Manolo Milián Mestre: “Foment del Treball va parir la CEOE"

Manolo Milián Mestre (Forcall, comarca dels Ports, 1943) porta 40 anys a Foment del Treball. En l’actualitat, encara n’és assessor, té despatx en la seva seu de la Via Laietana i està escrivint la història dels últims setanta anys d’aquesta patronal catalana. Sense pèls a la llengua, repassa les relacions amb la CEOE, la situació econòmica i els últims moviments del PP, partit del qual en va ser cofundador si bé se n’ha distanciat.   

Com a assessor de Foment i votant en les últimes eleccions a la CEOE, ¿creu que va ser un error que Virginia Guinda forcés Antonio Garamendi a anar a les urnes?

No va ser cap error. Garamendi té una actitud anticatalana. Jo la vaig patir a Madrid, durant vuit anys, quan vaig estar assessorant a Joan Rosell [en l’etapa de president de la CEOE]. Va fer totes les malifetes que va poder [a Rosell]. Què ha passat? Doncs, que Josep Sánchez Llibre es va trobar amb aquesta animadversió latent de Garamendi cap als empresaris catalans i cap a Foment. Aquesta casa no estava d'acord amb la renovació de Garamendi. Teníem l'expectativa que hi hagués una alternativa, la de Gerardo Pérez, president de Faconauto, que es va mantenir fins el final. Teníem la intenció de donar-li suport, però, de cop, va fer figa. Després vam saber que va tenir una sèrie de pressions i amenaces. Quan es va fer enrere, Virginia Guinda va trucar a Sánchez Llibre i es va oferir.

¿No va ser al revés, que Sánchez Llibre li ho va demanar a Guinda?

L'explicació pública que ens han donat és aquesta: Guinda es va oferir i va dir que volia jugar-se-la. Té una posició destacada en el món empresarial de l'energia i, com que compte amb el suport d’aquest sector i altres, va decidir presentar-se. Nosaltres li vam donar tot el suport. Hi ha una cosa que no s'ha valorat de les eleccions: si se sumen els vots a favor d'ella, en blanc i els nuls, donen 109 vots negatius per a Garamendi; però si s'afegeix l'abstenció [141 vots, el 18%], resulta que una tercera part dels que podien votar no estan d'acord amb la manera de fer les coses i amb la governança de la CEOE. A més, hi va haver pressions molt fortes a empreses i sectors perquè anessin a votar. Van allargar la votació durant tres hores. I va haver una mica de ‘susto’. La conclusió és que Garamendi té oposició.

“Em temo que [les eleccions] tindran conseqüències, coneixent com conec a Garamendi”

Com estan les relacions entre Foment i CEOE?

Aquest 21 de desembre se sabrà la configuració del comitè i junta directiva. Em temo que [les eleccions] tindran conseqüències, coneixent com conec a Garamendi. Ha fet fortuna amb la professionalització de la representació empresarial. Quan estava a Cepyme es va ficar un sou i el pressupost provenia de l'avió nodrissa de la CEOE. Rosell no només no cobrava sou, sinó que part de les seves despeses se les pagava de la seva butxaca. En la reelecció de Rosell [el 2014, quan es va imposar a Garamendi], hi va haver una campanya bruta. Fins i tot, va aparèixer un document apòcrif contra Rosell en el qual també em citaven a mi com a independentista, compte amb la mala llet d’això!. Es van voler carregar Rosell en el segon mandat quan havia sanejat la institució. Això li va servir a Garamendi per posar-se un sou de 350.000 euros [com a president de la CEOE], a banda despeses i dietes.

Creu que Garamendi prendrà represàlies?

Em temo el pitjor.

Sánchez Llibre quedarà arraconat?

No en tinc ni idea. Això se sabrà el dia 21. Però em temo qualsevol cosa perquè conec la trajectòria del personatge, amb una fixació dirigida i focalitzada a aquesta casa i als empresaris catalans.

Foment hauria de trencar amb la CEOE?

