• Empresa
  • L’imperi Tupperware, mite de la cultura popular, cau a l’abisme

L’imperi Tupperware, mite de la cultura popular, cau a l’abisme

La companyia va aconseguir una de les coses més difícils de l’àmbit comercial, com és que la seva marca es convertís en un genèric, un èxit a l’abast de molt pocs

Tupperware, la firma icònica d'envasos, es declara en fallida | iStock
Tupperware, la firma icònica d'envasos, es declara en fallida | iStock
Roger Vinton
Escriptor
Barcelona
20 de Setembre de 2024
Act. 20 de Setembre de 2024

Dimarts passat, una de les companyies més populars del món, la inventora de les carmanyoles de plàstic, va sol·licitar l’estatus d’empresa en fallida. Es tracta de la mítica Tupperware i el procediment que acaba d’obrir és el que es coneix als Estats Units com a Chapter 11, que és el formulari de les societats que entren en suspensió de pagaments. Aquesta situació implica certa protecció mentre es reordenen el passiu i l’actiu. El deute acumulat per l’empresa s’enfila fins als 812 milions de dòlars i en bona part és en mans de fons oportunistes, que van adquirir el deute fa un parell de mesos a preu de saldo.

 

A Tupperware van revolucionar el mètode de vendre el seu producte, basat en xarxes comercials formades per dones que feien demostracions 'in situ' de les bondats d’aquests recipients

No hi ha dubte que aquesta companyia va aconseguir una de les coses més difícils de l’àmbit comercial, com és que la seva marca es convertís en un genèric, un èxit a l’abast de molt pocs, com els clínexs (kleenex), l’aspirina o els xupa-xups, per posar uns exemples. A més, van revolucionar el món en un doble sentit; per una banda, per l’aplicació del plàstic als envasos del menjar, en una època en què aquest producte sintètic derivat del petroli encara no era omnipresent com ho va començar a ser unes dècades més tard. Per una altra, pel mètode de vendre el seu producte, basat en xarxes comercials formades per dones que feien demostracions in situ de les bondats d’aquests recipients, les anomenades “Tupperware Parties”. El fundador de l’empresa, el químic Earl Silas Tupper (1907-1983), havia treballat fabricant motlles a una fàbrica de plàstic de la DuPont durant la Gran Depressió. Va voler derivar el seu coneixement cap al camp de l’alimentació, però li faltava una peça al trencaclosques: calia que els envasos per guardar el menjar fossin hermètics. Per aconseguir-ho, es va basar en els pots de pintura, que gràcies a una forma particular de la tapa i del perfil del pot, permetien un aïllament perfecte. El producte que va patentar es va dir inicialment Wonderlier Bowl i en ell va basar la creació de la seva empresa, Tupperware, el 1946 (uns anys abans ja havia creat una companyia de plàstics). La popularització del microones a les llars americanes també va afavorir el negoci dels envasos hermètics, perquè permetia reduir molt el procés d’escalfar el menjar que s’havia guardat a la carmanyola de plàstic.

 

Una de les persones clau del negoci va ser Brownie Wise (1913-1992), que és qui es va empescar les “Tupperware Parties”, és a dir, les demostracions col·lectives a la mateixa llar del funcionament de les carmanyoles.  En només una dècada, la marca ja havia aconseguit una gran popularitat, fins al punt que Tupper va considerar que era el moment de capitalitzar l’èxit: es va vendre l’empresa per 9 milions de dòlars, es va divorciar, va renunciar a la nacionalitat americana i va comprar una illa a Centreamèrica on es va traslladar a viure. En aquell moment tenia 51 anys.

Durant la dècada dels seixanta Tupperware va tenir una gran expansió a Llatinoamèrica i al continent europeu | iStock
Durant la dècada dels seixanta Tupperware va tenir una gran expansió a Llatinoamèrica i al continent europeu | iStock

La companyia va continuar creixent, ara en mans de la Rexall Drug Company, una cadena de farmàcies que pertanyia a Justin Whitlock Dart Sr (1907-1984), jove prodigi del comerç farmacèutic que amb el temps també tindria participacions a Avon i a Duracell. Amb aquest nou propietari vindria la gran expansió de Tupperware, que va entrar durant la dècada dels seixanta a Llatinoamèrica i al continent europeu. El mite Tupperware s’engrandia sense parar. A finals dels anys setanta i començament dels vuitanta, Dart es va anar desprenent dels negocis, la major part dels quals van passar a mans de la multinacional Kraft, com és el cas de l’empresa que ens ocupa.

A partir de la dècada dels vuitanta tot plegat es va començar a tòrcer: els productes es venien menys i va aparèixer competència perquè les patents van anar caducant. El 1983 Tupperware es va separar de Kraft i va passar a dependre d’una nova companyia anomenada Premark International, que el 1996 la va treure a borsa. En aquelles dates, les vendes als Estats Units ja s’havien alentit molt i van començar una nova estratègia de vendre a botigues, mitjançant un acord amb la firma Target Corp. Curiosament, un esdeveniment imprevist com va ser a pandèmia del 2020 que va causar molts danys a la majoria dels sectors, va significar una revifada de Tupperware, perquè temporalment moltes famílies van tornar a cuinar a casa. Però va ser el cant del cigne, perquè no trigarien a declinar un altre cop fins a arribar a la situació actual, la prèvia a la fallida total.

Qui remena ara les cireres de Tupperware són els creditors, entre els quals hi ha Stonehill Capital Management, Alden Global Capital i una divisió de trading del Bank of America

Si mirem la cotització en borsa de l’empresa, observarem la caiguda sostinguda des de finals del 2013, fins a la pandèmia, període en què les accions van passar dels 95 dòlars a situar-se per sota de 3. L’any 2020 el preu dels títols es va multiplicar per deu, però lluny de ser una revifada permanent, allò es va constituir en l’avantsala de l’ensorrament. Aquests dies, després d’entrar al Chapter 11, les accions de Tupperware valen només mig dòlar. Les vendes encara estan per sobre dels mil milions de dòlars, però amb les línies inferiors del compte de resultats tenyides de vermell. Pel que fa als accionistes, la major part dels paquets rellevants estan en mans de firmes financeres, amb Charles Schwab al capdavant, amb prop d’un 9% del capital. Però, com hem dit abans, qui remena ara les cireres són els creditors, entre els quals hi ha Stonehill Capital Management, Alden Global Capital i una divisió de trading del Bank of America. Veurem en quina direcció es mou el cas en els pròxims mesos i si la solució passar per salvar la marca i crear una nova societat, o bé si una empresa tan emblemàtica desapareix del tot com llàgrimes enmig de la pluja.