17
de Gener
de
2015
Act.
19
de Gener
de
2015
Lluitadora i ferma defensora dels drets de la dona, l'assessora d'empreses Anna Mercadé s'esforça per quantificar, en euros, què perd la nostra economia per no comptar més amb el talent femení, un concepte que ha fet seu després de molts anys de treball. Com a directora de l'Observatori Dona, Empresa i Economia, entitat de la Cambra de Comerç de Barcelona, denuncia "sistemàticament", com ella mateixa reconeix, que el sistema ha de canviar.
En aquest sistema, quin paper té l'Observatori del qual és directora?
Serveix per posar sobre la taula els números i les estadístiques. Volíem veure, quantificar, què ens costa perdre el talent de les dones. Una tercera part de les dones que estan en llocs mitjans i que tenen una bona carrera professional, tiren la tovallola quan tenen fills i això costa 1.000 milions d'euros a l'any a Catalunya. A més, hem dit que els MBA són discriminatoris: per tenir l'MBA has de tenir més de 10 anys d'experiència, les classes es fan divendres i dissabte i les que són mares, què fan amb els nens? Són les empreses les que paguen els MBA i els hi paguen als homes.
Sovint parla de la importància del paper de la dona a l'empresa. Què comporta, per exemple, que una empresa tingui en el seu consell d'administració una?
A vegades una dona no pot canviar res, com a mínim ha d'haver-hi un 30% de dones. I està demostrat que les empreses que tenen un 30% o un 40% de dones són empreses que tenen més volum de negoci, que no s'endeuten tant, que tenen menys perill de fracassar econòmicament i als seus equips hi ha millor clima perquè elles es preocupen més, són d'una determinada manera.
Amb aquesta reflexió vol dir que la gestió que, tradicionalment, ha fet la dona a la llar la trasllada ara a l'empresa?
Sí. Les dones han entrat al mercat de treball fa molt poc de temps, històricament parlant, i les que han entrat s'han adaptat a les normes, fins i tot vestint: totes van de negre, de blau marí, a fosques. Tenen por perquè a dalt o bé adoptes els patrons masculins o et tallen el coll. És molt difícil sobreviure. I fins ara ho hem fet, però ara som les suficients dones per liderar i dirigir com nosaltres volem, amb les nostres eines, amb els instruments que hem utilitzat sempre durant la Història de la humanitat: L'empatia, la comunicació, l'escolta activa, amb la mediació perquè hi hagi pau, entre pares, germans, pares. És la gestió diària que fem les dones i no ens adonem.
És un altre mode de fer, aleshores?
Sí, jo ho veig en les empreses. Les dones si tenen un conflicte en la secretària, se'n van a fer un cafè amb elles i ho arreglen. No van amb el to poderós seguint el patró masculí estereotipat. Per què les empreses del futur siguin durables i sostenibles, necessitin ser transversals, des del treball col·laboratiu. Avui dia no es pot manar cridant. Hem d'estar feliços.
Des d'aquest plantejament, perquè considera que la dona encara no ha aconseguit imposar les seves maneres?
El que han de fer és entrar i canviar les regles del joc i no entren perquè els de dalt no volen. Està demostrat que el 60% són llicenciades, estan molt ben preparades però no les deixen entrar. I segona, perquè a la cultura empresarial no hi ha meritocràcia, tot és a base de cooptació , amb el "et poso a tu perquè ets la filla de no sé qui". És com funcionen les empreses, les administracions públiques, les organitzacions i els partits polítics i d'aquesta manera és impossible entrar.
Quina influència té la meritocràcia en l'assoliment de la conciliació, el gran concepte que tant se'n parla darrerament?
Aquí estem molt endarrerits, a diferència dels països nòrdics. Es diu que tota la culpa és de la conciliació, però no és així; la causa està a les estructures socials que tenim, que són de fa més de 200 anys, quan els homes vivien per treballar i guanyar diners i les dones estaven a casa. Ara les dones ens hem posat a treballar però els horaris són els mateixos, l'organització del treball és la mateixa i els homes continuen dedicats exclusivament a la feina. No hi ha espai ni per tenir fills ni per ser feliç. I jo, que estic a dintre de les empreses, ho veig: la gent perd molt de temps.
Com es pot canviar aquesta organització del temps? Existeix la Iniciativa per la Reforma Horària...
Totalment, perquè l'horari europeu és una qüestió de voluntat política. El dia que volguessin hi hauria horari europeu i totes les dones estaríem molt contentes, però els de dalt no volen, ni els caps de les patronals. A mi m'ho diuen fins i tot aquí (en referència a la Cambra de Comerç de Barcelona), que els va molt bé arribar a casa quan els nens estan adormits. He anat a demanar l'horari europeu al Pujol, a l'Artur Mas, al Zapatero i fins i tot al Príncep, i sempre m'han dit que no potser perquè estem en un país mediterrani.
