27
de Gener
de
2015
Quan una empresa adquireix una altra per la simbòlica quantitat d'un euro, els titulars dels diaris en van plens. Els casos de les vendes d'Inoxcrom, Nueva Rumasa o Taurus amaguen històries de crisi o pèssima gestió. Es tracta d'un tipus d'operació que crida l'atenció i, en realitat, no disponible per a totes les butxaques.
David Avilés, professor de dret mercantil de la Universitat de Barcelona, explica a VIAempresa que aquests casos només ocorren quan una empresa no pot afrontar els passius o no pot fer front a les obligacions a curt termini. "Quan el comprador paga un euro de manera simbòlica per les accions d'una empresa, s'assumeixen els passius, és a dir, els deutes i obligacions". És per aquest motiu que no tothom qui té un euro a la mà pot adquirir una empresa per aquest preu: "En realitat es compra la diferència entre actius i passius", matisa Avilés.
Ventes a preu de saldo: riscos, èxit i fracàs
A tall d'exemple, el cas d'Inoxcrom il·lustra la compravenda d'accionariat d'una empresa en crisi per un euro. La família Vaqué va vendre el 100% d'Inoxcrom per un euro a l'empresari logístic Alberto Novell Llobet, que va presentar l'any 2009 un pla de reforç financer, viabilitat industrial i impuls comercial que "va convèncer" als accionistes majoritaris, als seus assessors i al comitè d'empresa.
Les germanes Vaqué -filles del fundador Manuel Vaqué i fins llavors accionistes majoritàries- mantindrien els crèdits personals i els avals existents per recolzar el procés fins dos anys més tard.
Alberto Novell va assumir la presidència executiva d'Inoxcrom i a l'octubre d'aquell mateix any van entrar en concurs de creditors i l'empresari va desaparèixer deixant-la en mans de Sebastià Coltet. Avui, els treballadors de l'empresa de bolígrafs s'han constituït en una cooperativa, Inoxgrup, que explota la marca mentre la històrica empresa, ara Inoxcrom Internacional, té la unitat productiva.
Un altre cas, una mica més antic, és Taurus. L'any 1993 la Generalitat va rescatar al preu simbòlic d'una pesseta aquesta empresa de petits electrodomèstics. Avui, Taurus és una de les empreses catalanes amb més creixement en l'àmbit internacional, amb la innovació com a bandera: set centres d'R D i 250 productes nous cada any avalen la seva estratègia.
L'empresa de molinets de cafè i assecadors creada fa 52 anys per la família Betriu, en un garatge del poble d'Oliana (Alt Urgell) s'ha convertit en un grup amb 16 marques, 12 filials pròpies i 2.500 treballadors arreu del món, 300 dels quals són a la seu d'Oliana.
Amagar l'imperi empresarial
L'objectiu dels compradors no és altre que intentar reflotar aquestes marques, encara que la polèmica persegueix a aquestes operacions, perquè en més d'una ocasió tant compradors com venedors acaben als jutjats. La mala premsa d'aquest tipus de compravendes es produeix quan el traspàs es fa no només per evitar responsabilitats davant una mala gestió, sinó també per ocultar patrimoni, incorrent en un delicte d'alçament de béns. Transaccions com la venda de Nueva Rumasa o Marsans a l'empresari Ángel de Cabo, especialitzat en reestructuracions, no han ajudat a millorar la seva imatge. De fet, de Cabo ha estat condemnat a responsabilitzar-se de part dels deutes del grup turístic.
Una de les operacions d'aquest tipus més sonada i controvertida va ser, precisament, Nueva Rumasa. La família Ruiz Mateos es va desfer l'any 2011 de bona part del seu imperi empresarial per 19 euros. Aquesta és la xifra simbòlica que va pagar per les empreses de Cabo, de Back in Business, Zendia Hispània i Gerbersa Inversions, entre d'altres, per 19 empreses del holding Nova Rumasa, 18 d'elles amb capital a Belize.
Entre les empreses venudes al polèmic empresari figuraven Inversions Ruiz Mateos, Nueva Rumasa i Badajera, empreses que van servir per canalitzar els diners dels inversors de pagarés i participacions. Això sí, tot i que reglada, Del Cabo es va fer càrrec d'un grup empresarial amb 1.500 milions de passiu i centenars de creditors. Ruiz Mateos va ingressar a presó l'any 2012 i els inversors encara no han vist ni un cèntim dels seus diners.
