18
de Juny
de
2016
Act.
08
de Juliol
de
2016
L'enfonsament de la fàbrica Spectrum de Bangla Desh l'any 2005 on van morir més de 60 treballadors va marcar la trajectòria personal i laboral de Javier Chércoles. En aquell moment, Chércoles ocupava el càrrec de Director de Responsabilitat Social Corporativa d'Inditex. Cinc anys més tard, el directiu de la multinacional espanyola deixava el càrrec. Aquesta però, no va ser l'única catàstrofe que va viure Chércoles, ja que el 2013 també va viure la pitjor catàstrofe de la indústria tèxtil de la història: l'incendi del centre Rana Plaza a Bangla Desh on van morir més de 1.000 persones. Va ser llavors quan l'Associated British Foods (ABF) propietària de Primark va contractar Javier Chércoles per compensar als damnificats i implantar un sistema d'assegurances per als treballadors de les fàbriques dels països subdesenvolupats.
Arran d'aquestes experiències, ha definit un model d'assegurança privada per als treballadors d'aquesta zona i ara està immers en una gira per explicar-ho al món i convèncer les grans companyies perquè l'apliquin. Una de les aturades ha sigut al Cornellà Creació, a Cornellà de Llobregat. Diu d'ell mateix que s'ha tornat "una mica asiàtic". Per això, s'agafa a una dita de la zona que diu "tot acaba bé, i que si quelcom va malament és que encara no s'ha acabat" per assegurar que tots els desastres i totes les morts han servit perquè algú se n'adonés de la necessitat d'assegurar els treballadors i garantir-los un futur millor.
Com són les fàbriques d'exportació de Bangla Desh?
Per una banda hi ha unes 1.300 fàbriques d'exportació "normalitzades", que compleixen uns estàndards raonables que s'ajusten a la llei del país. D'altra banda, n'hi ha milers d'"informals" a les que les companyies recorren quan tenen excés de producció si no hi ha un bon control. Aquestes plantes formen part del que jo defineixo com "cantó fosc" perquè un cop les peces de roba creuen el riu que voreja el barri on es troben ja no saps què hi passa allà. Si les grans multinacionals tenen controlades les seves cadenes de producció, no cal recórrer al cantó fosc, i Bangla Desh és tan digne com ho pot ser el Marroc o l'Índia. El nostre projecte se centra en el primer grup.
Com neix la iniciativa?
Tot comença l'abril del 2005 quan s'enfonsa la fàbrica Spectrum que Inditex, on jo era director de Responsabilitat Social Corporativa (RSC) s'enfonsa. L'accident va ser a la nit i va provocar 64 morts i un centenar de ferits. Ens vam trobar que no existia un càlcul per saber quina era la compensació que pertocava als ferits i als familiars de les víctimes, i des de l'empresa em van permetre perfilar un mètode de recompenses pels treballadors del sud. Ens va portar més temps del compte per la inestabilitat política del país, que va patir un cop d'estat civil i on era molt difícil moure diners.
Com passa d'aquesta experiència a crear un model d'assegurança?
Després de deixar Inditex el 2010, vaig estar durant un any a Esade redactant la tesi doctoral sobre el càlcul de compensacions en cas d'accident laboral i la vaig intentar vendre a Espanya, però la veritat és que no ens van fer gaire cas. Després va passar l'accident del Rana Plaza, i a través de diversos contactes em vaig oferir per ajudar en la crisi, cosa que l'empresa va acceptar. A l'arribar a Bangla Desh em vaig trobar un escenari horrorós: van ser 1.134 morts i més de 2.000 ferits. Estem parlant de la crisi més gran de la història en una fàbrica tèxtil de la zona.
Quines diferències hi ha entre el model que van crear pel cas d'Inditex i el que arriba al Rana Plaza?
