07
de Novembre
de
2016
"El meu avi és el que tenia mèrit, el que va començar la història empresarial". Superats els 70 anys d'edat i encara adaptant-se a viure desvinculat de l'execució del dia a dia, Joan Molins Amat recorda amb devoció la figura del seu avi, Joaquim Molins Figueras. L'actual vicepresident primer del consell d'administració repassa en un dels dinars de l'Aijec la trajectòria d'una de les empreses familiars amb més solera del país: Ciments Molins. Fundada el 1928 i a punt d'arribar als 90 anys de vida, la companyia va tancar el darrer exercici amb un benefici net consolidat de 50,8 milions d'euros, un 65% més que l'any anterior. En el que portem de 2016 ja ha guanyat més de 50 milions d'euros gràcies a l'impacte del canvi de divises.
Els fonaments
"Va ser directiu durant set anys d'una empresa de ciment, però per no fer la competència als seus anteriors caps va començar fent un ciment diferent", explica Joan Molins sobre la tasca del seu avi. "Des del primer moment va ser una empresa oberta, amb accionistes i directius de fora de la família. A més, va crear un consell d'administració, quan no era habitual fer-ho", afegeix. De fet, Ciments Molins cotitza a la borsa des del 1942, amb l'emissió de bons preferents després de la Guerra Civil. "És un fet gens corrent en una empresa familiar", ressalta.
Amb l'objectiu de donar continuïtat a les explotacions de pedreres i fabricació de calç i ciment natural de Pallejà, Vallirana i Sant Vicenç dels Horts, la companyia va iniciar la fabricació de ciment aluminós. Alhora, va adquirir per Espanya la patent del ciment fos de la francesa Lafarge, una varietat especialment adequada per a les obres públiques.
"L'avi es va preocupar que els dos fills estudiessin, un era advocat i l'altre enginyer de camins", recorda Joan Molins. Parla del seu pare, Joan Molins Ribot, i del seu oncle Casimiro, que encara avui presideix el consell d'administració de la companyia amb més de 90 anys de vida. "Avui som els únics que quedem com a empresa familiar", indica.
La gran expansió
"Al 1970 hi havia molt optimisme a Espanya. Es va fer un estudi dient que la demanda augmentaria, tothom va fer forns nous, i amb la crisi de mitjans de la dècada gairebé vam anar tots a la ruïna", resumeix Joan Molins sobre un dels moments clau de l'evolució de l'empresa. Entre 1965 i 1974 Ciments Molins va construir tres nous forns de ciment pòrtland, augmentant la seva capacitat de producció de les 200 a les 4.800 tones diàries.
Amb la crisi dels 70 i amb les expectatives frustrades del negoci a Espanya, les empreses del sector es van aliar per crear una associació d'exportadors: Hispacement. De la mà de Portcemen, Marítima de Cementos y Graneles, National Portland Cement o Nigerian Spanish Cement "vam començar a exportar i el món va començar a ser proper", recorda Joan Molins.
Aquella aliança els va fer veure que "el món no s'acaba aquí i als 80 ja exportàvem el 85% de la producció". Tot i així, Molins Amat destaca que la internacionalització no ha estat un camí de roses tampoc. "A l'Argentina els fabricants locals van amenaçar els clients i no vam vendre ni un quilo de ciment", exemplifica. Una experiència que els va servir per canviar l'estratègia i decidir-se a comprar una fàbrica associats amb Uniland, amb qui compartien la propietat de Cementos Avellaneda.
"Amb els anys vam comprar altres fàbriques a l'Uruguai o a Mèxic; on hem tingut Carlos Slim de soci minoritari, que ens ha ajudat molt", explica com a curiositat.
Ciments Molins sempre ha apostat per associacions al 50%. "Normalment la gent pensa que ens equivoquem, però vam començar amb Uniland, a Mèxic hi estem al 50% amb un grup italià, i a l'Argentina ara estem amb uns brasilers". Segons Molins Amat, "això ens ha permès créixer i diversificar. Si ara fem coses noves intentarem seguir igual trobant socis amb qui compartim interessos".
