• Empresa
  • Elles no tornaran (fins a la independència)

Elles no tornaran (fins a la independència)

L'equívoc entre traslladar l'empresa i traslladar la seu social va jugar a favor de magnificar la transcendència del canvi de seu i transmetre a la població la sensació de risc econòmic

La pràctica totalitat de les empreses que van canviar de seu social han mantingut la resta de l'operativa a Catalunya | iStock
La pràctica totalitat de les empreses que van canviar de seu social han mantingut la resta de l'operativa a Catalunya | iStock
Enric Llarch | VIA Empresa
Economista
Barcelona
01 d'Octubre de 2024

"Catalunya ha vuelto" proclama tot cofoi el nou president de la Generalitat, Ebre enllà. Però elles, no. Elles, les seus socials de les empreses que van substituir Catalunya per un altre emplaçament. Algunes, les més exposades a l'enuig dels clients catalans, com els bancs, al País Valencià o a Mallorca i tot. Total, ja tenien edificis emblemàtics com a resultat de compres d'entitats locals. La gran majoria, però, directament a Madrid.

 

Canvi de seu social vs. trasllat de l'empresa: una confusió interessada

Exterior de l'edifici Planeta | Viquipèdia
Exterior de l'edifici Planeta | Viquipèdia

Alguns empresaris destacats ja s'havien anat encarregant d'amenaçar que si Catalunya proclamava la independència, s'endurien l'empresa a un altre indret. Planeta va ser una de les més destacades a l'hora de fer advertiments. El 2017 va ser una de les que van traslladar la seu social a Madrid, tot i anunciar que no hi hauria trasllat d'empleats i d'altres canvis. De fet, l'equívoc entre traslladar l'empresa -empleats, serveis centrals, instal·lacions productives- i traslladar la seu social va jugar a favor de magnificar la transcendència del canvi de seu i transmetre a la població la sensació de risc econòmic per una fugida d'empreses.

Les decisions es continuen prenent aquí, tot i que l'espanyolització de l'àmbit de negoci s'hagi aprofundit i els primers directius visquin a Madrid

Però a l'hora de la veritat la pràctica totalitat de les empreses que van canviar de seu social han mantingut la resta de l'operativa, inclosos els serveis centrals, sense canvis significatius. Des de les torres negres de la Diagonal, l'ara CaixaBank continua ataüllant tot el que passa al país. Fins i tot consultores i despatxos d'advocats i d'altres professionals han hagut de fer marxa enrere en els seus plans de desplaçar gaires recursos humans cap a Madrid. Les decisions es continuen prenent aquí, tot i que l'espanyolització de l'àmbit de negoci s'hagi aprofundit i els primers directius -com ara els de la mateixa CaixaBank- visquin a Madrid. Fins i tot, la majoria de reunions dels consells d'Administració que es daten a Madrid -o a València, o a Alacant- allà hi tenen poc més que el secretari que n'escriu l'acta. Amb la covid, sobretot, això d'anar traslladant-se físicament cada vegada a la capital del regne es va fer més pesat i la participació en línia és cada cop més generalitzada.

 

Efectes irrellevants en l'economia catalana

El PIB de Catalunya ha crescut un elevat 0,7% el primer trimestre del 2024 | iStock
El PIB de Catalunya ha crescut un elevat 0,7% el primer trimestre del 2024 | iStock

I, el més important, l'economia catalana no ha notat pràcticament cap repercussió d'aquest canvi de seus. Des del 2018, l'evolució del PIB és pràcticament idèntica a Catalunya i al conjunt espanyol, amb les lògiques oscil·lacions de la conjuntura general. Catalunya ha continuat reforçant el vessant exportador de les seves empreses i ha anat disminuint la dependència del mercat espanyol. També en l'apartat turístic, amb un esclat de visitants internacionals davant el relatiu estancament dels que provenen de la resta de l'Estat. Les inversions estrangeres de caràcter productiu també han assolit màxims històrics, malgrat la suposada -i buscada- mala imatge del país en l'àmbit internacional. I no diguem de la creació d'empreses innovadores, en què l'àrea de Barcelona és un referent internacional.

Catalunya ha continuat reforçant el vessant exportador de les seves empreses i ha anat disminuint la dependència del mercat espanyol

Evidentment, persisteixen molts dels problemes de fa set anys en el nostre model productiu. Des del migrat creixement de la productivitat fins a una dependència cada cop més elevada d'un turisme de baix valor afegit, en un sector que és el que paga pitjor als seus empleats, malgrat els beneficis esclatants dels darrers exercicis. I, evidentment, la manca de recursos públics per afrontar en condicions l'elevat creixement de la població i la modernització de l'economia, i el continuat incompliment de les inversions -ja migrades- compromeses per l'Estat.