A Inditex intuïa que s'havien de calcular compensacions que tinguessin en compte la vulnerabilitat de la dona, i curiosament després vam contractar les vídues de Spectrum perquè ens ajudessin a formar a les del Rana Plaza i, d'alguna manera, compensar-los el que no havíem pogut fer en el seu moment. La seva experiència va ser importantíssima, perquè eren dones que ho havien perdut tot perquè els seus sogres els havien tret tots els diners rebuts. És molt fort això del que parlem, les compensacions van al cap de família i elles es queden sense res. Per això quan arribo allà els dic que el més important no és calcular la compensació, que no deixa de ser un full de càlcul, sinó entendre que no farem res si no considerem aquesta vulnerabilitat i protegim aquest control. Parlem de dones que es casen sent adolescents i per obligació, són matrimonis acordats. Aquestes nenes no reclamen els seus drets, perquè el més probable és que les expulsin de la família.
Com es fa per tenir en compte aquesta vulnerabilitat?
Convertim la gestió d'una crisi laboral en la gestió d'una crisi social. Canvia l'enfocament perquè ara l'important és calcular l'impacte que la compensació té en l'entorn de la víctima. Abans ningú havia tingut en compte la transcendència que té fins i tot per a la comunitat aquestes tragèdies. En aquest cas concret, el primer pas va ser veure entre quantes persones cal repartir la indemnització, perquè en la seva cultura no és només un qui hereta, sinó tots els membres de la família, i els correspon una part diferent segons la seva posició dins l'estructura. Com que allà no hi ha bancs, els vam recomanar invertir en deute públic per tenir un rendiment dosificat i evitar que caiguessin en la "trampa de la pobresa", un fenomen del que també es parla quan a una persona d'aquí a Occident li toca la loteria i de cop ingressa molts milions d'euros. Sense una bona gestió, el més probable és que caigui en la mala vida o que s'ho gasti tot en poc temps i després acabi a la misèria. A Bangla Desh estem parlant que molts dels beneficiaris eren persones profundament analfabetes. Els vam assessorar, els vam formar i encara avui dia hi ha un centre per si tenen algun dubte o problema. Són solucions a llarg termini. En el cas dels ferits, vam decidir mesurar l'impacte i la quantitat a percebre seguint el patró de la Direcció General de Trànsit (DGT) espanyola.
Però vostès ara plantegen una protecció que vagi més enllà dels casos on hi ha una tragèdia pel mig...
Vam calcular que allà l'índex de sinistralitat, que contempla qualsevol tipus d'accident, és del 3% en les fàbriques formals, una xifra similar a la d'Espanya i Portugal. Amb el mètode per calcular les compensacions, tenir en compte la vulnerabilitat i la ràtio d'accidents, ja podíem pensar en un sistema de Seguretat Social, que allà no existeix, o de sistema privat d'assegurances. La idea era començar amb les fàbriques formals, que és més senzill, i després posar-nos amb les informals, ubicades en zones marginals. Tenim un prototip de carnet, que donaríem a tots els assegurats, i que els indica un número de telèfon i la cobertura que correspon a diferents tipus de lesions. Si reparteixes això entre 200 o 300.000 treballadors, la resta ho reclamaran i la partida començarà a estar guanyada.
Quant costa implementar un sistema com aquest?
Val l'equivalent a l'assegurança del cotxe de l'amo de la fàbrica. No és un sobre cost brutal, la prima de l'assegurança té un impacte quasi zero en termes de sobre cost del producte. Estem parlant d'uns 10.000 euros dividits entre centenars de milers d'unitats.
Hi ha predisposició de les grans companyies per aplicar-ho?
Haurem de convèncer, en el cas d'Espanya, a empreses com Inditex, Mango, Corte Inglés o Mayoral perquè incloguin en els seus contractes amb els subministradors que per poder fabricar per a ells cal que els treballadors tinguin aquesta assegurança. Seria el súmmum que l'espanyol que inventa el sistema no tingui cap espanyol que el segueixi. De moment, però, la primera en aplicar aquesta assegurança serà Primark, l'empresa per a la que jo treballo, i quatre empreses més ja han entrat al projecte.
