Amb la crisi de 2008 van fer acte de presència a la cultura popular un munt de conceptes que fins a la data no havien traspassat les fronteres del món financer. Termes com “hipoteques subprime”, entitats com Lehman Brothers i la parella de ball Fannie Mae i Freddie Mac o les agències de ràting van irrompre a les converses més habituals de persones que fins aleshores havien vist les finances com quelcom d’un altre planeta. De tot el reguitzell de quasi-neologismes, pararem atenció a l’últim dels esmentats, les agències de qualificació. La santíssima trinitat formada per Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch té l’encàrrec de posar a nota a tot el deute que circula pel món, de la qual cosa es fàcil deduir que el seu rol és transcendent en l’evolució de les inversions de milions de persones.
"La santíssima trinitat formada per Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch posa nota a tot el deute que circula pel món i el seu rol és transcendent en l’evolució de les inversions de milions de persones"
La feina que desenvolupen aquestes agències consisteix a analitzar les xifres intrínseques dels emissors de deute (empreses i països) i transformar-les en una nota, que serveix per indicar la probabilitat que aquests emissors tornin els diners que els hem deixat quan hem comprat els seus bons. Com a l’escola, les notes estan agrupades en dos nivells, equivalents a l’aprovat i al suspens, que ells anomenen “inversió estable” i “inversió de risc”. Més enllà d’aquest primer tall, després ho concreten amb una petita sopa de lletres que va de l’A a la D i que permet afinar més sobre la qualitat de l’empresa en qüestió.
A qui més qui menys li sonarà l’expressió “triple A” com a sinònim de màxima qualitat. La repercussió sobre les emissions de deute que tenen les qualificacions de les agències és immediata: qui tingui una nota baixa -en teoria, menys solvent- haurà de pagar més interessos als inversors; qui tingui una nota molt alta podrà emetre bons oferint un rendiment més baix, atès que els inversors ja se sentiran en part retribuïts per la certesa que recuperaran els diners. Fins aquí, tot plegat sembla prou raonable.
De la funció que fan les agències ja en tenim referència puntual a través dels mitjans de comunicació, però el que ningú no sembla explicar mai és qui hi ha al darrere d’aquestes firmes que tenen un paper tan rellevant als mercats financers. Per tant, pot resultar un exercici enriquidor alhora que sorprenent capbussar-se a les seves entranyes. Som-hi!
El llibre de Standard & Poor's
L’agència Standard & Poor’s va ser adquirida fa uns anys pel gegant dels llibres de text MacGraw-Hill Companies. L’any 2013, aquesta empresa va decidir escindir-se en dues societats independents i per aquest motiu es va crear la marca MacGraw-Hill Financial -que agrupava tots els negocis financers, incloent-hi el de qualificació creditícia- mentre que la branca educacional -la dels llibres de text- va ser venuda al fons Apollo Global Management. Tres anys més tard, MacGraw-Hill Financial va canviar de denominació per passar a dir-se S&P Global Inc., és a dir, van assumir la denominació de la firma adquirida.
Si consultem els noms dels seus accionistes significatius, trobarem que la gran majoria són fons d’inversió, una circumstància molt freqüent a les grans corporacions dels Estats Units. En aquest cas, hi trobem a Vanguard (8% del capital), State Street (4,8%), BlackRock (4,6%), Fidelity (3,6%), etc. Els grans accionistes, tots fons, acumulen un 31% del capital. En el consell d’administració de la companyia s’hi asseuen persones vinculades a d’altres grans multinacionals, com ara Lockheed Martin, Cisco Systems, MetLife o Crédit Suisse. La seu central del grup és al districte de Manhattan, a Nova York.
La Torre 7 de Moody's
La segona agència en importància és Moody’s, una empresa que, cosa curiosa, té la seu a la Torre 7 del World Trade Center de Nova York, que és la nova versió de l’edifici homònim que va esfondrar-se l’11 de setembre de 2001 per raons no prou ben explicades fins ara (a diferència de les torres bessones, aquest no va patir l’impacte de cap avió, però es va fer fonedís en qüestió de segons). Donant un cop d’ull als principals accionistes, veiem que hi destaca amb una participació important la societat Berkshire Hathaway (13%), que és el vehicle de les inversions del magnat Warren Buffet. Els altres llocs de privilegi els ocupen els sospitosos habituals, és a dir, Vanguard (8,5%), BlackRock (4,2%) i State Street (3,9%). Els principals accionistes totalitzen un 45% del capital. Com en el cas anterior, al consell d’administració trobem presències vinculades a firmes molt conegudes, com Citigroup, Cisco Systems o ING.