La xucladora de Madrid

El districte financer de Madrid, de fons | iStock
El districte financer de Madrid, de fons | iStock

Una altra cosa és la comparació amb Madrid. Però aquí ja sabem tots com hi juga el factor capitalitat, la centralització i la radialitat exacerbada de l'Estat espanyol, les inversions de l'Estat -sempre superiors a les que inicialment estaven pressupostades-, la proximitat al BOE, a la llotja del Bernabéu i a tots els poders econòmics i fàctics. I unes administracions locals que pensen més a afavorir grans fortunes i patrimonis que al benestar de la seva població en general. I la succió de l'Espanya "vaciada" -i, si pot ser, de tota la resta de l'Estat i de Llatinoamèrica- de talent, de recursos humans i econòmics... i d'empreses.

Ja sabem tots com hi juga el factor capitalitat, la centralització i la radialitat exacerbada de l'Estat espanyol

Així, doncs, per què continuem parlant set anys després de les empreses que van canviar de seu social? No hauríem de fer-ho, doncs, de la dinàmica centrípeta de Madrid? És aquest el principal problema? No ben bé, encara que des de l'època de Porcioles sovint s'hagin volgut reduir les reivindicacions nacionals catalanes a una pugna entre Madrid i Barcelona, que també ho és. Quan ens parlen del negoci de l'alta velocitat entre París i Lió i el comparen amb el de Barcelona i Madrid, intenten, de forma subliminal, assimilar-nos amb ciutats que pertanyen al mateix espai nacional. Quan comparen la situació dels aeroports milanesos amb Roma, obliden intencionadament que la unificació italiana de fa poc més de 150 anys va ser una conquesta del sud per part del nord.

Del Sabadell a Caixa d'Enginyers

Edifici del Banc Sabadell a Sant Cugat del Vallès | EP
Edifici del Banc Sabadell a Sant Cugat del Vallès | EP

Aquesta nova aproximació al tema de les seus socials cal completar-la parlant d'alguns casos singulars. El primer, el Banc Sabadell, ara immers en una OPA hostil per part del BBVA després de no materialitzar-se la més amigable de fa tres anys. Cal recordar que el màxim dirigent del banc es va destacar com a propulsor i avalador davant els amics de l'Ibex-35 del "Podemos de dretes", que tan decisiu va ser a l'hora d'exacerbar els temors d'una part important de la població catalana davant el procés d'independència. Si davant la primera OPA hi va haver un silenci expectant -potser perquè molts pensaven que el Sabadell no tenia futur com a banc independent-, ara han après la lliçó i han aconseguit posicionar les forces vives econòmiques i socials de Catalunya -a més del mateix ministeri d'Economia- en contra de l'OPA hostil. El BBVA ha tingut la delicadesa d'anunciar l'enorme retallada de personal i l'augment extraordinari de beneficis que comportaria la fusió. Evidentment, no estan pensant en l'opinió pública catalana -que tant se'ls en fa-, sinó en els accionistes del Sabadell, als que volen temptar amb nous i grans dividends com a resultat de l'absorció. Diuen al sector que l'absorció és inevitable si no hi ha cap daltabaix, com ara una crisi a Turquia o a Mèxic, on el BBVA està molt exposat.

En qualsevol cas, la professió de fe espanyolista del Sabadell quan va canviar de seu no l'ha eximit d'aparèixer com la presa cobejada per reforçar l'oligopoli bancari espanyol.

Parlant de bancs, és de justícia recordar l'única entitat financera catalana que no va canviar de seu social: la Caixa d'Enginyers. Aquella decisió, arriscada en el seu moment, es transformà en una allau de nous socis clients. Tants, que el seu problema ha estat digerir aquest creixement a causa de la seva naturalesa cooperativista i del tracte personalitzat que és marca de la casa. En tot cas, bé està que la fidelitat al país i a la clientela hagin tingut un balanç força positiu per a l'entitat. Caldrà que es preparin per a una nova allau de clients si finalment el BBVA es queda el Sabadell.

Els que es van quedar o han tornat

La seu de Grifols a Sant Cugat del Vallès | EP
La seu de Grifols a Sant Cugat del Vallès | EP

També hem de recordar que Grífols va ser l'única empresa catalana de l'Ibex-35 que no va canviar de seu social. Precisament, el fet que gran part del seu negoci estigui fora d'Espanya i que les autoritats principals amb qui s'ha de relacionar sigui les agències sanitàries nord-americana i europea, la feia menys vulnerable a eventuals maniobres desestabilitzadores del govern i de les forces vives espanyoles. Els problemes internacionals que arrossega de fa alguns exercicis tenen bàsicament a veure amb la solidesa de la seva accelerada expansió mundial i amb el complex i agressiu món de les finances internacionals.

