Camarasa Fruits I, sacrifici i "junts, però no remenats"

Aquesta història neix a Santa Linya, un petit poble (24 habitants) de la Noguera (Lleida), absorbit pel municipi de Les Avellanes, en el que van néixer Ramon Taribó (1920) i Maria Camarasa (1930). Se'n van anar a viure a Vielha (Vall d'Aran) on Ramon treballava a la central hidroelèctrica de Cledes, propietat de la Sociedad Productora de Fuerzas Motrices (1917), més coneguda a la zona com La Productora, que es va incorporar (1941) a la Barcelona Traction, abans que aquesta fes fallida (1948) i fos adquirida per FECSA (1952).

A Vielha van néixer els dos primer fills, Jordi (1953) i Marisa (1958). Va tenir una pleura i els metges li varen dir que deixés l'inhòspit clima del Pirineu (havia d'anar amb una pala a treballar per fer-se el camí). Un germà seu tenia una bodega i dipòsit de gel a Barcelona i li va trobar a prop un local, al carrer Vallmajor, en el qual el 1959 varen obrir una botiga de llegums cuits. Igual que molts immigrants en l'actualitat, la família vivia a la rebotiga. Els fills se'n varen anar al poble amb l'àvia fins que el matrimoni va estabilitzar el negoci. A Barcelona va néixer el tercer fill, Xavier (1964). El 1967 mor en Ramon, i l'hereu, amb catorze anys, deixa els estudis per ajudar a la mare.

Cal dir que la Maria era un dona amb caràcter, per això el negoci portava el seu nom; i és que ni la genètica ni la biologia impedeixen que l'emprenedoria sigui femenina. En quedar viuda es va treure el carnet de conduir en una setmana, i el primer dia anant a buscar producte va passar dos partes a la companyia d'assegurances, però va arribar amb la mercaderia. A més a més feia de costurera per al convent de capellans que hi havia al carrer Modolell. En Jordi s'emociona quan parla dels principis del negoci. Diu que la relació, més que maternofilial, va ser de companys de feina. Va traspassar el 2019, després de passar els últims 15 anys al poble natal. Sempre li deia "fill meu, tira endavant, tira endavant, que no hi ha cap pobre que s'arruïni".

El 1986, quan es va incorporar en Xavier, van decidir que "junts, però no remenats": cadascun una botiga pròpia per evitar friccions

Jordi va conèixer la Núria (1960) quan aquesta encara anava a l'escola, i li deia que si suspenia deixarien de festejar. Es varen casar el 1979, motiu pel qual varen obrir la segona botiga, molt propera a l'original (que s'havia convertit en un colmado) i destinada a formatges; ja que n'eren uns grans amants dels mateixos i només havia un establiment especialitzat a Barcelona. El local era d'un client, fet que es repetiria a les dues següents obertures. Amb raó en Jordi diu que "un client satisfet és el millor retorn".

Núria volia estudiar magisteri. Jordi tenia contactes a Blanquerna i la va adreçar, demanant-los sottovoce que no l'agafessin. No volia dedicar-se a la botiga, però quan es varen casar es va incorporar a la formatgeria seguint el consell de la mare d'un amic que li va dir que "la caixa no és la mateixa si està l'ull de l'amo". Posteriorment, s'incorpora Marisa, la germana d'en Jordi, en casar-se.

L'any 1982, en tornar de la negociació fallida per una nova obertura, en Jordi va veure un local en venda que va resultar ser, un altre cop, d'una clienta; que li va dir que acceptaria la proposta que li fes. Al cap d'una setmana va rebre una oferta de recompra sensiblement superior, que va rebutjar perquè ja estava "embarrancat" per muntar la primera fruiteria.

Camarasa és una família que s'ha convertit en una empresa, basada en la il·lusió i el creixement més que en motius econòmics

En 1986, quan es va incorporar en Xavier, van decidir que "junts, però no remenats": cada un una botiga pròpia per evitar que les possibles friccions trenquessin la relació familiar. I és que hi ha vegades en què el més assenyat és la poda de propietaris o separació de negocis. Continuar junts és una opció, no una obligació. Varen fer el repartiment per consens i sense valoracions. Comparteixen marca i s'ajuden sempre que és necessari, però "cada un a casa seva i Déu a la de tots".

En Jordi i la Núria han tornat a viure al poble. Tot i que ella és urbanita, és la que millor ha arrelat. Donen un cop de mà puntual i a les puntes de feina al negoci. Donen resposta a la pregunta de que faré si em jubilo? amb la petita explotació agrària que tenen.

Són una família que s'ha convertit en una empresa, basada en la il·lusió i el creixement més que en motius econòmics. Diuen que els seus valors són "sacrifici, qualitat i servei". Set punts de venda d'alimentació a Barcelona, amb cinquanta-set col·laboradors (quan varen contractar la primera persona per "portar els papers" el pare va "posar el crit al cel") i una facturació de 5 milions d'euros. Amb la nova obertura a la cantonada de Francesc Macià (Muntanya – Besòs), en la qual potenciaran els elaborats, quasi doblaran plantilla i tenen previst augmentar la facturació el primer any més d'un 40%. El següent pas – ja iniciat – és potenciar el lloc web fins a arribar als 15 milions d'euros de vendes totals. Si hi ha noves obertures físiques potser són grans botigues a Londres, Madrid i París. El model de negoci com a "luxe alimentari" (qualitat i servei) limita el creixement repetitiu.