Jo tinc una opinió personal. Estic escrivint la història dels últims setanta anys de Foment. Precisament, ara estic en el capítol vuitè, que tractarà de la fundació de la CEOE, que precisament la va parir aquesta casa. Per a que la CEOE tingués un caràcter nacional, espanyol, aquesta casa va fer renúncies. Era l'única patronal preexistent en el franquisme amb personalitat jurídica pròpia. Aquesta casa és Foment del Treball Nacional, això de nacional no vol dir català, sinó nacional espanyol. Aquesta casa es va fundar a conseqüència de la revolució industrial, mentre Espanya era agrarista i dormia la ‘siesta’, aquí hi havia industrials. Què feien els agraristes a Madrid? la guerra als industrials catalans. El 1850, aquesta casa fitxa Pascual Madoz, Jaume Balmes –per a que fes filosofia econòmica–, Bravo Murillo –per resoldre el problema de l'església i el primer concordat–, en aquell temps ja fèiem de lobby. La història d'aquesta casa no està estudiada. Què passa? la fundació de la CEOE es fruit de la renúncia a la demarcació jurídica nacional de Foment. A canvi d'això, es va muntar una confederació nacional d'empreses.

Qui dissenya aquesta confederació?

Alfred Molinas i uns quants empresaris catalans acompanyats per Agustín Rodríguez Sahagún, Max Mazin i Félix Mansilla. Qui s'hi oposa és el basc Luis Olarra. La fundació de la CEOE està capitanejada per Foment, que és la que condiciona que sigui independent dels partits polítics. Abans de crear-se la CEOE [el 1977], Foment ja havia fet la seva resurrecció. Amb qui? Amb Carles Ferrer Salat, Joan Mas Cantí, Carlos Güell de Sentmenat, Alfred Molinas, que és un nucli de gent que va sortir del Cercle d'Economia. Són els que fermenten en aquesta casa. Tot això explica l'esperit renovador i la força regeneradora. Com que hi havia un vestit a mida que és Foment del Treball Nacional, que és l'única patronal històrica que havia sobreviscut al franquisme, a partir d'aquí dona el salt a Madrid, amb tots els coneixements d'aquí.

Un trencament amb la CEOE “seria com un divorci de mare a fill, així de clar”

Doncs, amb aquesta història al darrere, Foment i CEOE no poden trencar...

Seria un divorci de mare a fill, així de clar. Això és molt seriós! La frivolité del sector de Garamendi no té en compte aquesta història. Aquí hi ha unes arrels molt profundes. Jo crec que no es produirà.

I una marginació de Foment dins dels òrgans de la CEOE?

Crec que Garamendi ho intentarà. És una opinió personal, coneixent a aquest senyor.

Abans comentava que una patronal ha de ser independent dels partits polítics ...

Quan una patronal cau a les urpes d'un partit, aquella patronal s’espatlla perquè es converteix en una eina de partit i no dels empresaris. Jordi Pujol ho va voler intentar en aquest casa. No ho va aconseguir. Jo li vaig dir: ‘si vostè es vol apoderar d'aquesta casa, a través de Convergència, l'enfonsa’. 

“Foment ha sabut mantenir-se al marge dels partits. Però, ha intervingut en política? Sí”

Doncs bé que ho va intentar...

Sí. Fins i tot va posar candidats a la presidència. Jo li vaig dir: 'president, l'està espifiant, aquest no és el camí, el camí és col·laborar amb la patronal, no dominar-la'. Una patronal aglutina interessos socials i econòmics, no és una organització ideològica. Els sindicats tenen un problema perquè estan sotmesos a la disciplina d'un partit o partits determinats. Això instrumentalitza l'eina. Foment ha sabut mantenir-se al marge dels partits. Però, ha intervingut en política? sí, a l'any vuitanta va ser descarada, pública i oberta la intervenció.

A favor de Pujol?

L'operació era en contra del Front Popular. Ja se m'entén: la gent tenia referència històrica del desastre del Front Popular per la Guerra Civil, per tant, utilitzàvem aquest fantasma del passat. Què era el Front Popular? socialistes i comunistes. Aquesta casa patrocinava els partits no marxistes – Felipe González encara no havia renunciat al marxisme del PSOE­–, i d'aquesta estratègia se'n va beneficiar Pujol, Heribert Barrera –que era d'ERC, d'esquerra, però no marxista– i no va entrar Alianza Popular perquè en aquesta casa vam decidir, estratègicament, que no convenia perquè alguns veien aquí aquest partit com les restes del franquisme. Jo vaig convèncer Manuel Fraga de no entrar en aquesta batalla. I aquesta casa va fomentar i finançar la fundació de Solidaritat Catalana amb Juan Echevarría Puig, Celdoni Sala i on també estava Joan Rosell. Pujol va acabar reconeixent, més en privat que en públic, que va guanyar gràcies a aquesta casa. S’hi va abocar molts milions de pessetes.

