21
de Setembre
de
2016
Act.
21
de Setembre
de
2016
Salustià Álvarez (Porrera, 1989) va estudiar disseny de producte a Elisava i es va especialitzar en disseny tèxtil al Canadà i allà és on va decidir que volia dedicar-se al món de la moda. Ara, aquest porrerà s'encarregarà de la línia d'accessoris de la marca milanesa de luxe Prada, però el camí fins a arribar aquí ha estat llarg. "Com no tenia diners per fer un màster amb cara i ulls vaig començar a fer cursos per aprendre a fer sabates amb tot de mares i senyores grans que cosien patchwork", mentre feia de becari a la marca de sabates Maians i la de bosses Vaho a Barcelona. Però veient que a la capital catalana no trobava les oportunitats per aprendre i créixer com ell volia, va decidir marxar a Milà, on aquests dies se celebra la Setmana de la Moda.
Vas marxar a la capital de la moda italiana amb una maleta i res més?
Va ser molt dur. Vaig arribar a Milà sense saber italià i creient que el meu currículum era interessant. Un cop allà vaig veure que les portes no s'obrien tan fàcilment. Després d'un parell d'entrevistes vaig entendre que l'única manera d'entrar en aquest món era estudiant allà. Em vaig presentar a un concurs de la Louis Vuitton en què s'havia de presentar una col·lecció d'accessoris. Sense gaire noció vaig fer una proposta i entre 500 participants vaig guanyar. Em van pagar el màster de Luxury Accessories Design & Management a l'Instituto Marangoni valorat en 30.000 euros. En un principi el vaig rebutjar, perquè no podia pagar-me la vida a Milà. Però ells em van oferir feina com a dependent a la botiga de Louis Vuitton.
I finalment t'hi vas quedar i vas cursar el màster?
Sí. Després va començar el curs i paral·lelament vaig fer de becari per Alessandro Oteri i vaig aprendre molt. Un cop acabats els estudis em van contractar a Salvatore Ferragamo a Florència i m'hi vaig traslladar.
Com va ser aquesta primera experiència laboral al món de la moda?
Jo pensava que la pel·lícula El diable es vesteix de Prada és una paròdia del món de la moda, però no és cert. Realment és així. Salvatore Ferragamo és una empresa internacional però té una seu molt local, tothom es coneix i és família, contactes, etc. El fet que algú de fora i que no fos italià arribés crec que no va caure gaire bé i em vaig sentir boicotejat. Així mateix, jo volia aprendre i aquell no era el millor espai per fer-ho. Ho vaig deixar també perquè em va contactar Furla.
I vas tornar a Milà.
Sí, vaig començar com a responsable de la línia d'accessoris d'home amb una feina que al principi potser m'anava una mica gran, però els companys de feina i responsables tenien una gran experiència en grans marques i tenien ganes d'ensenyar i transmetre els seus coneixements. Així vaig començar a conformar el meu perfil creatiu. Ha estat una gran experiència de dos anys on he viatjat i après molt del món del luxe, la moda i els accessoris. I vaig poder crear les meves primeres pròpies bosses.
Però ara t'han contactat d'una altra gran marca...
He estat contactat per Prada per dur part de la línia d'accessoris d'home i treballaré fent part de la col·lecció de pelleteria. És una col·lecció que té un gran pes dins de l'home de Prada.
Com es justifica que una bossa valgui 700 euros?
Hi ha diferents factors: qualitat, materials, acabats, producció, però sobretot el nom de la marca. Hi ha dos tipus de persones que compren luxe: qui n'entén i el que té ganes de gastar per mostrar que té poder adquisitiu. El Made in Italy ven molt i per això totes les grans cases, fins i tot les franceses, produeixen a Itàlia, perquè tenen una mà d'obra fantàstica. Les pells italianes i espanyoles també tenen un gran pes en aquesta justificació, així com les pells exòtiques -com el cocodril, el pitó o l'estruç-, que són cuirs molt preuats i controlats. Així mateix hi ha moltes categories dins d'aquestes pells i molts tractaments. Per aquest motiu cada cop més grans empreses del luxe funden les seves pròpies empreses de tractament de pells.
I els treballadors de les empreses de moda estan ben valorats i remunerats?