Però en aquest context de crisi, pensa que és un moment decisiu?
Hi ha possibilitat de canvi perquè estem tan malament, amb tants joves que no tenen feina o contractes de misèria, que hi ha molt jovent que vol un altre tipus de vida. Els hem enganyat com a generació, els hem dit "estudieu molt, treballeu molt, feu idiomes, que arribareu lluny". I ara on arriben? Enlloc. Amb sous de misèria, han d'agafar la maleta i anar-se'n afora. Això és la diàspora, es perd talent i molts diners.
I amb aquesta mirada femenina que defensa a les estructures de poder, pensa que canviaria aquesta gestió?
Estic convençuda, però que hi hagi dones no significa que hi hagi una visió femenina. La visió femenina de la vida és una mirada per intentar que tothom sigui feliç, mirant pel bé de la societat. Jo no plantejo una divisió entre homes i dones. Els canvis que voldríem des d'una visió femenina de la vida és que hi hagués un equilibri entre la vida privada i la vida professional. Ara estem igual o pitjor que abans perquè a les dones els passen per alt els anys sense poder tenir un fill i, amb 35 anys, quan s'ho comencen a pensar, moltes no es queden embarassades.
Aquí sorgeixen dues polèmiques recents. Una és la declaració de Mònica de Oriol sobre la contractació de dones en edat de ser mares. Què en pensa?
En qualsevol país d'Europa, aquesta dona hauria d'haver dimitit. Rep fons públics i representa empresaris i empresàries, les quals ja són el 35% del sector. Amb això que va dir, què fem? Tanquem la barraca? Si vostè és empresària, li interessa que la gent compri, però enlloc no es pot dir això. Una societat avança si la gent avança i avança si hi ha fills i filles, perquè ells pagaran les pensions. Christine Lagarde, en el G-20, va presentar un estudi on es deia que els països que creixerien serien aquells on tots, homes i dones, treballin. Perquè un país no pot créixer si no treballem homes i dones, tots. Tots hem de treballar per fer créixer el país i tots hem de cuidar dels pares, dels dependents i dels fills.
I sobre la proposta d'algunes grans empreses de congelar els òvuls de les dones perquè puguin ser mares després de l'edat fèrtil...
A qui interessa la congelació d'òvuls? Als quatre de dalt. És aberrant. Jo he lluitat i estic fermament convençuda del dret al mateix cos de les dones, ningú pot decidir per nosaltres, però també crec que un fill en aquesta vida ha de ser molt desitjat i ha d'arribar en un entorn estable econòmicament on se l'estimi, com diu José Antonio Marina. Treballant 70 anys a la vida, per què no podem estar-nos un any cuidant dels nostres fills? És de bojos.
En aquest sistema, quin paper té l'Observatori del qual és directora?
Serveix per posar sobre la taula els números i les estadístiques. Volíem veure, quantificar, què ens costa perdre el talent de les dones. Una tercera part de les dones que estan en llocs mitjans i que tenen una bona carrera professional, tiren la tovallola quan tenen fills i això costa 1.000 milions d'euros a l'any a Catalunya. A més, hem dit que els MBA són discriminatoris: per tenir l'MBA has de tenir més de 10 anys d'experiència, les classes es fan divendres i dissabte i les que són mares, què fan amb els nens? Són les empreses les que paguen els MBA i els hi paguen als homes.
Sovint parla de la importància del paper de la dona a l'empresa. Què comporta, per exemple, que una empresa tingui en el seu consell d'administració una?
A vegades una dona no pot canviar res, com a mínim ha d'haver-hi un 30% de dones. I està demostrat que les empreses que tenen un 30% o un 40% de dones són empreses que tenen més volum de negoci, que no s'endeuten tant, que tenen menys perill de fracassar econòmicament i als seus equips hi ha millor clima perquè elles es preocupen més, són d'una determinada manera.
Amb aquesta reflexió vol dir que la gestió que, tradicionalment, ha fet la dona a la llar la trasllada ara a l'empresa?
Sí. Les dones han entrat al mercat de treball fa molt poc de temps, històricament parlant, i les que han entrat s'han adaptat a les normes, fins i tot vestint: totes van de negre, de blau marí, a fosques. Tenen por perquè a dalt o bé adoptes els patrons masculins o et tallen el coll. És molt difícil sobreviure. I fins ara ho hem fet, però ara som les suficients dones per liderar i dirigir com nosaltres volem, amb les nostres eines, amb els instruments que hem utilitzat sempre durant la Història de la humanitat: L'empatia, la comunicació, l'escolta activa, amb la mediació perquè hi hagi pau, entre pares, germans, pares. És la gestió diària que fem les dones i no ens adonem.
És un altre mode de fer, aleshores?
