Decisions doloroses (o no)
Quan s'arriba a dalt de tot en una empresa, s'han de prendre decisions. I al Barça, ara, toca prendre-les
Tots volem tenir poder, tocar cuixa (sense connotacions sexuals), arribar on més amunt millor. Tocar el cel, en diuen.
Al final, però, quan ets a dalt, si és que hi arribes, t'adones que sempre n'hi ha un que està més amunt.
A banda de l'ambició per manar, per demostrar allò tan vell d'"aquí mano jo", quan toca manar, quan toca dirigir, també toca prendre decisions. A vegades impopulars; a vegades doloroses, i, a vegades, obligades pel compte de resultats. Al final, però, quan es mana s'ha de decidir i executar.
A vegades impopulars; a vegades doloroses, i, a vegades, obligades pel compte de resultats. Al final, però, quan es mana s'ha de decidir i executar
I quan arribes al poder creus que tot és bonic. La Visa, l'American Express, viatjar en primera o en business, cotxe d'empresa, xofer, hotels, restaurants..., però tot això porta aparellat prendre decisions. Generalment doloroses. I a excepció dels killers professionals, a qui recorren els de Recursos Humans quan l'escabetxina és complicada, i que no tenen cap mena de sentiments, costa molt prendre-les pel carisma o la influència que l'assenyalat pot tenir sobre la resta de l'organització.
L'organització, però, acostuma a ser poruga i ràpidament tanca files amb el nou, no fos cas que el proper fos ell.
I, com sempre, ja ens hem enfilat per les branques i oblidat el que volíem dir.
Doncs volíem parlar del Barça i de la disbauxa que ens ha portat a la situació actual: a la fallida.
I volíem dir que si la icona d'aquest Barça, Messi, fos un empleat d'una empresa, ja n'hauríem prescindit. I el primer a votar a favor d'aquesta mesura hauria estat el Consell d'Administració, perquè ells només estan pels dividends i pels beneficis i tota la resta és accessori.
Hi ha un principi fonamental: aquesta despesa ens la podem permetre? La podem pagar? Ens hipoteca el nostre present i el nostre futur?
No
No
Si
No cal recórrer a una consultora de grans factures i poques decisions noves. Cal recórrer al sentit comú i allò tan vell del "tant ingresso, tant puc gastar".
Únicament hi ha dos problemes:
1. NO vull passar a la història com el president que va perdre Messi
2. NO vull explicar als socis, afeccionats i simpatitzants que la caixa del club està buida, que per les teranyines no ens donen un euro i que si no refundem el club i partim de zero no ens queden gaires anys de vida.
I ara, si plantegem el club com una empresa no queda més remei que tornar a començar, prescindir del que no podem pagar (amb tot el dolor que vulguin) i preparar-se per una travessia del desert, amb gent jove, feta al club i disposada a viure una etapa diferent.
Una qüestió no menor: quants anys porta Messi al club i quantes Champions ha guanyat el Barça. Ha guanyat 4 Champions. Amb el millor del món.
Cal afegir alguna cosa més?
Repeteixo: si el Barça es plantegés com una empresa.
L'altre via es la que han començat: un crèdit de 500 milions de Goldman Sachs i anar tirant veta o de la rifeta. I després, un altre crèdit i... Algú recordarà que aquests diners s'han de tornar.
I si no es poden tornar...?
"Al soci no se'l pot enganyar", deia un antic president. Potser al soci, quan s'hagin de tornar aquests crèdits, se l'haurà enganyat i li hauran de dir que ja no és el propietari del club.
"Al soci no se'l pot enganyar", deia un antic president. Potser al soci, quan s'hagin de tornar aquests crèdits, se l'haurà enganyat i li hauran de dir que ja no és el propietari del club
Torno al principi. Quan s'arriba a dalt de tot en una empresa, s'han de prendre decisions. I al Barça, ara, toca prendre-les.
Relaxar mesures o no
Deixem el Barça al marge i anem a la realitat empresarial del país. I aquesta, amb el nou repunt de la pandèmia, torna a pintar gris per no dir negre. I aquella esperança de llum que tots havíem albirat pel setembre comença a no estar tan clara.
I com en aquest país nostre tots som consellers i entrenadors del Barça vivim de criticar el que fan els altres.
I ara, els que durant mesos i mesos han estat donant la tabarra clamant pel relaxament de les mesures i d'obrir l'oci nocturn, ara desbarren per haver-les relaxat.
Cal recordar un ximpleria: rics i morts o pobres i vius. Hem de triar que volem ser.
Dos apunts finals i una pregunta
- Com serà la tornada a la normalitat? Ens hem reorganitzat les nostres vides durant aquests 15/16 mesos de vida laboral diferent. Serem capaços de tornar al despatx amb un horari més o menys rígid?
Podrem conciliar feina i família? Sembla que en la majoria d'empreses que han tornat a una certa "normalitat" la reticència a uns horaris com els d'abans no han estat gens ben acollits i caldrà fer esforços per lligar necessitats empresarials amb necessitats laborals.
I ens agradi o no, el contacte és imprescindible en una discussió, en un nou projecte, en un debat. Els ulls i les paraules cara a cara són mil vegades més efectives que el Teams, o el correu o el whatsapp. Ens agradi o no.
Com serà la tornada a la normalitat? Ens hem reorganitzat les nostres vides durant aquests 15/16 mesos de vida laboral diferent. Serem capaços de tornar al despatx amb un horari més o menys rígid?
- Llegeixo l'article de Josep M. Ganyet a VIA Empresa i tornem a les paraules de Biden. Diu Ganyet que Yann LeCun, un dels investigadors més reputats del món en IA, tuitava la setmana passada la clau per construir una economia vibrant i innovadora: atraure científics i inventors de tot el món. I això com es fa? Ell mateix es responia: primer, pagueu-los bé (com els EUA i Suïssa); segon, doneu-los els mitjans per innovar i excel·lir; i tercer, NO FEU NOSA. I això val per a empreses, institucions i governs.
- I la pregunta, que ja l'hem fet en altres escrits: ens explicaran algun dia la veritat sobre la gestió dels fons europeus? Aquest tema, igual que el del principi: si diguessin la veritat la gent ho entendria. I ara, tot sembla indicar que no la diuen.
Ja s'ho trobaran.
I per desestressar, més del Tip i Coll, que feia dies que no els portàvem.