Pel veterà empresari, que es mostra orgullós de les noves fàbriques planificades a Bolívia i a Colòmbia, "si no haguéssim fet això ja hauríem desaparegut". Una presència al món que també s'ha estès a l'Índia o a la Xina. D'aquesta manera, Ciments Molins ha aconseguit mantenir un bon estat de salut centrant avui la seva activitat en la fabricació de ciment pòrtland, gris, blanc i aluminós, formigó, morters, àrids i prefabricats de formigó en nou països diferents.
La relació familiar
"A més de ser una empresa familiar, som una família molt nombrosa. Governar la companyia amb aquesta situació és complicat", reconeix Molins Amat. El seu avi va ser conseller delegat i president del consell fins l'any de la seva mort, el 1976. El relleu el va assumir el pare de Molins Amat també fins el final de la seva vida, el 1986. Des d'aleshores el consell d'administració el presideix Casimiro Molins. Una figura, explica el seu nebot, que ha estat bàsica "per mantenir tota la companyia al voltant d'un projecte i una idea".
Molins Amat recorda que justament al 1986 va tenir "la idea de buscar un soci extern que posés pau a la família. Era una filial del Paribas que va tenir el 25%, però després se'n va anar en orris i ens vam trobar de soci a Lafarge". El fet que un gegant del sector controlés una part important de la companyia va provocar que "tothom pensés que ens acabaria comprant. Però les empreses hi ha èpoques que tenen molts diners i d'altres que no; i al final els vam comprar la seva part", diu Joan Molins.
Va ser el 2004, quan Ciments Molins va aprovar el llançament d'una OPA per comprar la participació del 40,9% que Lafarge Asland va arribar a dominar de l'empresa. Una operació que es va haver de finançar parcialment a través d'un préstec sindicat per import de 150 milions d'euros. El resultat és que la família Molins torna a controlar el 90% de la companyia i "tenim l'objectiu de durar així molts anys".
Sigui com sigui, el 2015 Ciments Molins ha viscut un fet transcendent per qualsevol empresa familiar: la cessió de la direcció executiva a una persona externa. "El que més m'ha costat fer és buscar un conseller delegat de fora de la família i acostumar-me a no passar per allà", reconeix Joan Molins. Tot i l'esforç que li suposa no acostar-se a la fàbrica, celebra que "tenim un conseller delegat fantàstic, en Julio Rodríguez".
Els fonaments
"Va ser directiu durant set anys d'una empresa de ciment, però per no fer la competència als seus anteriors caps va començar fent un ciment diferent", explica Joan Molins sobre la tasca del seu avi. "Des del primer moment va ser una empresa oberta, amb accionistes i directius de fora de la família. A més, va crear un consell d'administració, quan no era habitual fer-ho", afegeix. De fet, Ciments Molins cotitza a la borsa des del 1942, amb l'emissió de bons preferents després de la Guerra Civil. "És un fet gens corrent en una empresa familiar", ressalta.
Amb l'objectiu de donar continuïtat a les explotacions de pedreres i fabricació de calç i ciment natural de Pallejà, Vallirana i Sant Vicenç dels Horts, la companyia va iniciar la fabricació de ciment aluminós. Alhora, va adquirir per Espanya la patent del ciment fos de la francesa Lafarge, una varietat especialment adequada per a les obres públiques.
"L'avi es va preocupar que els dos fills estudiessin, un era advocat i l'altre enginyer de camins", recorda Joan Molins. Parla del seu pare, Joan Molins Ribot, i del seu oncle Casimiro, que encara avui presideix el consell d'administració de la companyia amb més de 90 anys de vida. "Avui som els únics que quedem com a empresa familiar", indica.
La gran expansió
"Al 1970 hi havia molt optimisme a Espanya. Es va fer un estudi dient que la demanda augmentaria, tothom va fer forns nous, i amb la crisi de mitjans de la dècada gairebé vam anar tots a la ruïna", resumeix Joan Molins sobre un dels moments clau de l'evolució de l'empresa. Entre 1965 i 1974 Ciments Molins va construir tres nous forns de ciment pòrtland, augmentant la seva capacitat de producció de les 200 a les 4.800 tones diàries.
