A propòsit del Sabadell: l'escàndol del Banc de Catalunya
La guerra que va haver de patir el Banc de Sabadell l’any 2017 no és, doncs, un cas aïllat en el marc de les relacions entre Catalunya i els poders de l’Estat
Al llibre autobiogràfic Merèixer la victòria (Columna, 2024), David Madí Cendrós explica que el 3 d’octubre del 2017 va dinar amb el conseller delegat del Banc Sabadell, Jaume Guardiola Romojaro, i que aquest li va explicar que el banc no es plantejava en cap cas el canvi de seu social, per més que els pressionessin. El directiu va afegir que “sabien molt bé què pensaven els seus clients i els seus treballadors”. La realitat és que només un parell de dies més tard el consell d’administració del banc va acordar de moure la seu social a Alacant. Davant d’aquesta sorpresa, Guardiola va trucar a Madí per assegurar-li que en aquell dinar del dia 3 no li havia aixecat la camisa, sinó que tot plegat havia fet un gir de cent vuitanta graus en només quaranta-vuit hores: en aquest lapse de temps tan breu la fuga de dipòsits del Sabadell havia estat molt considerable, en el que -continua explicant Madí- havia estat una peça més d’una operació contra Catalunya dissenyada pels poders de l’Estat. En aquesta tessitura, el consell d’administració del Banc Sabadell va haver de reconsiderar la seva decisió de no moure’s del país i, a contracor, van haver de fer servir les instal·lacions de l’antiga Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM) com a nova seu social.
En aquest lapse de temps tan breu la fuga de dipòsits del Sabadell havia estat molt considerable, en el que havia estat una peça més d’una operació contra Catalunya
Aquesta operació de l’Estat contra interessos catalans podria semblar circumscrita a una crisi puntual com va ser la del primer d’octubre del 2017, però la realitat és que aquest tipus de pràctiques són més freqüents del que caldria esperar d’un Estat suposadament democràtic. Molts lectors recordaran el cas d’Eurodisney, quan l’Estat va maniobrar perquè la inversió dels americans se n’anés a l’estranger, si no podia establir-se a un lloc de la Península que no fos Catalunya. Però n’hi ha molts més. Avui recordarem el cas del Banc de Catalunya, que va fer fallida el 1931 per una operació del govern de la República Espanyola, aquell govern que avui aquí es recorda amb certa simpatia, però que probablement era tan catalanòfob com la majoria d’estaments de Castella.
L’any 1920 una banca local de Reus que havia estat fundada tres anys abans per Evarist Fàbregas Pàmies i Eduard Recasens Mercadé (“Fàbregas y Mercader, banqueros”) va fer un salt i va passar a dir-se Banc de Catalunya (en els primers temps amb un afegitó que deia “successors de Fàbregas i Mercader”). De fet, la seu de la nova entitat era la mateixa de la seva predecessora, a la Rambla dels Estudis, 4, a Barcelona. A l’accionariat van entrar-hi tot un seguit d’empresaris de renom del moment, com Artur Suqué Sucona (iniciador d’una nissaga molt important del país i emparentada directament amb els Mateu), Pere Garcias Segú (naviliera Fàbregas i Garcias), Joan Lligé Pagès (Vidriera Catalana), Carles Maristany Benito (alt executiu de Caminos de Hierro del Norte de España), Tomàs Mallol Bosch (Drassanes de Tarragona), Manuel Porcar Riudor (empresari de l’oli) o Joan Pich i Pon (Cooperativa de Fluido Eléctrico). El nou banc va néixer ja amb diverses entitats filials, com van ser el Banc de Reus de Descomptes i Préstecs, el Banc Comercial de Tarragona, el Banc de Tortosa i la Caixa de Crèdit i Estalvi del Vendrell. En aquell primer exercici (en realitat mig exercici, perquè va començar a operar a mitjans de 1920), els dividends repartits es van enfilar a les 400.000 pessetes, sobre un capital social de 25 milions.