Quin missatge enviaria als que encara no s'han decidit?
No hi ha excusa, haurien d'estar tots barallant-se per implantar-ho. No només perquè el cost és quasi zero, sinó perquè podran anar cada dia a dormir sabent que estan contribuint al desenvolupament del sud i que gràcies al seu gest s'està millorant i donant valor a la vida de milions d'éssers humans. Confio que no fallaran.
Arran d'aquestes experiències, ha definit un model d'assegurança privada per als treballadors d'aquesta zona i ara està immers en una gira per explicar-ho al món i convèncer les grans companyies perquè l'apliquin. Una de les aturades ha sigut al Cornellà Creació, a Cornellà de Llobregat. Diu d'ell mateix que s'ha tornat "una mica asiàtic". Per això, s'agafa a una dita de la zona que diu "tot acaba bé, i que si quelcom va malament és que encara no s'ha acabat" per assegurar que tots els desastres i totes les morts han servit perquè algú se n'adonés de la necessitat d'assegurar els treballadors i garantir-los un futur millor.
Com són les fàbriques d'exportació de Bangla Desh?
Per una banda hi ha unes 1.300 fàbriques d'exportació "normalitzades", que compleixen uns estàndards raonables que s'ajusten a la llei del país. D'altra banda, n'hi ha milers d'"informals" a les que les companyies recorren quan tenen excés de producció si no hi ha un bon control. Aquestes plantes formen part del que jo defineixo com "cantó fosc" perquè un cop les peces de roba creuen el riu que voreja el barri on es troben ja no saps què hi passa allà. Si les grans multinacionals tenen controlades les seves cadenes de producció, no cal recórrer al cantó fosc, i Bangla Desh és tan digne com ho pot ser el Marroc o l'Índia. El nostre projecte se centra en el primer grup.
Com neix la iniciativa?
Tot comença l'abril del 2005 quan s'enfonsa la fàbrica Spectrum que Inditex, on jo era director de Responsabilitat Social Corporativa (RSC) s'enfonsa. L'accident va ser a la nit i va provocar 64 morts i un centenar de ferits. Ens vam trobar que no existia un càlcul per saber quina era la compensació que pertocava als ferits i als familiars de les víctimes, i des de l'empresa em van permetre perfilar un mètode de recompenses pels treballadors del sud. Ens va portar més temps del compte per la inestabilitat política del país, que va patir un cop d'estat civil i on era molt difícil moure diners.
 |
| Foto: Jordi Borràs |
Com passa d'aquesta experiència a crear un model d'assegurança?
Després de deixar Inditex el 2010, vaig estar durant un any a Esade redactant la tesi doctoral sobre el càlcul de compensacions en cas d'accident laboral i la vaig intentar vendre a Espanya, però la veritat és que no ens van fer gaire cas. Després va passar l'accident del Rana Plaza, i a través de diversos contactes em vaig oferir per ajudar en la crisi, cosa que l'empresa va acceptar. A l'arribar a Bangla Desh em vaig trobar un escenari horrorós: van ser 1.134 morts i més de 2.000 ferits. Estem parlant de la crisi més gran de la història en una fàbrica tèxtil de la zona.
Quines diferències hi ha entre el model que van crear pel cas d'Inditex i el que arriba al Rana Plaza?
A Inditex intuïa que s'havien de calcular compensacions que tinguessin en compte la vulnerabilitat de la dona, i curiosament després vam contractar les vídues de Spectrum perquè ens ajudessin a formar a les del Rana Plaza i, d'alguna manera, compensar-los el que no havíem pogut fer en el seu moment. La seva experiència va ser importantíssima, perquè eren dones que ho havien perdut tot perquè els seus sogres els havien tret tots els diners rebuts. És molt fort això del que parlem, les compensacions van al cap de família i elles es queden sense res. Per això quan arribo allà els dic que el més important no és calcular la compensació, que no deixa de ser un full de càlcul, sinó entendre que no farem res si no considerem aquesta vulnerabilitat i protegim aquest control. Parlem de dones que es casen sent adolescents i per obligació, són matrimonis acordats. Aquestes nenes no reclamen els seus drets, perquè el més probable és que les expulsin de la família.