La premsa de Fitch
Per acabar, la tercera en discòrdia -Fitch- mostra un perfil molt diferent a les dues anteriors pel que fa a la distribució del seu capital: el 100% està a unes úniques mans, les del grup de mitjans Hearst Corporation, que pertany del tot a la família Hearst. Potser a molts aquest cognom els ressona a la memòria. En efecte, són els descendents de William Randolph Hearst, el magnat de la premsa que tant de pa va sucar quan l’enfonsament del Maine, el punt d’ignició de la guerra entre Espanya i Estats Units i que va acabar amb la pèrdua de les colònies per part dels espanyols en el “fatídic” any de 1898. Sí, també és el personatge en qui Orson Welles es va inspirar per escriure la pel·lícula Citizen Kane, que ell mateix dirigia i interpretava.
"Fitch és propietat dels magnats de la premsa que van servir d'inspiració a Orson Welles per a la pel·lícula Citizen Kane"
Han passat moltes dècades des de la Guerra de Cuba i també des de la posada circulació de la nova accepció del mot “Rosebud”, però no tot ha canviat perquè l’actual president del grup -no executiu- duu per nom William Randolph Hearst III i és nét del fundador. El conglomerat familiar és el propietari d’una multitud de capçaleres de premsa, de revistes i de canals de televisió, amb una facturació que s’enfila fins als 11.000 milions de dòlars anuals. Té la seu central també a Manhattan -igual que Moody’s i Standard & Poor’s- en aquest cas a l’anomenada Hearst Tower, una construcció ben estranya dissenyada per Norman Foster, autor per a l’ocasió d’una façana formada per desenes de triangles de vidre que reposa sobre el vell edifici de pedra que va ser la seu als anys vint d’aquesta empresa familiar.
Un conflicte d'interessos de milions de dòlars
Abans de saber tot el què acabem d’explicar potser algú es pensava que les agències de ràting, que marquen el pas dels mercats financers, tenien algun tipus d’estatus especial que les permetia atribuir-se el paper d’àrbitres neutrals. Resulta evident que no és així, ja que són simples firmes amb uns accionistes al darrere que, en molts casos, són al mateix temps empreses cotitzades amb molt de protagonisme als mercats. Un bon embolic si no s’està avesat al funcionament habitual de les grans corporacions americanes. Arribats a aquest punt, és fàcil que algú es pregunti si les valoracions que fan Standard & Poor’s i companyia poden estar influenciades pels interessos dels seus propietaris, un dubte comprensible sobretot si tenim en compte els errors històrics que han comès de tant en tant a l’hora de valorar determinades empreses o productes. Però no és aquest l’únic conflicte d’interessos que es pot plantejar durant el desenvolupament de la seva feina, sinó que hi ha un altre molt més prosaic. Tal com succeeix en el món de l’auditoria, en què l’empresa auditada és qui contracta i paga la firma auditora, en el món del ràting, són els emissors de deute qui contracten les agències, de manera que poden dibuixar-se situacions en què atorgar una mala nota porti implícit la pèrdua del client, que mirarà de contractar una altra agència per intentar sortir més ben parat a la fotografia. Aquest marc de relacions client-proveïdor pot desembocar en escenaris indesitjables. La gran companyia elèctrica californiana Enron o el banc d’inversió Lehman Brothers tenien bones qualificacions just abans de col·lapsar, i la crisi immobiliària que va assolar l’economia mundial d’ençà 2008 va ser causada per uns productes d’inversió basats en crèdits hipotecaris que no valien res, però que les agències qualificaven com a excel·lents.
"Durant l’esmentada crisi les agències de ràting van contribuir amb els seus errors a l’evaporació de milers de milions de dòlars dels inversors, que hi havien confiat cegament"
No sabrem mai si per incompetència o per connivència amb els seus clients, però el cert és que durant l’esmentada crisi financera les agències de ràting van contribuir amb els seus errors a l’evaporació de milers de milions de dòlars dels inversors, que havien confiat cegament en les seves anàlisis.