Sí, jo ho veig en les empreses. Les dones si tenen un conflicte en la secretària, se'n van a fer un cafè amb elles i ho arreglen. No van amb el to poderós seguint el patró masculí estereotipat. Per què les empreses del futur siguin durables i sostenibles, necessitin ser transversals, des del treball col·laboratiu. Avui dia no es pot manar cridant. Hem d'estar feliços.
Des d'aquest plantejament, perquè considera que la dona encara no ha aconseguit imposar les seves maneres?
El que han de fer és entrar i canviar les regles del joc i no entren perquè els de dalt no volen. Està demostrat que el 60% són llicenciades, estan molt ben preparades però no les deixen entrar. I segona, perquè a la cultura empresarial no hi ha meritocràcia, tot és a base de cooptació , amb el "et poso a tu perquè ets la filla de no sé qui". És com funcionen les empreses, les administracions públiques, les organitzacions i els partits polítics i d'aquesta manera és impossible entrar.
Quina influència té la meritocràcia en l'assoliment de la conciliació, el gran concepte que tant se'n parla darrerament?
Aquí estem molt endarrerits, a diferència dels països nòrdics. Es diu que tota la culpa és de la conciliació, però no és així; la causa està a les estructures socials que tenim, que són de fa més de 200 anys, quan els homes vivien per treballar i guanyar diners i les dones estaven a casa. Ara les dones ens hem posat a treballar però els horaris són els mateixos, l'organització del treball és la mateixa i els homes continuen dedicats exclusivament a la feina. No hi ha espai ni per tenir fills ni per ser feliç. I jo, que estic a dintre de les empreses, ho veig: la gent perd molt de temps.
Com es pot canviar aquesta organització del temps? Existeix la Iniciativa per la Reforma Horària...
Totalment, perquè l'horari europeu és una qüestió de voluntat política. El dia que volguessin hi hauria horari europeu i totes les dones estaríem molt contentes, però els de dalt no volen, ni els caps de les patronals. A mi m'ho diuen fins i tot aquí (en referència a la Cambra de Comerç de Barcelona), que els va molt bé arribar a casa quan els nens estan adormits. He anat a demanar l'horari europeu al Pujol, a l'Artur Mas, al Zapatero i fins i tot al Príncep, i sempre m'han dit que no potser perquè estem en un país mediterrani.
Però en aquest context de crisi, pensa que és un moment decisiu?
Hi ha possibilitat de canvi perquè estem tan malament, amb tants joves que no tenen feina o contractes de misèria, que hi ha molt jovent que vol un altre tipus de vida. Els hem enganyat com a generació, els hem dit "estudieu molt, treballeu molt, feu idiomes, que arribareu lluny". I ara on arriben? Enlloc. Amb sous de misèria, han d'agafar la maleta i anar-se'n afora. Això és la diàspora, es perd talent i molts diners.
I amb aquesta mirada femenina que defensa a les estructures de poder, pensa que canviaria aquesta gestió?
Estic convençuda, però que hi hagi dones no significa que hi hagi una visió femenina. La visió femenina de la vida és una mirada per intentar que tothom sigui feliç, mirant pel bé de la societat. Jo no plantejo una divisió entre homes i dones. Els canvis que voldríem des d'una visió femenina de la vida és que hi hagués un equilibri entre la vida privada i la vida professional. Ara estem igual o pitjor que abans perquè a les dones els passen per alt els anys sense poder tenir un fill i, amb 35 anys, quan s'ho comencen a pensar, moltes no es queden embarassades.
Aquí sorgeixen dues polèmiques recents. Una és la declaració de Mònica de Oriol sobre la contractació de dones en edat de ser mares. Què en pensa?
En qualsevol país d'Europa, aquesta dona hauria d'haver dimitit. Rep fons públics i representa empresaris i empresàries, les quals ja són el 35% del sector. Amb això que va dir, què fem? Tanquem la barraca? Si vostè és empresària, li interessa que la gent compri, però enlloc no es pot dir això. Una societat avança si la gent avança i avança si hi ha fills i filles, perquè ells pagaran les pensions. Christine Lagarde, en el G-20, va presentar un estudi on es deia que els països que creixerien serien aquells on tots, homes i dones, treballin. Perquè un país no pot créixer si no treballem homes i dones, tots. Tots hem de treballar per fer créixer el país i tots hem de cuidar dels pares, dels dependents i dels fills.
I sobre la proposta d'algunes grans empreses de congelar els òvuls de les dones perquè puguin ser mares després de l'edat fèrtil...
A qui interessa la congelació d'òvuls? Als quatre de dalt. És aberrant. Jo he lluitat i estic fermament convençuda del dret al mateix cos de les dones, ningú pot decidir per nosaltres, però també crec que un fill en aquesta vida ha de ser molt desitjat i ha d'arribar en un entorn estable econòmicament on se l'estimi, com diu José Antonio Marina. Treballant 70 anys a la vida, per què no podem estar-nos un any cuidant dels nostres fills? És de bojos.