Bancs i caixes, un cas a part
Avilés diferencia tres casos en què aquestes operacions que produeixen sucosos titulars es produeixen: "El cas dels bancs i les caixes és un cas que s'ha de diferenciar de les adquisicions d'empreses en el lliure mercat o les empreses en concurs de creditors". La gestió que se'n fa posteriorment pot esdevenir de moltes maneres: fusions, grups empresarials, cooperatives, èxit o fallida.
Segons diu el professor, "la situació que es va produir amb bancs i caixes és diferent, doncs en aquest cas un supervisor com el Banc d'Espanya posa les condicions i monitoritza l'operació".
Els casos del Banc de València o la Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM), en què Caixabanc i el Sabadell, respectivament, van fer la simbòlica transacció, per molt que el Banc d'Espanya hagués rescatat les caixes, "el deute s'ha de pagar de totes maneres" diu el professor de la UB.
L'època del rescat bancari i les següents reestructuracions van provocar la caiguda del Banc de València. Caixabank va adquirir-lo per un euro. Tot el deute de l'entitat el va assumir l'Estat, uns 5.500 milions d'euros. Des del punt de vista de La Caixa, l'adquisició del Banc de València va obrir la porta al mercat valencià, on el seu volum de negoci era del 6,1% del 16,5% que té al conjunt de l'Estat. La Caixa va adquirir, així, un negoci que tenia 50.000 empreses entre els seus 400.000 clients.
Una altra víctima del desmembrament del sistema de caixes del País Valencià va ser la CAM. Després d'un estira-i-arronsa amb altres caixes per integrar-se en una nova entitat, donada la mala situació de la CAM, la caixa amb seu a Alacant va quedar-se sola.
Al ser nacionalitzat per l'Estat es va realitzar un procés de compra per part del Banc Sabadell que es va completar l'1 de juny del 2012 amb l'adquisició de Banc CAM pel preu simbòlic d'un euro.
Per tant aquest tipus d'operació "no és purament un saldo", subratlla Avilés. Tot i això, "adquirir un deute pot ser molt atractiu", afegeix. Avilés posa l'exemple d'una empresa que adquireix una altra de la competència: "Si saps com gestionar els actius de l'empresa, com fer servir el personal, allò que guanya el comprador no solament és un deute, sinó una gran oportunitat".
David Avilés, professor de dret mercantil de la Universitat de Barcelona, explica a VIAempresa que aquests casos només ocorren quan una empresa no pot afrontar els passius o no pot fer front a les obligacions a curt termini. "Quan el comprador paga un euro de manera simbòlica per les accions d'una empresa, s'assumeixen els passius, és a dir, els deutes i obligacions". És per aquest motiu que no tothom qui té un euro a la mà pot adquirir una empresa per aquest preu: "En realitat es compra la diferència entre actius i passius", matisa Avilés.
Ventes a preu de saldo: riscos, èxit i fracàs
A tall d'exemple, el cas d'Inoxcrom il·lustra la compravenda d'accionariat d'una empresa en crisi per un euro. La família Vaqué va vendre el 100% d'Inoxcrom per un euro a l'empresari logístic Alberto Novell Llobet, que va presentar l'any 2009 un pla de reforç financer, viabilitat industrial i impuls comercial que "va convèncer" als accionistes majoritaris, als seus assessors i al comitè d'empresa.
Les germanes Vaqué -filles del fundador Manuel Vaqué i fins llavors accionistes majoritàries- mantindrien els crèdits personals i els avals existents per recolzar el procés fins dos anys més tard.
Alberto Novell va assumir la presidència executiva d'Inoxcrom i a l'octubre d'aquell mateix any van entrar en concurs de creditors i l'empresari va desaparèixer deixant-la en mans de Sebastià Coltet. Avui, els treballadors de l'empresa de bolígrafs s'han constituït en una cooperativa, Inoxgrup, que explota la marca mentre la històrica empresa, ara Inoxcrom Internacional, té la unitat productiva.
Un altre cas, una mica més antic, és Taurus. L'any 1993 la Generalitat va rescatar al preu simbòlic d'una pesseta aquesta empresa de petits electrodomèstics. Avui, Taurus és una de les empreses catalanes amb més creixement en l'àmbit internacional, amb la innovació com a bandera: set centres d'R D i 250 productes nous cada any avalen la seva estratègia.