Sí, absolutament. Sempre s'intenta mirar pels beneficis, és clar, però els que cusen bosses a Itàlia són bons professionals amb bons sous, bons contractes i protegits. Són persones que tenen gran experiència i això es paga. I la feina que fan és incomparable amb els resultats que vénen de la Xina.
Com és el sector del luxe?
S'ha de tenir en compte que el luxe inclou també cotxes, hotels, entre d'altres, no només moda. El grup més gran és el francès LVMH, que explota marques com Moët, Hennessy, Louis Vuitton, Marc Jacobs, Fendi, Dior o Loewe i altres marques de vins i perfums. El seu gran competidor és el grup Kering que posseeix Gucci, Yves Saint Laurent, Balenciaga, Alexander McQueen, però també Puma o Fnac. Després hi ha multitud d'empreses familiars -algunes de les quals en borsa- que es dediquen al luxe: Salvatore Ferragamo, Furla, Dolce & Gabbana o Prada.
Ha afectat la crisi al panorama empresarial del luxe?
Abans de la crisi, quan tothom es podia permetre algun luxe, les grans marques van començar a crear submarques que apropava el luxe més a peu de carrer. Per exemple Dolce & Gabbana va treure D&G, Armani va treure Emporio Armani, va aparèixer U d'Adolfo Domínguez, Versace jeans, etc. I això va donar un fort impuls a les marques, perquè certa classe mitjana comprava aquests productes. Les empreses tenien dues marques: una enfocada al luxe i una altra més accessible. I les persones amb molts diners no volien gastar diners en marques menys exclusives. Per tant van sortir reforçades les marques que no van seguir aquesta estratègia com Lous Vuitton, Dior o Hermès. Moltes d'aquestes marques barates van tancar i aquest terratrèmol va fer neteja.
També pel que fa a l'organització interna?
Així és. Moltes companyies han deixat de produir a la Xina, perquè el mercat ha canviat i el consumidor que es gasta 1.500 euros en una bossa vol que estigui feta a Itàlia o que la qualitat i la producció estiguin ben controlades.
I feta a Espanya?
Lous Vuitton té una fàbrica a prop de Barcelona. I tot i que el Made in Spain és considerat de qualitat, molts clients, sobretot asiàtics, demanen el mateix producte però Made in Italy o France, perquè no relacionen el luxe amb Espanya.
Quin és el panorama del luxe a Espanya, Catalunya i Barcelona?
L'Estat espanyol ha tingut moltes oportunitats per posicionar-se en aquest món, sobretot quan Loewe va començar. Hem tingut bons noms, com ara també Balenciaga, que podrien haver estat grans, però les hem deixat marxar. Ara tenen la seu a París i a Espanya no hi queda res i se li dóna poca visibilitat a l'origen. A poc a poc s'ha donat molta empenta a companyies amb una identitat molt singular, com Custo Barcelona o Desigual.
Però això no és considerat luxe...
Ens l'hem jugada amb Inditex i totes aquestes marques que produeixen d'una manera exagerada. Hem passat de sargir pantalons o retallar-los per fer-los curts a comprar-ne cinc de Zara o Mango perquè ens surt més barat que reparar el que ja tinc. Això ha fet que aquestes marques siguin considerades barates a Espanya -quan Zara a Sud-amèrica és considerat semiluxe-. Les nostres marques tenen un valor molt baix. No es relaciona Espanya amb luxe, sinó amb marques on el factor qualitat o disseny no és important. Però històricament tenim molts productes molt bons com pells o espardenyes i en podem estar orgullosos.
Com canviarà el luxe en un futur?
Jo crec que el mercat del luxe el dirigeix molt la societat i està molt clar que hi ha un canvi amb les xarxes socials. Twitter, Facebook, Instagram, Snapchat mostren en temps real i això fa que els consumidors desitgin en temps real. Moltes empreses han canviat les seves estratègies a l'hora de presentar les col·leccions, que es poden comprar a la botiga al dia següent. A més els consumidors volen adquirir allò que els bloggers o models més influents mostren. A vegades a les marques els surt més a compte pagar per una foto a Instagram que trobar una producció més ajustada. El client està esdevenint un seguidor.
Quines marques creus que tindran coses a dir a casa nostra?
