Qualsevol qui estigui acostumat a transitar pel carrer Arístides Maillol de la ciutat de Barcelona experimentarà una sensació estranya si avui dia s’hi atansa. L’evaporació del bloc formigó del Mini-Estadi del Barça ha transformat el paisatge de la zona d’una manera tan rellevant, que un pot tenir la sensació que s’ha confós de barri quan passa per allà. On des de 1982 hi havia el camp de futbol que, fins a enguany, era la llar dels equips de base del Barça ara hi regna un immens buit molt hipnòtic. Però què hi té a veure el planter barcelonista amb el món empresarial? Molt. Moltíssim, encara que avui la majoria d’aficionats ho hagin oblidat.
"Però què hi té a veure el planter barcelonista amb el món empresarial? Molt. L’actual Barcelona B és hereu de l’empresa tèxtil Fabra i Coats"
El cas és que si viatgem enrere en el temps, trobarem tota una sèrie de fites que sorprendran molta gent. L’actual Barça B va tenir durant un bon grapat de temporades la denominació oficial de Barcelona Atlètic, i no pas perquè tingués una secció d’atletisme sinó perquè la seva creació el 1970 va ser el resultat de la fusió de dos clubs filials de l’entitat blaugrana, el CD Condal i l’Atlètic Catalunya. Aquest últim va aconseguir perpetuar part del seu nom inserit dins la denominació del nou filial. El període que va de la fundació del Barcelona Atlètic a la construcció del Mini Estadi (1970-1982) l’equip va disputar els seus partits al barri de Sant Andreu de Barcelona, al terreny precisament de l’Atlètic Catalunya. Si viatgem més encara cap al passat, entendrem tot plegat. El 1965 el club de l’empresa de filatures Fabra i Coats, ubicada a Sant Andreu, va modificar el seu nom, abandonant la denominació corporativa per passar a dir-se Atlètic Catalunya, al mateix temps que signava un acord de filiació amb el FC Barcelona.
Així doncs, en certa manera, l’actual Barcelona B és hereu de l’empresa tèxtil Fabra i Coats, una firma de gran renom des de les beceroles del segle XX. L’any 1903 els germans Fabra i Puig, hereus de Camil Fabra Fontanills, van prendre l’agosarada decisió de fusionar l’empresa familiar de filatures -anomenada S.A. Sucesora de Fabra y Portabella en aquell moment- amb l’escocesa J&P Coats, que també tenia fàbrica a territori català. D’ençà d’aquella unió, la marca Hilaturas Fabra y Coats es va fer cèlebre a tot país gràcies al seu producte estrella, els fils de cosir, dels que tenien el monopoli a l’Estat espanyol. La firma, pionera a incorporar capital britànic al seu accionariat, va ser molt innovadora en els aspectes socials i de millora de les condicions dels treballadors. Precisament, una de les mesures va ser la creació, el 1922, d’un club esportiu per als empleats, el CD Hilaturas. Tres dècades més tard, el 1953, es va transformar en el CD Fabra y Coats amb què va ser conegut fins a l’esmentada vinculació amb el Barça el 1965.
Avui dia tot el barri de Sant Andreu està esquitxat per l’empremta dels Fabra: l’artèria principal es diu Fabra i Puig, en honor als germans Ferran i Romà que van donar un gran impuls a la firma a inicis del segle XX; ben a prop hi ha el carrer Camil Fabra, que recorda el pare de tots dos germans. La biblioteca andreuenca es diu Can Fabra, perquè està ubicada precisament en un antic edifici de la fàbrica. Just al davant hi ha centre cultural Fabra i Coats, sorgit també a partir de patrimoni històric recuperat de la firma cotonera, en aquest cas unes senyorials naus d’arquitectura anglesa construïdes amb el clàssic maó vermell. I per acabar, cal recordar que un dels dos principals clubs esportius del barri, el Club Natació Sant Andreu -l’altre és la Unió Esportiva, un equip de futbol que viu a cavall de la Segona B i la Tercera- és conegut popularment com a “Fabra” perquè el gruix de les seves instal·lacions s’estén sobre el que antigament eren els dominis del CD Hilaturas.
