Francesc Cabana (Barcelona, 1934) és una font obligada per conèixer bona part de la història econòmica i empresarial d'aquest país. Mentre enllesteix un llibre sobre la història de Foment del Treball, ha publicat Deu èxits de l'economia catalana (Pòrtic, 2016). Un treball on descobrim l'auge dels industrials cotoners o de la Hispano Suïssa, passant per la consolidació de CaixaBank i el camí ple d'obstacles de Gas Natural.
En aquesta entrevista amb VIA Empresa parla del caràcter típic de l'empresari català, desconfiat davant del poder central, que ha acostumat a tenir en contra; i poc amant d'airejar els seus èxits fins al punt de tenir al·lèrgia a la borsa. Virtuts i defectes que han consolidat, això sí, una cultura emprenedora arrelada al país, capaç d'adaptar-se a cada moment per transformar les seves indústries i seguir creant riquesa.
En la introducció del llibre ja adverteix que "Catalunya excel·leix en economia, però ho fa col·lectivament i no individualment". Per què passa això?
És un tema sociològic. Diria que la cultura emprenedora catalana és un fet molt arrelat, amb 150 anys d'història al darrere. Per tant, hem de creure que es mantindrà. I Catalunya sempre ha tingut una relació especial amb l'Estat. Madrid i el poder s'han vist lluny, i l'empresa catalana no és que hi estigui en contra, però el veu llunyà. Això ha provocat empreses no massa transparents, que miren més cap endins que cap enfora i que els fa una certa angúnia anar a borsa. Aquestes característiques incideixen perquè la cultura emprenedora hi sigui com a col·lectiu. Va tenir una gran importància en el sector del cotó, però no hi ha un nom, ni tan sols tres. N'hi ha 25 o 50 al mateix nivell.
Què destacaria de la idiosincràsia empresarial del país?
Catalunya és un país de pas, hi ha arribat gent de tot arreu que s'ha integrat i ha absorbit la cultura emprenedora molt ràpidament; molt sovint més que no pas la llengua. Avui a Catalunya hi ha molts empresaris, els Lara per exemple, que el seu pare va arribar després de la guerra, ballava amb la Celia Gámez en un cor del Paral·lel amb una sabata i una espardenya, i és una de les grans potències editorials i empresarials del país. L'ascensor social ha funcionat perfectament. Ara potser no amb la crisi, però Catalunya té una societat relativament equilibrada en comparació amb altres zones d'Espanya. A més, la geografia catalana ha incidit molt. Els Pirineus no són una barrera, a l'inrevés. Els catalans han viatjat sempre, com en Brusi del Diari de Barcelona que a mitjans del segle XIX se'n va anar fins a Sant Petersburg. Això vol dir que Catalunya s'ha sentit europea. No ha inventat res, però ho hem absorbit tot ràpidament. El meu pare era botiguer a Puigcerdà, i parlava francès com la resta d'habitants del poble. Això també ajuda a viatjar! Hi ha molts ministres espanyols que avui dia no saben dir ni good morning, i necessiten que el traductor els digui buenos días. En canvi, el català ha estat d'entrada bilingüe i molt sovint trilingüe.
Defineix l'empresari tradicional català com algú auster, gens amant del luxe...
En general sí, ve de la tradició catalana en aquest sentit. Una vegada a Granada parlava amb el president d'un banc que m'explicava el que feia cada dia. Es llevava a les 10, anava a passejar, passava pel banc per saber si hi havia novetats i després anava a dinar amb els amics. Jo li vaig dir: "però vostè no treballa?" I l'home se'm va enfadar i em va dir: "Es que todo el mundo trabaja en Catalunya?" És clar que no, però aquí la gent s'avergonyeix de dir que no treballa, i ho dissimula. Aquí encara que siguin uns penques diran que fan coses. Això es tradueix en una manera de ser dins la societat catalana, on el treball i l'esforç formen part de la vida normal de cadascú.
Quines conseqüències bones ha tingut aquesta manera de ser?
La part bona és que sempre hi ha hagut ascensor social. Si agafes les grans fortunes catalanes de fa 40 anys no trobaràs gaires coincidències amb les actuals. Hi ha gent que puja i gent que baixa, i crec que és positiu. Al segle XIX la classe social important eren els comerciants, però després ho van ser els industrials. Aquest fet s'ha produït aquí, però no a altres societats espanyoles.
I conseqüències negatives?
Que no els agrada créixer massa. Als anys de la Transició, El Periódico va fer un premi al millor empresari de Catalunya. Ningú ho volia ser! Primer hi havia el problema de la violència de Terra Lliure, però un cop superat tampoc volien sortir a la premsa com el millor empresari de Catalunya. De fet, una editorial em va encarregar l'obra 100 empresarios catalanes, i alguns no hi van voler sortir! Fins i tot em van amenaçar!
Per què no hi volien sortir?
Molts d'aquests empresaris no tenen cap interès a concedir entrevistes, els fa angúnia aparèixer públicament. Prefereixen mantenir la discreció. Els balanços d'aquesta mitjana o gran empresa catalana no els he vist mai. Han crescut? Sí. A borsa? Res. A l'Íbex 35 hi ha les empreses que vénen de La Caixa (Abertis, Repsol o Gas Natural) i Grífols, que deu ser l'única excepció. Algunes van al mercat alternatiu, però que posin el 40 o 50% del seu capital a la borsa n'hi ha molt poques. No els interessa. Una vegada li vaig preguntar a un empresari per què no anava a la borsa, i em va dir: "Sabrien el que guanyo!"
Amb la trajectòria dels últims 150 o 200 anys dels quals parla en el llibre, quines lliçons en poden extreure els actuals empresaris catalans?