A Catalunya i a Espanya el luxe és de pocs i n'hi ha pocs que n'entenguin. Les grans botigues viuen perquè estan situades en llocs molt turístics. Així mateix, han nascut petites marques com Leandro Cano, Kritzia Robustella, Ana Locking o Juanjo Oliva entre d'altres que miren per la qualitat o el disseny i que comuniquen a escala molt local. I aquesta crec que és l'estratègia ara mateix. Fer quelcom únic amb una història diferent i innovar, cosa que les grans marques no poden fer tan fàcilment.
Vas marxar a la capital de la moda italiana amb una maleta i res més?
Va ser molt dur. Vaig arribar a Milà sense saber italià i creient que el meu currículum era interessant. Un cop allà vaig veure que les portes no s'obrien tan fàcilment. Després d'un parell d'entrevistes vaig entendre que l'única manera d'entrar en aquest món era estudiant allà. Em vaig presentar a un concurs de la Louis Vuitton en què s'havia de presentar una col·lecció d'accessoris. Sense gaire noció vaig fer una proposta i entre 500 participants vaig guanyar. Em van pagar el màster de Luxury Accessories Design & Management a l'Instituto Marangoni valorat en 30.000 euros. En un principi el vaig rebutjar, perquè no podia pagar-me la vida a Milà. Però ells em van oferir feina com a dependent a la botiga de Louis Vuitton.
I finalment t'hi vas quedar i vas cursar el màster?
Sí. Després va començar el curs i paral·lelament vaig fer de becari per Alessandro Oteri i vaig aprendre molt. Un cop acabats els estudis em van contractar a Salvatore Ferragamo a Florència i m'hi vaig traslladar.
Com va ser aquesta primera experiència laboral al món de la moda?
Jo pensava que la pel·lícula El diable es vesteix de Prada és una paròdia del món de la moda, però no és cert. Realment és així. Salvatore Ferragamo és una empresa internacional però té una seu molt local, tothom es coneix i és família, contactes, etc. El fet que algú de fora i que no fos italià arribés crec que no va caure gaire bé i em vaig sentir boicotejat. Així mateix, jo volia aprendre i aquell no era el millor espai per fer-ho. Ho vaig deixar també perquè em va contactar Furla.
I vas tornar a Milà.
Sí, vaig començar com a responsable de la línia d'accessoris d'home amb una feina que al principi potser m'anava una mica gran, però els companys de feina i responsables tenien una gran experiència en grans marques i tenien ganes d'ensenyar i transmetre els seus coneixements. Així vaig començar a conformar el meu perfil creatiu. Ha estat una gran experiència de dos anys on he viatjat i après molt del món del luxe, la moda i els accessoris. I vaig poder crear les meves primeres pròpies bosses.
Però ara t'han contactat d'una altra gran marca...
He estat contactat per Prada per dur part de la línia d'accessoris d'home i treballaré fent part de la col·lecció de pelleteria. És una col·lecció que té un gran pes dins de l'home de Prada.
Com es justifica que una bossa valgui 700 euros?
Hi ha diferents factors: qualitat, materials, acabats, producció, però sobretot el nom de la marca. Hi ha dos tipus de persones que compren luxe: qui n'entén i el que té ganes de gastar per mostrar que té poder adquisitiu. El Made in Italy ven molt i per això totes les grans cases, fins i tot les franceses, produeixen a Itàlia, perquè tenen una mà d'obra fantàstica. Les pells italianes i espanyoles també tenen un gran pes en aquesta justificació, així com les pells exòtiques -com el cocodril, el pitó o l'estruç-, que són cuirs molt preuats i controlats. Així mateix hi ha moltes categories dins d'aquestes pells i molts tractaments. Per aquest motiu cada cop més grans empreses del luxe funden les seves pròpies empreses de tractament de pells.
I els treballadors de les empreses de moda estan ben valorats i remunerats?
Sí, absolutament. Sempre s'intenta mirar pels beneficis, és clar, però els que cusen bosses a Itàlia són bons professionals amb bons sous, bons contractes i protegits. Són persones que tenen gran experiència i això es paga. I la feina que fan és incomparable amb els resultats que vénen de la Xina.
Com és el sector del luxe?
