna el 80% d'aigua a la capital catalana procedent del riu veí. Però l'inici de l'explotació de les mines de sal de Cardona i Súria que aboquen residus al Llobregat empitjora la qualitat de l'aigua. Les captacions de Cornellà tenen una alta salinització i els mitjans tècnics no poden pal·liar aquest problema que s'agreuja durant els anys següents.

República

Entre el 1931 i el 1936 la demanda d'aigua no va créixer tant com en anys anteriors en què la ciutat va rebre molta immigració pels nous projectes urbanístics de la dictadura de Primo de Rivera. La població s'estabilitza i la crisi econòmica estanca el consum d'aigua. En aquesta època es posa sobre la taula la discussió, per part de l'Ajuntament i de la Generalitat, la possibilitat d'oferir un servei públic, però en el temps de la República no dóna temps de concretar una municipalització per la inestabilitat política.

Servei d'aigua fins i tot en guerra

Esclata la Guerra Civil i el consell d'administració fuig a Donostia. El Sindicat Obrer d'Aigües de Barcelona col·lectivitza l'empresa, que segueix donant servei fins i tot en plena guerra "en condicions molt difícils", afirma Martín. Una de les mesures de defensa passiva davant els bombardejos italians obligava a tallar el subministrament elèctric per tal que els pilots no detectessin instal·lacions importants il·luminades de nit. El Sindicat Obrer demana a les autoritats mantenir l'electricitat de l'empresa d'aigües per tal de poder proporcionar servei i aigua als bombers en cas d'incendi. "S'autoritza l'excepcionalitat a condició que la central de Cornellà treballi amb els llums apagats, lògicament", explica Martín.

Un any més tard, el 1938, les tropes franquistes ocupen els embassaments de la conca de l'Ebre, que proporcionen fluid elèctric a Barcelona. Els talls són constants. L'empresa, per assegurar el servei, fa servir màquines de vapor a falta de les electrobombes, i fins i tot amb manca de carbó i clor per potabilitzar. "Les condicions són duríssimes, els tècnics són cridats al front a lluitar, i malgrat això el servei no es talla ni un sol dia des del 18 de juliol del 1936 al 26 de gener del 1939 quan els franquistes entren a Barcelona", subratlla l'expert.

Franquisme i desarrollismo

Comença la dictadura i els antics propietaris tornen a la cúpula de l'empresa, "i se la troben molt millor del que s'esperaven", diu el doctor. Durant els anys 40 el subministrament del servei, però, es complica. Els talls elèctrics, la mala gestió de les noves autoritats i el tancament econòmic posa bastons a les rodes a la feina de l'empresa d'aigües: "Part de la tecnologia que la companyia empra -recanvis, peces, etc.- en plena autarquia, en plena Guerra Mundial i del 45 en endavant en ple bloqueig econòmic europeu envers Espanya dificulta la feina".

A més a més, a final de la dècada dels 40 i principi de la dècada dels anys 50, Espanya pateix una gran sequera, l'anomenada "pertinaz sequía, per amagar la incompetència i negligència del règim en la gestió econòmica del moment", explica el professor. L'escassetat de pluja fa baixar el nivell freàtic de les aigües del Besòs i el Llobregat, un cert creixement de la població i una reactivació industrial -en un context d'agitació social culminat amb la vaga de Tramvies- desemboca en restriccions del servei. "Cosa irònica, perquè durant la guerra es va garantir totalment", apunta l'expert. Les autoritats acusen l'empresa de mala gestió i això suposa un punt crític "que es va solucionar fent un gran salt en innovació tècnica". Va ser llavors quan es va construir la central de captació de Sant Joan Despí d'aigües superficials. Això suposa un abans i un després que permet superar una situació crítica i marca una fita tècnica de referència: L'estació de tractament de Sant Joan Despí fa possible el consum de l'aigua superficial del Llobregat que tenia condicions de potabilitat molt dolentes, perquè rep abocaments de les zones industrials de les zones industrials d'Igualada i Manresa. Tot i les queixes pel sabor i l'olor, sí que es va aconseguir que fos potable.

Durant els 50 i els 60, Barcelona -i la seva àrea metropolitana- experimenta un creixement com mai abans s'havia vist, "cosa que suposa un repte formidable", apunta Martín. L'àrea metropolitana necessita més abastiment. Ha arribat l'hora de portar aigua del Ter. "Per primer cop l'administració de l'Ajuntament i el Ministeri d'Obres Públiques es prenen seriosament el subministrament d'aigua. Intervenen en un projecte per portar aigua des dels pantans de Sau i Susqueda amb una canalització fins a la potabilitzadora de Cardedeu entrant a Barcelona per Trinitat Nova", relata l'escriptor. Aquesta nova infraestructura capgira la situació perquè ara el principal subministrament serà públic, mentre que el paper de l'empresa serà la distribució. Martín ressalta que ara la responsabilitat des d'aleshores ençà és mixta: l'aigua del Ter és de titularitat pública però la distribueix l'operador privat, mentre que l'aigua de la central de Cornellà, del Besòs i Sant Joan Despí és privada.

Democratització i internacionalització

Arriba la Transició i amb aquesta un moment crític per Aigües de Barcelona: "És una època crítica que s'arriba a la suspensió de pagaments motivada pel pagament de la central d'Abrera". Aquest projecte es va iniciar als 70 conjuntament amb ajuntaments de l'àrea metropolitana per suplir el dèficit de servei de localitats com Terrassa o Sabadell. Aquesta potabilitzadora s'endarrereix, però els préstecs s'han de pagar. Aquesta situació, sumada a un context en què els consistoris mantenen unes polítiques de tarifació social -contràries a increments de preus- i l'enorme inflació de finals d'aquella dècada tensen la caixa de l'empresa d'aigües. "Les tarifes no es varen pujar prou per pagar crèdits, salaris o mantenir el servei", recorda. 1978-1979 va ser un bienni molt difícil amb l'empresa a punt de fer fallida coincidint amb l'ascens a la presidència de Ricard Fornesa, que la va tirar endavant, diu Marín.

Durant els anys 80, un cop sanejada la companyia, Aigües de Barcelona comença a entrar en el mercat privat de l'aigua a altres poblacions espanyoles. Els ajuntaments democràtics volen renovar les seves infraestructures i oferir un nou i millor servei. Per això comencen a obrir concursos públics. A finals d'aquella dècada Aigües de Barcelona esdevé el principal operador privat de l'Estat amb més quota de mercat, però també en el sector del cicle integral de l'aigua. Més tard va venir el salt internacional: Portugal i Llatinoamèrica.

Aquesta internacionalització tanca el cercle el 2014 amb el canvi d'accionariat, quan va passar de mans dels bancs a Suez, a capital francès, com en "un retorn als seus orígens".

Innovació

La inversió en tecnologia ha estat una constant al llarg de la història d'Aigües de Barcelona, fins i tot per salvar el negoci. "Aquesta va ser la primera empresa que ofereix servei d'aigua amb comptador, una cosa que avui dia és anecdòtic, però en aquell moment era una innovació que venia de França", afirma l'expert i subratlla que Agbar ha estat pionera en molts altres aspectes tècnics "sobretot per les dificultats que ha tingut".

Però "també és la primera empresa que dóna la factura amb paper reciclat o té un servei telefònic de queixes i avui dia, per posar un altre exemple, les darreres proves a l'aigua les fan tastadors i ells decideixen si és bona per consumir o no", afirma Martín.