La muntanya de sal al cor de Catalunya
Súria i Sallent, la riquesa oculta sota les muntanyes de clorur de sodi
Les localitats bagenques de Súria i Sallent s’identifiquen clarament per les muntanyes de runam de clorur de sodi que hi alberguen. Són el subproducte d’una indústria molt tradicional a la zona que és la mineria de sals potàssiques i de la qual se’n parla molt menys que de la mineria de carbó o de metalls. Per tant, les muntanyes de residus blancs són només la imatge especular del que hi ha sota terra, on s’amaga la riquesa principal de la comarca.
El descobriment que al subsol de Súria hi havia potassa es va produir ja fa més d’un segle (1912) i l’artífex va ser l’enginyer barceloní Emili Viader Solé (1872-1943) juntament amb el francès René Macary. Precisament la societat que explotava la zona es deia René Macary & Emilio Viader, estava domiciliada a França i va ser titular de les mines entre el 1909 i el 1920, quan l’explotació va canviar de mans. Per tant, ja anys abans d’aquell 1912, Viader era el responsable de les salines de la zona, però la seva gran fita va ser descobrir que les sals que s’extreien d’un pou (una mina a cel obert) eren de caràcter potàssic. I no era un jaciment qualsevol, sinó el tercer del món en importància, després dels de França i d’Alemanya. La principal utilitat de les potasses és com a base dels fertilitzants.
L’any 1920 la concessió va passar a mans de la companyia Minas de Potasa de Suria, SA, una subsidiària de la multinacional belga Solvay i que tenia com a president a José María de Hoyos y Vinent de la Torre O'Neill, marquès de Hoyos. De fet, el pes dels belgues en el dia a dia de la companyia va fer que al començament la seu social de la companyia espanyola fos a Brussel·les. Aquesta titularitat va durar més de sis dècades, perquè va vèncer el 1982 i l’explotació va passar aleshores a mans públiques, primer a l’Instituto Nacional de Industria (INI) i després al seu successor, la Sociedad Estatal de Participaciones Industriales (SEPI). La següent empresa en explotar les mines va ser Suria K, que pertanyia al hòlding públic Téneo, un vehicle que agrupava les empreses de l’Estat que es considerava que s’havien de gestionar amb criteris d’empresa privada i que es podien privatitzar amb certa facilitat. Per cert, la lletra k del nom de la societat no era cap inicial, sinó que feia referència al símbol químic del potassi, de manera que la manera correcta de pronunciar-ho era Súria Potasses.
El descobriment que al subsol de Súria hi havia potassa es va produir ja fa més d’un segle (1912) i l’artífex va ser l’enginyer barceloní Emili Viader Solé
El següent pas es va donar el 1998, quan Suria K va ser transformada en Iberpotash, SA, una societat espanyola en mans de Dead Sea Works, que al seu torn era una filial de la companyia ICL Israel Chemicals Ltd. El nom de Dead Sea Works no enganya, i és que els seus orígens es remunten als anys trenta, quan sota encara de l’administració britànica es va atorgar una concessió per a l’extracció de sals i minerals del Mar Mort. Inicialment, la companyia concessionària es deia Palestine Potash, però els anys cinquanta va prendre la denominació actual.
Per cert, sovint es diu que les mines de potassa de Súria, amb els seus 600 metres de fondària, són el punt artificial més baix de Catalunya, però existeix certa controvèrsia. El cas és que potser és el punt més baix transitable, perquè els pous de petroli acostumen a arribar molt més avall; per posar un exemple, el pou petrolífer que Ciepsa (una joint venture entre Cepsa i l’americana Socony, de Rockefeller) van perforar a Oliana (Alt Urgell) el 1947 va arribar als 2.323 metres de fondària, el que li va valdre ser el més profund de l’Estat durant molt de temps.
Tornant a l’empresa que explota les mines, la capçalera de tot l’esquema societari, ICL Group, té un ventall de negocis molt ampli que s’estén a l’agricultura (fertilitzants), l’energia (extracció i emmagatzematge de petroli i de gas), la indústria general (química, electrònica, electricitat, metall, plàstic, cautxú, etc.), la higiene personal (higiene dental, cosmètica, bases intermèdies per a farmàcia) i altres aspectes més concrets com a retardants de flama, gespa natural, tractament d’aigües, pintures, tèxtil i un llarg etcètera. Amb tantes activitats sembla raonable que la facturació anual s’enfili per sobre dels 7.000 milions de dòlars. El president executiu de la companyia és Raviv Zoller. La societat cotitza a borsa (està valorada en més de 20.000 milions de dòlars) i el màxim accionista, amb un 44% del capital és el hòlding Israel Corporation, controlat per la família Ofer. La resta de participacions rellevants són de fons d’inversió domiciliats a Israel. Aquesta demostració de capitalisme patriòtic (Israel no és l’únic país que ho practica) és el que sovint es troba a faltar a Catalunya, on diners i identitat acostumen a anar per separat, tret d’escasses excepcions per tots conegudes.
Sovint es diu que les mines de potassa de Súria, amb els seus 600 metres de fondària, són el punt artificial més baix de Catalunya, però existeix certa controvèrsia
La família Ofer són uns multimilionaris israelians que deuen la fortuna al patriarca, Sammy Ofer (1922-2011), nascut en una família jueva de Romania. Quan encara era un nen, els seus pares van emigrar al que aleshores es coneixia com a Mandat Britànic de Palestina, el que després seria, més o menys, l’Estat d’Israel. De jove, després del seu pas per l’exèrcit, va treballar d’agent navilier, una feina que desembocaria al cap dels anys en la compra d’un primer vaixell. Allò va ser l’embrió del que esdevindria una de les primeres navilieres del món. En el moment de la mort, el patrimoni de Sammy Ofer i el seu germà s’enfilava per sobre dels 10.000 milions de dòlars, amb interessos en múltiples sectors de l’economia.
Resulta difícil parlar de mineria i no fer esment d'externalitat negativa, i és que aquest tipus d’indústria primària acostuma a anar vinculada a la generació de residus contaminants, els runams que comentàvem de bon començament. Les mines de Súria (i tot el clúster format també per Sallent i Balsareny, d’explotació conjunta) no són pas una excepció i és per això que les diferents empreses que han explotat les mines acumulen un llarg historial d’infraccions i sancions. Però més enllà dels problemes d’ordre ecològic, en els darrers anys aquestes mines han estat protagonistes a la premsa per fets més greus, com són la mort de miners i geòlegs en accidents a l’interior de l’explotació.