Un dels miracles que s'han produït a l'economia catalana va ser amb l'entrada d'Espanya a la UE i l'obertura de les fronteres. Desapareix la indústria tèxtil i la tradicional perquè no estaven preparades per un mercat competitiu. Tot i així, l'efecte gairebé no es va notar. Hi ha una fornada de nous empresaris que al marge del tèxtil creen noves empreses i les fan créixer. Les zones tradicionalment tèxtils com el Llobregat o el Vallès, en aquest moment pateixen la crisi global, però tenen noves empreses. Això és a causa de la cultura emprenedora de la qual parlava abans.
En aquest sentit, resulta curiós veure com Catalunya ha passat de ser un lobby proteccionista a convertir-se en una potència exportadora...
Molt! En aquest moment, en el vol Singapur – Xangai segur que hi ha dos catalans de dues empreses que ni coneixem. El que en dic multinacionals de butxaca em tenen impressionat. Trobes sucursals d'empreses catalanes a Austràlia, la Xina, Estats Units... hi són i viatgen constantment.
Utilitza el concepte 'multinacionals de butxaca'. És factible pensar que n'hi hagi que vagin més enllà?
A mi m'agradaria. Catalunya hauria de tenir dues o tres empreses grans. Entre altres coses, perquè no hi pot haver una borsa sense grans empreses. Actualment una bona part de l'estalvi català fuig de Catalunya, ja que va a parar al mercat bàsicament a través dels fons d'inversió. Aquests fons inverteixen en empreses o títols cotitzats, i a Catalunya n'hi ha molt pocs. Un 70% del nostre estalvi se'n va fora, i això és un mal.
Parlant de finances. Al llibre vostè es mulla i qualifica CaixaBank com la primera empresa de Catalunya...
És una qüestió de xifres, no hi ha color. Pensem que La Caixa va salvar el Banc de Sabadell fa pocs anys quan tenia una OPA al damunt que hauria suposat la seva liquidació com a empresa catalana. La Caixa li va comprar un 15% del capital, li va solucionar el problema i després li va tornar a vendre. Això només es pot fer amb un pes financer molt important, i La Caixa el té a Catalunya i a tot Espanya.
Aquesta primera posició es pot veure amenaçada per la crisi de reputació de les entitats bancàries arran de la crisi?
Crec que no, La Caixa sempre s'ha presentat com una caixa. Ara és un banc, però continua sent una caixa. Destina 500 milions d'euros cada any a obra social, i això és poc conegut. Jo em trec el barret davant d'això. La gent confon una mica l'obra social amb les retransmissions del Barça d'en Puyal. I no, això no és obra social, és màrqueting. Obra social en fa molta, i això vol dir investigació. Ja ho deia sempre en Ricard Fornesa, "menys Kandinsky i més Alzheimer".
Durant la lectura del llibre sempre flota la idea que les empreses catalanes, per ser benèvols, no han rebut el suport de l'administració central. Més aviat, que sovint l'han tingut en contra...
I tant! En 150 anys no hi ha hagut cap president del govern espanyol que fos català. Algú creu que això és lògic? Ni un! Andalusos, gallecs, valencians, navarresos... i català ni un! De ministres n'hi ha hagut algun, però d'econòmics molt pocs. Això és un fet que s'ha d'explicar.
Com explica que, tot i així, Catalunya hagi mantingut bona part del lideratge econòmic de l'Estat?
Perquè els empresaris catalans no esperen subvencions del Govern. Com a molt d'Europa, que alguna cosa arriba. S'ho han fet tot ells. Des dels ferrocarrils fins al Canal d'Urgell, passant pel Port de Barcelona, on l'Estat va començar a donar 75.000 pessetes anuals a partir del 1909, quan ja estava construït! Com pot ser que fessin el de Cadis, el de València i el de La Corunya i no pas el de Barcelona? Això és continu. A principis del Segle XX ja ho deia el secretari de Foment, des que van marxar els àrabs l'única obra que s'ha fet a Espanya és el Canal d'Urgell, i es va fer amb capital català.
En el debat sobre la independència de Catalunya les empreses i els empresaris s'han convertit en una arma llancívola. Quin paper hi poden jugar?
L'empresari ha de ser discret, no s'ha de ficar en política, i en general no ho fan. Mirant la història en els darrers 150 anys, els empresaris sempre accepten la realitat política del moment, i és lògic. Els agradarà o no, la critiquen o la lloen, però l'accepten. Ara bé, també és lògic que un empresari no vulgui inestabilitat.
Una Catalunya independent beneficiaria les empreses catalanes?
Home! Hi ha textos escrits fa 100 anys que es podrien escriure ara. El secretari de Foment al 1902, Guillem Graell, ja deia a La cuestión catalana que els catalans ens ho hem pagat tot i no hem rebut ni cinc; i ja parlava del dèficit fiscal i dels diners de Catalunya que van a finançar coses de fora. I fa més de 100 anys! O podem recordar que el 2007 un miler d'empresaris es van reunir a l'Iese per demanar que l'Aeroport de Barcelona es descentralitzés, que es fomentessin els vols intercontinentals... i res de res! Al davant hi havia l'Isidre Fainé, en Josep Oliu, en Gay de Montellà... tots allà reclamant-ho i el resultat va ser un zero absolut. Quin poder polític té l'empresari català? Zero! No les he vistes mai, però m'imagino com són les agendes d'un empresari de cert nivell de Barcelona i de Madrid. El de Madrid segur que té telèfons privats de directors generals o de ministres, mentre que el de Barcelona si el vol veure ha de trucar a la secretària. A Madrid es veuen al golf o al restaurant. Hi ha una relació molt més fàcil i propera, que fa que els tractes siguin diferents.