Com es fa per tenir en compte aquesta vulnerabilitat?
Convertim la gestió d'una crisi laboral en la gestió d'una crisi social. Canvia l'enfocament perquè ara l'important és calcular l'impacte que la compensació té en l'entorn de la víctima. Abans ningú havia tingut en compte la transcendència que té fins i tot per a la comunitat aquestes tragèdies. En aquest cas concret, el primer pas va ser veure entre quantes persones cal repartir la indemnització, perquè en la seva cultura no és només un qui hereta, sinó tots els membres de la família, i els correspon una part diferent segons la seva posició dins l'estructura. Com que allà no hi ha bancs, els vam recomanar invertir en deute públic per tenir un rendiment dosificat i evitar que caiguessin en la "trampa de la pobresa", un fenomen del que també es parla quan a una persona d'aquí a Occident li toca la loteria i de cop ingressa molts milions d'euros. Sense una bona gestió, el més probable és que caigui en la mala vida o que s'ho gasti tot en poc temps i després acabi a la misèria. A Bangla Desh estem parlant que molts dels beneficiaris eren persones profundament analfabetes. Els vam assessorar, els vam formar i encara avui dia hi ha un centre per si tenen algun dubte o problema. Són solucions a llarg termini. En el cas dels ferits, vam decidir mesurar l'impacte i la quantitat a percebre seguint el patró de la Direcció General de Trànsit (DGT) espanyola.
 |
| Foto: Jordi Borràs |
Però vostès ara plantegen una protecció que vagi més enllà dels casos on hi ha una tragèdia pel mig...
Vam calcular que allà l'índex de sinistralitat, que contempla qualsevol tipus d'accident, és del 3% en les fàbriques formals, una xifra similar a la d'Espanya i Portugal. Amb el mètode per calcular les compensacions, tenir en compte la vulnerabilitat i la ràtio d'accidents, ja podíem pensar en un sistema de Seguretat Social, que allà no existeix, o de sistema privat d'assegurances. La idea era començar amb les fàbriques formals, que és més senzill, i després posar-nos amb les informals, ubicades en zones marginals. Tenim un prototip de carnet, que donaríem a tots els assegurats, i que els indica un número de telèfon i la cobertura que correspon a diferents tipus de lesions. Si reparteixes això entre 200 o 300.000 treballadors, la resta ho reclamaran i la partida començarà a estar guanyada.
Quant costa implementar un sistema com aquest?
Val l'equivalent a l'assegurança del cotxe de l'amo de la fàbrica. No és un sobre cost brutal, la prima de l'assegurança té un impacte quasi zero en termes de sobre cost del producte. Estem parlant d'uns 10.000 euros dividits entre centenars de milers d'unitats.
Hi ha predisposició de les grans companyies per aplicar-ho?
Haurem de convèncer, en el cas d'Espanya, a empreses com Inditex, Mango, Corte Inglés o Mayoral perquè incloguin en els seus contractes amb els subministradors que per poder fabricar per a ells cal que els treballadors tinguin aquesta assegurança. Seria el súmmum que l'espanyol que inventa el sistema no tingui cap espanyol que el segueixi. De moment, però, la primera en aplicar aquesta assegurança serà Primark, l'empresa per a la que jo treballo, i quatre empreses més ja han entrat al projecte.
Quin missatge enviaria als que encara no s'han decidit?
No hi ha excusa, haurien d'estar tots barallant-se per implantar-ho. No només perquè el cost és quasi zero, sinó perquè podran anar cada dia a dormir sabent que estan contribuint al desenvolupament del sud i que gràcies al seu gest s'està millorant i donant valor a la vida de milions d'éssers humans. Confio que no fallaran.