“No ens enganyem: Catalunya està en decadència”

En el pla econòmic, hi ha desmotivació empresarial en l’actualitat?

Sánchez Llibre intenta conscienciar del que està passant a l'economia catalana i de la decadència de Catalunya. No ens enganyem: Catalunya està en decadència. No vénen inversions foranies. Abans el gruix de les inversions estrangeres cap a l'Estat anaven a Catalunya i ara se les menja Madrid. Això és un problema molt greu. Hi ha un estancament econòmic i industrial. Si mirem enrere, quan va caure el tèxtil es va fer l'animalada de la transferència tecnològica a la Xina. Tinc amics empresaris que es van emportar les fàbriques a la Xina, en associació amb els xinesos: transferien tota la tecnologia gratis et amore. Això és la barbaritat més gran que ha fet Occident. Els nord-americans van fer el mateix. Ara la indústria bàsica està a la Xina: i no arriben els components. Això s'ha de revertir i s'ha de recuperar la indústria. A Catalunya li ha costat molt car. En el seu moment, les empreses japoneses van venir a Europa, però no a restar, sinó a sumar. Va venir la Nissan gràcies al meu amic Juan Echevarría Puig. Això s'ha paralitzat, ja no venen inversions. I aquesta casa està molt preocupada.

Ara que ho menciona, que li sembla el projecte de Chery, el fabricant d’automòbils xinès que s’interessa per les instal·lacions de Nissan?

Estic a favor que es facin esforços i Sánchez Llibre està lluitant per això. En aquest moment, un handicap per aquest i altres projectes és el ferrocarril, el Corredor del Mediterrani. Es un fre terrible a l'exportació. Europa té una necessitat d'obtenir subministres ràpids dels productes que vénen d'Espanya, que també inclouen l'hortalissa, la fruita, i l’agricultura que no pot esperar a exportar-se perquè es deteriora. Aquesta és la clau del ferrocarril d'alta velocitat cap a Europa que, misteriosament, Mariano Rajoy va parar i va voler fer-lo per Madrid, quan no és per Madrid per on ha d'anar. Més del 42% de l'exportació espanyola surt del Mediterrani. Quin sentit té que l'hagis de fer passar per Madrid o el País Basc o per l'Aragó? El sentit el té aquí, on hi ha la zona de producció industrial. Així es possibilita abaratir els costos de transport. És absurd el que passa.

Però sempre hi ha hagut la intenció política que tot passi per Madrid...

Sí, el pla Redia de les carreteres l'han fet amb el ferrocarril. L'AVE que seria fonamental, el de València a Barcelona, no existeix. Aquesta és la batalla de Foment i de la dels empresaris catalans perquè és fonamental pel desenvolupament d'aquesta àrea del Mediterrani. Per això hi ha mobilització pel ferrocarril. 

I també per l’aeroport ...

La Ricarda ja va causar problemes a la creació de La Seda de Barcelona a partir de 1925. Tinc un estudi inèdit de 1.200 folis sobre la fundació de La Seda, el pas del tèxtil a la revolució de la fibra química. Això és una batalla de l’esquerra estúpida, i l'ecologisme és un pretext. Aquesta casa té molt clar que s'han de fer infraestructures importants per generar expansió econòmica.

Entre els objectius de Foment hi ha  la tornada de les seus socials de les empreses que van marxar després del Referèndum del 1-O de 2017. Ho veu factible?

Ho veig difícil. No han tornat ni tornaran. Soc racionalista, no emocionalista. La major part de les empreses no tornaran per la inseguretat jurídica que hi ha aquí. Què passarà demà passat?

No veig la inseguretat jurídica ...