L'empresa de molinets de cafè i assecadors creada fa 52 anys per la família Betriu, en un garatge del poble d'Oliana (Alt Urgell) s'ha convertit en un grup amb 16 marques, 12 filials pròpies i 2.500 treballadors arreu del món, 300 dels quals són a la seu d'Oliana.
Amagar l'imperi empresarial
L'objectiu dels compradors no és altre que intentar reflotar aquestes marques, encara que la polèmica persegueix a aquestes operacions, perquè en més d'una ocasió tant compradors com venedors acaben als jutjats. La mala premsa d'aquest tipus de compravendes es produeix quan el traspàs es fa no només per evitar responsabilitats davant una mala gestió, sinó també per ocultar patrimoni, incorrent en un delicte d'alçament de béns. Transaccions com la venda de Nueva Rumasa o Marsans a l'empresari Ángel de Cabo, especialitzat en reestructuracions, no han ajudat a millorar la seva imatge. De fet, de Cabo ha estat condemnat a responsabilitzar-se de part dels deutes del grup turístic.
Una de les operacions d'aquest tipus més sonada i controvertida va ser, precisament, Nueva Rumasa. La família Ruiz Mateos es va desfer l'any 2011 de bona part del seu imperi empresarial per 19 euros. Aquesta és la xifra simbòlica que va pagar per les empreses de Cabo, de Back in Business, Zendia Hispània i Gerbersa Inversions, entre d'altres, per 19 empreses del holding Nova Rumasa, 18 d'elles amb capital a Belize.
Entre les empreses venudes al polèmic empresari figuraven Inversions Ruiz Mateos, Nueva Rumasa i Badajera, empreses que van servir per canalitzar els diners dels inversors de pagarés i participacions. Això sí, tot i que reglada, Del Cabo es va fer càrrec d'un grup empresarial amb 1.500 milions de passiu i centenars de creditors. Ruiz Mateos va ingressar a presó l'any 2012 i els inversors encara no han vist ni un cèntim dels seus diners.
Bancs i caixes, un cas a part
Avilés diferencia tres casos en què aquestes operacions que produeixen sucosos titulars es produeixen: "El cas dels bancs i les caixes és un cas que s'ha de diferenciar de les adquisicions d'empreses en el lliure mercat o les empreses en concurs de creditors". La gestió que se'n fa posteriorment pot esdevenir de moltes maneres: fusions, grups empresarials, cooperatives, èxit o fallida.
Segons diu el professor, "la situació que es va produir amb bancs i caixes és diferent, doncs en aquest cas un supervisor com el Banc d'Espanya posa les condicions i monitoritza l'operació".
Els casos del Banc de València o la Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM), en què Caixabanc i el Sabadell, respectivament, van fer la simbòlica transacció, per molt que el Banc d'Espanya hagués rescatat les caixes, "el deute s'ha de pagar de totes maneres" diu el professor de la UB.
L'època del rescat bancari i les següents reestructuracions van provocar la caiguda del Banc de València. Caixabank va adquirir-lo per un euro. Tot el deute de l'entitat el va assumir l'Estat, uns 5.500 milions d'euros. Des del punt de vista de La Caixa, l'adquisició del Banc de València va obrir la porta al mercat valencià, on el seu volum de negoci era del 6,1% del 16,5% que té al conjunt de l'Estat. La Caixa va adquirir, així, un negoci que tenia 50.000 empreses entre els seus 400.000 clients.
Una altra víctima del desmembrament del sistema de caixes del País Valencià va ser la CAM. Després d'un estira-i-arronsa amb altres caixes per integrar-se en una nova entitat, donada la mala situació de la CAM, la caixa amb seu a Alacant va quedar-se sola.
Al ser nacionalitzat per l'Estat es va realitzar un procés de compra per part del Banc Sabadell que es va completar l'1 de juny del 2012 amb l'adquisició de Banc CAM pel preu simbòlic d'un euro.
Per tant aquest tipus d'operació "no és purament un saldo", subratlla Avilés. Tot i això, "adquirir un deute pot ser molt atractiu", afegeix. Avilés posa l'exemple d'una empresa que adquireix una altra de la competència: "Si saps com gestionar els actius de l'empresa, com fer servir el personal, allò que guanya el comprador no solament és un deute, sinó una gran oportunitat".