Amb la crisi dels 70 i amb les expectatives frustrades del negoci a Espanya, les empreses del sector es van aliar per crear una associació d'exportadors: Hispacement. De la mà de Portcemen, Marítima de Cementos y Graneles, National Portland Cement o Nigerian Spanish Cement "vam començar a exportar i el món va començar a ser proper", recorda Joan Molins.
Aquella aliança els va fer veure que "el món no s'acaba aquí i als 80 ja exportàvem el 85% de la producció". Tot i així, Molins Amat destaca que la internacionalització no ha estat un camí de roses tampoc. "A l'Argentina els fabricants locals van amenaçar els clients i no vam vendre ni un quilo de ciment", exemplifica. Una experiència que els va servir per canviar l'estratègia i decidir-se a comprar una fàbrica associats amb Uniland, amb qui compartien la propietat de Cementos Avellaneda.
"Amb els anys vam comprar altres fàbriques a l'Uruguai o a Mèxic; on hem tingut Carlos Slim de soci minoritari, que ens ha ajudat molt", explica com a curiositat.
Ciments Molins sempre ha apostat per associacions al 50%. "Normalment la gent pensa que ens equivoquem, però vam començar amb Uniland, a Mèxic hi estem al 50% amb un grup italià, i a l'Argentina ara estem amb uns brasilers". Segons Molins Amat, "això ens ha permès créixer i diversificar. Si ara fem coses noves intentarem seguir igual trobant socis amb qui compartim interessos".
 |
| Vista actual de la fàbrica de Sant Vicenç dels Horts. Cedida |
Pel veterà empresari, que es mostra orgullós de les noves fàbriques planificades a Bolívia i a Colòmbia, "si no haguéssim fet això ja hauríem desaparegut". Una presència al món que també s'ha estès a l'Índia o a la Xina. D'aquesta manera, Ciments Molins ha aconseguit mantenir un bon estat de salut centrant avui la seva activitat en la fabricació de ciment pòrtland, gris, blanc i aluminós, formigó, morters, àrids i prefabricats de formigó en nou països diferents.
La relació familiar
"A més de ser una empresa familiar, som una família molt nombrosa. Governar la companyia amb aquesta situació és complicat", reconeix Molins Amat. El seu avi va ser conseller delegat i president del consell fins l'any de la seva mort, el 1976. El relleu el va assumir el pare de Molins Amat també fins el final de la seva vida, el 1986. Des d'aleshores el consell d'administració el presideix Casimiro Molins. Una figura, explica el seu nebot, que ha estat bàsica "per mantenir tota la companyia al voltant d'un projecte i una idea".
Molins Amat recorda que justament al 1986 va tenir "la idea de buscar un soci extern que posés pau a la família. Era una filial del Paribas que va tenir el 25%, però després se'n va anar en orris i ens vam trobar de soci a Lafarge". El fet que un gegant del sector controlés una part important de la companyia va provocar que "tothom pensés que ens acabaria comprant. Però les empreses hi ha èpoques que tenen molts diners i d'altres que no; i al final els vam comprar la seva part", diu Joan Molins.
Va ser el 2004, quan Ciments Molins va aprovar el llançament d'una OPA per comprar la participació del 40,9% que Lafarge Asland va arribar a dominar de l'empresa. Una operació que es va haver de finançar parcialment a través d'un préstec sindicat per import de 150 milions d'euros. El resultat és que la família Molins torna a controlar el 90% de la companyia i "tenim l'objectiu de durar així molts anys".
Sigui com sigui, el 2015 Ciments Molins ha viscut un fet transcendent per qualsevol empresa familiar: la cessió de la direcció executiva a una persona externa. "El que més m'ha costat fer és buscar un conseller delegat de fora de la família i acostumar-me a no passar per allà", reconeix Joan Molins. Tot i l'esforç que li suposa no acostar-se a la fàbrica, celebra que "tenim un conseller delegat fantàstic, en Julio Rodríguez".