Sí que n'hi ha perquè els senyors que governen tenen una visió dinàmica que no estàtica. Hi ha un altre element: la fiscalitat. A Catalunya pagues molt més impostos que a les altres comunitats. Això fa  que moltes empreses se'n vagin. En els anys que vaig estar a Madrid vaig veure el fruit empresarial que de Catalunya se'n va allà. Quan una família d’aquí ha de liquidar un patrimoni industrial important, li foten una mossegada. Per tant, que fan? Traslladar la seu social i jurídica a Madrid perquè els apliquin la llei d’allà. Aquesta és una circumstància que no té a veure amb l'independentisme. Si la Generalitat vol competir, s'ho ha de fer mirar. Una part de les empreses se’n va anar per por. Si es trobem còmodes a Madrid o València, compte! Jo sóc amic de Ximo Puig [president de la Generalitat Valenciana i exalcalde de Morella, d’on és l’entrevistat] i li vaig dir: posa el cabàs. I s'ha emportant moltes empreses, començant per CaixaBank i Banc Sabadell. Compte amb això!

Tenint en compte el seu passat al Partit Popular, com veu el lideratge d'Alberto Núñez Feijóo?

Feijóo no és Fraga. Jo he conegut a Fraga com poques persones l’han conegut. Vaig fer molts informes per ell que va seguir al peu de la lletra. Em va demanar consell per refundar el partit. En vaig fer el disseny i li vaig entregar l'informe. Un dia, a Madrid, em va presentar Federico Trillo i li va dir ‘ahí tienes el informe de Manolo y ahora os vais a cenar i puntualizáis la mecànica de estos cambios’. Fraga em demanava consell. Quan van elegir Aznar, Fraga no el volia, preferia a Isabel Tocino. Va ser la cúpula del partit qui va forçar la seva voluntat. Tampoc no volia sentir a parlar de Mariano Rajoy. 

Creu que pot fer forat a Catalunya, que pot arrossegar un sector de l'empresariat català?

Tinc un cert escepticisme. Així com a Pablo Casado li vaig enviar cinc cartes i, com que no m'escoltava, l’última carta la vaig filtrar a La Vanguardia; a Feijóo li he enviat dues cartes i les ha contestat, de manera positiva. Però hauria de fer una política molt diferent sobre Catalunya. Ha de tenir en compte la personalitat de Catalunya. Això, en els orígens del Partit Popular [aleshores, Reforma Democrática Española i Reforma Democràtica de Catalunya, anteriors a Aliança Popular] estava molt clar. Es va fer a través de dos òrgans, el club Agora, que vaig crear aquí el 1973, i GODSA (Gabinete de Orientación y Documentación SA), a Madrid el 1974. En aquell moment, es va fundar Reforma Democrática Española (formació que va confluir a Alianza Popular). Jo ja vaig dir que no faria Reforma Democrática Española a Catalunya i aquí vam crear Reforma Democràtica de Catalunya. El manifest a Espanya era en castellà i, a Catalunya, en català. Sempre he tingut molt clar que l'estratègia a Catalunya ha de ser diferent de la d’Espanya i Madrid. Tinc por que Feijóo no ho entengui. No ho té clar, no per ell, sinó pel seu entorn. No paladegen el problema català quan va ser aquí que va néixer el PP, per part d’una dotzena d’empresaris catalans. Vaig arrencar 27 milions de pessetes d'empresaris, a l'any 1973, per fundar el club Agora: Rubiralta, Autocares Julià, Santacreu, Renom – Sarbus ... Fraga va fundar el partit amb idees nostres. La voluntat de fundar el partit passa per un sopar a Madrid, el 9 de gener de 1970, en el restaurant Jockey, amb Fraga, el notari Ballarín Marcial, el banquer Josep Maria Santacreu i Manolo Milián, que tenia 26 anys. Allà Santacreu es va comprometre a posar diners. Més de 500 milions de pessetes de l'època. Com que jo era jovenet i stakhanovista, em van manar la creació de l'estructura. Després, el 1974, vaig participar en crear l'estructura. Jo em passava mitja setmana a Madrid, a GODSA. Aquest és l'origen. La sensibilitat catalanista la teníem molt clara. I aquests de Madrid que ara han agafat el partit potser no ho tenen tan clar.