Els dos principals promotors, Fàbregas i Recasens, eren empresaris de molt de pes al seu temps. Si ens fixem en Eduard Recasens, veiem que va tenir una carrera molt destacada, sovint molt vinculada a la del seu germà Francesc. Ja abans de la creació formal del Banc de Catalunya, Recasens havia estat vinculat com a accionista a Sanson (una cimentera de Sant Just Desvern), a la Industrial Cotonera (una empresa històrica ubicada a Reus) i a la firma Construccions i Ferrocarrils. Però sens dubte, les obres de més pes dels germans Recasens van arribar uns anys més tard i van estar relacionades amb el petroli; primer van contribuir a crear la companyia mixta que gestionava el petroli peninsular, la conegudíssima Campsa, i posteriorment, i com spin-off de la Campsa, van fundar la Cepsa, amb base a Canàries (la raó d’ubicar la societat a l’arxipèlag canari cal buscar-la en què aquest territori no formava part del monopoli de la Campsa, que estava restringit a la Península). I precisament el petroli tindria relació directa amb la fallida del Banc de Catalunya.
La queixa va ser ignorada, però els Recasens ja s’havien col·locat a la diana del ministre. Les conseqüències no trigarien a fer-se visibles
Som al 1931, punt d’inflexió entre monarquia i república. El primer ministre d’Hisenda és Indalecio Prieto, un asturià criat a Bilbao que sent una gran aversió pels catalans. Una de les primeres mesures del nou govern consisteix en el fet que la Campsa signi un contracte de proveïment de petroli amb la Unió Soviètica, sense que l’oferta surti a concurs públic. En aquell moment, un dels consellers de la petroliera era precisament Eduard Recasens, que va votar en contra de la decisió. Curiosament, el primer executiu de la principal companyia perjudicada, la Cepsa, era el seu germà, Francesc Recasens, que va elevar una queixa al ministre Prieto per haver-se saltat el mecanisme legalment previst per a les compres de cru. La queixa va ser ignorada, però els Recasens ja s’havien col·locat a la diana del ministre. Les conseqüències no trigarien a fer-se visibles.
Es donava la circumstància que el Banc de Catalunya, com a banc accionista de Campsa, custodiava en comptes corrents una part de les disponibilitats líquides de la petroliera i aquesta precisament va ser l’eina que va fer servir el ministre Prieto en la seva croada contra els catalans, contra els Recasens i contra els empresaris en general. Tan aviat com va poder, va ordenar la retirada de fons del Banc de Catalunya, una mesura ja de per si perillosa per a l’estabilitat de qualsevol entitat financera, però en aquest cas agreujada perquè ho va anunciar als quatre vents, és a dir, va fer servir una capçalera afí, el diari El Sol, de Madrid, per posar en dubte la solvència del banc català. Els gestors del Banc de Catalunya van intentar salvar l’entitat mitjançant la venda d’alguns actius i la pignoració d’uns altres per obtenir liquiditat, però en aquesta segona via es van trobar amb la connivència del Banc d’Espanya amb el ministre, que va posar bastons a les rodes a les pignoracions. Mentre l’entitat es dessagnava, Prieto va trobar la manera d'assestar-li el cop definitiu: va ordenar la inspecció del banc a la recerca d’irregularitats comptables. Aquesta mesura va provocar la pèrdua total de confiança en el banc i la seva mort definitiva.
El març del 1931 havia arribat a cotitzar a 116 enters (un mètode de cotització antic basat en múltiples sobre nominal i no en preu en moneda com s’empra ara), però amb l’arribada de Prieto al ministeri, el seu valor va començar a despenyar-se fins a tocar fons el desembre, amb una valoració de només 6 enters. Entremig de tot això, el 8 de juliol del 1931, el mateix diari El Sol anunciava la suspensió de pagaments del Banc de Catalunya i el començament del final de tot. Un parell de dies abans, diversos consellers del banc s’havien reunit a Madrid amb el ministre Prieto i amb el president de govern Niceto Alcalá Zamora per intentar arribar a un acord que salvés al banc, però tots els esforços van resultar infructuosos.
Queda clar que la guerra que va haver de patir el Banc de Sabadell l’any 2017 no és, doncs, un cas aïllat en el marc de les relacions entre Catalunya i els poders de l’Estat.