Abans de l’esmentat matrimoni del 1965 entre el club tèxtil i el FC Barcelona, es va produir un casament premonitori, perquè el 1924 María Paz Fabra Monteys -la filla de Romà Fabra i Puig- es va casar amb el flamant marquès de la Mesa de Asta, Enrique Piñeyro, que un parell de dècades més tard esdevindria, curiosament, president del club blaugrana.
"Nascuda sota l'ombra fresca de les normes proteccionistes del Govern espanyol, va tenir la seva primera seu a Madrid però ben aviat es va traslladar a Sants"
Abans hem fet esment molt de passada a l’altre filial barcelonista que es va integrar en la nova marca Barcelona Atlètic. Es tractava del CD Condal, que resulta que també arrossegava un passat tèxtil molt notable. I és que la denominació CD Condal només va ser una solució de compromís posada en pràctica el 1956 perquè l’equip pogués competir a la Primera Divisió del futbol espanyol. Fins aleshores, el nom del club era España Industrial perquè havia nascut el 1934 com a secció esportiva de la insigne fàbrica cotonera dels Muntadas. La impossibilitat de jugar a la màxima categoria estatal essent filial del Barça -ho era des de 1945- i lluint una marca comercial van propiciar el canvi de nom.
Sens dubte, l’España Industrial és un dels pilars del sector cotoner català ja des dels seus inicis, el 1847. Nascuda sota l’ombra fresca de les normes proteccionistes del Govern espanyol del moment, va tenir la seva primera seu a Madrid -tot i l’origen igualadí dels seus propietaris- però ben aviat es va traslladar al municipi -avui barri barceloní- de Sants. Al llarg de la seva dilatada història va viure infinitat d’avatars, en moltes ocasions produïts per les oscil·lacions de les polítiques públiques entre el proteccionisme i el lliurecanvisme. Això sí, les seves magnituds sempre van ser colossals, com per exemple el nombre de treballadors a qui donava feina, que a finals del segle XIX va arribar als 2.500. Després d’un període de decadència, el tancament definitiu de la firma es va produir el 1981, enmig de la crisi profunda que va ensorrar el sector tèxtil català.
L’empresa sempre va estar en mans de la família Muntadas, els seus fundadors, una nissaga omnipresent en el mapa de la burgesia catalana. Una branca es va emparentar amb la família del general Prim, són els Muntadas Prim i Muntadas Salvadó-Prim; altres van ser referents del règim franquista, com l’aviador Carlos Muntadas, que durant molts anys va donar nom a l’aeroport de Barcelona. I tenen també alguna ovella negra -Juan Carlos Muntadas Prim Fàbregas va passar per la presó per un frau financer- i algun bohemi -Federico Muntadas Prim, caçador de lleons a l’Àfrica.
"La filla d'un dels credors de la Fabra i Coats es va casar amb un futur president del Barça i el seu germà es va casar amb la néta del fundador de La España Industrial"
De la mateixa manera que a Sant Andreu els referents a la família Fabra són per tot arreu, al barri de Sants hi ha un gran equipament que ens recorda la fàbrica dels Muntadas, com és el parc de l’Espanya Industrial que s’estén sobre 4,6 hectàrees de terreny, una bona part de les que ocupava la factoria cotonera fins a la seva mudança el 1969. El parc no va ser una realitat fins al 1985, dècada i mitja després que tanqués la fàbrica.
Per reblar el clau d’aquesta història, afegirem que, si abans hem vist com la filla d’un dels creadors de la Fabra i Coats -Maria Paz Fabra Monteys- s’havia casat amb un futur president del Barça, ara assenyalarem que el seu germà Alfons Fabra va convertir-se en l’espòs de Montserrat Muntadas Claramunt, la néta del fundador de La España Industrial, amb el que les dues famílies, els Fabra i els Muntadas, unien els seus llinatges.
Com a molts altres àmbits del país, el sector tèxtil, i en concret el cotoner, és al darrere de moltes de les coses que avui dia ens envolten.