S'ha de tenir en compte que el luxe inclou també cotxes, hotels, entre d'altres, no només moda. El grup més gran és el francès LVMH, que explota marques com Moët, Hennessy, Louis Vuitton, Marc Jacobs, Fendi, Dior o Loewe i altres marques de vins i perfums. El seu gran competidor és el grup Kering que posseeix Gucci, Yves Saint Laurent, Balenciaga, Alexander McQueen, però també Puma o Fnac. Després hi ha multitud d'empreses familiars -algunes de les quals en borsa- que es dediquen al luxe: Salvatore Ferragamo, Furla, Dolce & Gabbana o Prada.
Ha afectat la crisi al panorama empresarial del luxe?
Abans de la crisi, quan tothom es podia permetre algun luxe, les grans marques van començar a crear submarques que apropava el luxe més a peu de carrer. Per exemple Dolce & Gabbana va treure D&G, Armani va treure Emporio Armani, va aparèixer U d'Adolfo Domínguez, Versace jeans, etc. I això va donar un fort impuls a les marques, perquè certa classe mitjana comprava aquests productes. Les empreses tenien dues marques: una enfocada al luxe i una altra més accessible. I les persones amb molts diners no volien gastar diners en marques menys exclusives. Per tant van sortir reforçades les marques que no van seguir aquesta estratègia com Lous Vuitton, Dior o Hermès. Moltes d'aquestes marques barates van tancar i aquest terratrèmol va fer neteja.
També pel que fa a l'organització interna?
Així és. Moltes companyies han deixat de produir a la Xina, perquè el mercat ha canviat i el consumidor que es gasta 1.500 euros en una bossa vol que estigui feta a Itàlia o que la qualitat i la producció estiguin ben controlades.
I feta a Espanya?
Lous Vuitton té una fàbrica a prop de Barcelona. I tot i que el Made in Spain és considerat de qualitat, molts clients, sobretot asiàtics, demanen el mateix producte però Made in Italy o France, perquè no relacionen el luxe amb Espanya.
Quin és el panorama del luxe a Espanya, Catalunya i Barcelona?
L'Estat espanyol ha tingut moltes oportunitats per posicionar-se en aquest món, sobretot quan Loewe va començar. Hem tingut bons noms, com ara també Balenciaga, que podrien haver estat grans, però les hem deixat marxar. Ara tenen la seu a París i a Espanya no hi queda res i se li dóna poca visibilitat a l'origen. A poc a poc s'ha donat molta empenta a companyies amb una identitat molt singular, com Custo Barcelona o Desigual.
Però això no és considerat luxe...
Ens l'hem jugada amb Inditex i totes aquestes marques que produeixen d'una manera exagerada. Hem passat de sargir pantalons o retallar-los per fer-los curts a comprar-ne cinc de Zara o Mango perquè ens surt més barat que reparar el que ja tinc. Això ha fet que aquestes marques siguin considerades barates a Espanya -quan Zara a Sud-amèrica és considerat semiluxe-. Les nostres marques tenen un valor molt baix. No es relaciona Espanya amb luxe, sinó amb marques on el factor qualitat o disseny no és important. Però històricament tenim molts productes molt bons com pells o espardenyes i en podem estar orgullosos.
Com canviarà el luxe en un futur?
Jo crec que el mercat del luxe el dirigeix molt la societat i està molt clar que hi ha un canvi amb les xarxes socials. Twitter, Facebook, Instagram, Snapchat mostren en temps real i això fa que els consumidors desitgin en temps real. Moltes empreses han canviat les seves estratègies a l'hora de presentar les col·leccions, que es poden comprar a la botiga al dia següent. A més els consumidors volen adquirir allò que els bloggers o models més influents mostren. A vegades a les marques els surt més a compte pagar per una foto a Instagram que trobar una producció més ajustada. El client està esdevenint un seguidor.
Quines marques creus que tindran coses a dir a casa nostra?
A Catalunya i a Espanya el luxe és de pocs i n'hi ha pocs que n'entenguin. Les grans botigues viuen perquè estan situades en llocs molt turístics. Així mateix, han nascut petites marques com Leandro Cano, Kritzia Robustella, Ana Locking o Juanjo Oliva entre d'altres que miren per la qualitat o el disseny i que comuniquen a escala molt local. I aquesta crec que és l'estratègia ara mateix. Fer quelcom únic amb una història diferent i innovar, cosa que les grans marques no poden fer tan fàcilment.