Grífols va ser l'única empresa catalana de l'Ibex-35 que no va canviar de seu social

Una altra de les empreses que van optar per no canviar de seu va ser Seat. I, recordem-ho, malgrat les pressions reials que van transcendir a través del seu principal factòtum sindical, que no s'ha manifestat pas mai com a excessivament catalanista. La recuperació del sector i l'encert de crear una nova marca -Cupra- no li han anat malament a Seat. I ara potser no és casualitat que, després d'advertir dels riscos per a l'empresa que comportarien els anunciats aranzels comunitaris als vehicles elèctrics xinesos, un cop el president del govern espanyol ha tornat de la Xina, davant la sorpresa de tothom, s'hagi manifestat a favor de repensar el tema. En tot cas, la decisió de mantenir la seu social a Catalunya no sembla que hagi penalitzat pas gens a la nostra primera automobilística.

Amb 10.934 milions d'euros, Seat és la segona filial a Catalunya que més factura | Seat
Amb 10.934 milions d'euros, Seat és la segona filial a Catalunya que més factura | Seat

I finalment, dos casos que van traslladar la seu. Un que ha tornat -Agbar- i un altre que no ho ha fet, però que consta que s'ho ha plantejat en diverses ocasions Ciments Molins. En aquest darrer cas, les diferents sensibilitats del grup familiar s'han posat en evidència en el tema de la seu social. Recordem que una branca de la família va estar molt pròxima al món convergent -amb un destacat conseller de la Generalitat i tot-, però ara ha restat en minoria i no ha aconseguit tornar la seu a Catalunya.

El cas d'Agbar és diferent. Només van traslladar la seu la societat matriu del grup i el 2018 ja van tornar perquè deien que hi havia prou estabilitat a Catalunya. El seu negoci està directament vinculat als ajuntaments i a la Generalitat, com a responsable últim del proveïment d'aigua a Barcelona i el litoral català. Tradicionalment, començant pel seu CEO, havia estat destinació d'expolítics del món socialista i de l'aleshores Iniciativa per Catalunya. El mateix govern d'Illa s'ha proveït de destacats tècnics de la companyia per fer-los responsables del tema de l'aigua des del Govern. I finalment, després de mitja vida com a màxim responsable a Agbar, Àngel Simon ha esdevingut l'home de confiança de Fainé per a la reorientació industrialista de Criteria, la matriu de CaixaBank. Per tant, no sembla que la reacció moderada primer i el retorn després hagi anat gaire malament a la companyia i als seus homes forts.

Una qüestió d'imatge... i de poder

El president de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, durant la presentació de l'informe | Cedida
El president de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, durant la presentació de l'informe | Cedida

El trasllat de les seus socials és, sobretot, un tema simbòlic, però no per això menys rellevant. Que Foment del Treball sigui especialment bel·ligerant en aquest tema no és només perquè la gran patronal catalana tingui por de quedar-se sense els seus grans afiliats, que no n'ha perdut ni un. És per una qüestió d'imatge, de poder en darrer terme, a l'hora d'aparèixer com a interlocutor de les empreses catalanes davant la patronal i el govern espanyols. 

La pregunta del milió, doncs, és: quan retornaran les seus socials que van abandonar Catalunya fa set anys? La resposta és clara: com les orenetes de Bécquer, no tornaran... Les inèrcies, la por a un efecte Streisand entre clients i amics espanyols, els avantatges objectius de passejar-se per Madrid com a empresa espanyola "fetén", la tímida reacció de la població catalana -malgrat els interessants intents de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), combatuts, en primer lloc pel mateix Foment-, i la manca d'instruments per influir una eventual decisió de ressituar la seu... Tot es confabula perquè, encara que pugui haver-hi alguna excepció, tot continuï com fins ara. Per sempre? No pas per sempre.

Quan retornaran les seus socials que van abandonar Catalunya fa set anys? La resposta és clara: com les orenetes de Bécquer, no tornaran...

Quan Catalunya assoleixi la independència, seran aquestes mateixes empreses qui voldran tenir una seu social, la principal o la d'una empresa específica del grup per operar a Catalunya. I el mateix faran les empreses espanyoles, que no voldran perdre el mercat català perquè no tenen una seu específica al país. Tal com fan ara mateix quan s'implanten a Portugal o a qualsevol altre país -amb estat propi- del món.