Guia del Madrid màgic

Fa un parell de dècades es van posar de moda tota una sèrie de productes editorials que venien a desvelar els llocs suposadament màgics o misteriosos de determinats territoris. De guies màgiques de Catalunya n’hi ha un bon grapat, però també les trobem a altres comunitats, ciutats o, fins i tot, comarques. Així doncs, el títol d’aquest article ens podria anticipar que parlarem de llocs recurrents de la comunitat madrilenya dotats amb energies subtils, com el Monasterio del Escorial, el Monte Abantos, o l’estàtua de l’àngel caigut del Retiro. Però no. En realitat, aquí parlarem d’un misteri encara més gran: com és possible que Madrid, un territori que no produeix gran cosa, que no ha creat grans empreses i que no sembla viver d’emprenedors, tingui un PIB molt proper al de Catalunya? Si comencem a consultar paràmetres, comprovem que el PIB anual de la comunitat de Madrid és de 220.000 milions d’euros, per 223.000 milions de Catalunya, poca diferència; tan poca, que podríem pensar que el pes a l’economia dels dos territoris és semblant.

"Com és possible que Madrid, un territori que no produeix gran cosa, que no ha creat grans empreses i que no sembla viver d’emprenedors, tingui un PIB molt proper al de Catalunya?"

Quan posem la lupa sobre algunes variables crítiques de la creació de riquesa observem, per posar alguns exemples, que Catalunya representa gairebé una quarta part de la indústria espanyola i que, amb els seus 19 milions de visitants anuals, és el territori que més diners injecta a Espanya a través del turisme, un dels principals components del PIB espanyol (el 15%). A més, Catalunya és líder destacadíssima en les exportacions espanyoles, aportant una quarta part del total estatal, més del doble que Madrid. Com més analitzem, més ens intriga com pot ser que els madrilenys puguin sostenir el nivell de vida que tenen -en termes de renda i PIB per càpita- i que, a més, aquest sigui superior al que gaudeixen els catalans.

Més info: Un cafè culé amb Roger Vinton

Així doncs, per sortir de dubtes el millor serà rendir-hi una visita.

Arribem a la capital de l’Estat per via aèria. Aterrem a l’aeroport de Barajas, una instal·lació monumental, l’ampliació de la qual a inicis del segle XXI va costar 5.000 milions d’euros, una obra que encara llasta els comptes d’AENA per les pèrdues que provoca. Els resultats negatius de Barajas es veuen compensats pels beneficis recurrents de l’aeroport de Barcelona, ampliat amb un pressupost molt més modest i que ja està a punt de saturar-se mercès a l’èxit internacional de la capital catalana. Es podria pensar, si ens deixem influir per la propaganda secular que situa Barajas com a centre del món, que l’aeroport madrileny té unes xifres de passatgers a molta distància de les del Prat, però si consultem les dades tindrem una sorpresa: Barajas té un tràfic anual de 57,9 milions de passatgers, mentre que el Prat arriba als 50,1 milions. Però aquesta minsa diferència s’inverteix si tenim en compte que el 40% dels passatgers que aterren a Madrid no tenen la capital de l’Estat com a destinació, sinó que estan realitzant connexions. Al Prat, aquest percentatge es redueix fins al 20%. En altres paraules, Barcelona com a destinació final està molt per sobre de Madrid i l’avantatge de la capital per les connexions és l’herència dels molts obstacles que l’Estat -que nosaltres financem amb abundància- ha posat perquè l’aeròdrom barceloní sigui punt de connexió internacional.

"Aterrem a l’aeroport de Barajas, l’ampliació del qual va costar 5.000 i que encara llasta els comptes d’AENA per les pèrdues. Els resultats negatius de Barajas es veuen compensats pels beneficis de l’aeroport de Barcelona"

També podríem haver arribat a Madrid per tren, amb l’alta velocitat, que inicialment es deia com a França -TGV, tren de gran velocitat- però que els no-nacionalistes van acabar batejant com a “Alta Velocidad Español”. L’estructura de l’AVE es pot resumir amb aquella frase que defineix la seva implantació com a “coser España con hilos de acero”, pronunciada per l’exministra socialista Magdalena Álvarez Arza. Un acer caríssim, cal dir-ho. En realitat, aquest recosit peninsular té un altre propòsit, com és unir qualsevol punt de l’Estat amb Madrid, com ja van fer amb la xarxa radial de carreteres. És a dir, un enfocament de les infraestructures basat en criteris ideològics i quasi ètnics, molt més que no pas econòmics. Només així s’entén la marginació dels territoris més productius de la península en benefici d’un Madrid hipertrofiat. No cal entrar en detalls, el doctor Germà Bel Queralt ho té tot estudiat i publicat, i per tant a l’abast de tothom qui hi tingui interès.

"Antes alemana que catalana"

Sota el braç portem la llista de les principals empreses de Madrid, les que més facturen, perquè tenim la sana curiositat de saber què han creat aquests ciutadans de l’altiplà per poder viure tan bé com viuen  i gaudir d’una renda per càpita superior a la dels laboriosos catalans. La nostra primera destinació és la gran elèctrica espanyola, Endesa, ara en mans d’accionistes italians després d’una guerra d’opes que es va iniciar quan una empresa catalana -l’aleshores anomenada Gas Natural- la va voler comprar. Llavors va venir el mantra d’ “antes alemana que catalana”, per acabar anant a petar, com dèiem, a mans italianes.

"La perifèria de la península -amb Catalunya al capdavant- produeix una quantitat gegantina de quilovats, que després són consumits majoritàriament pels mateixos territoris, però que entremig fan un viatge inexplicable a la capital de l’Estat per enriquir els madrilenys"

L’elèctrica Endesa fa quinze anys va abandonar la seva seu mastodòntica del carrer Príncep de Vergara per instal·lar-se a un complex encara més colossal, l’Endesa Building, proper al Recinte Firal Joan Carles I, i on hi treballen diàriament uns 1.000 empleats. En veure la grandiositat que ens envolta, mormolem entre dents “doncs sí que dóna, això del quilovat”. Sens dubte, amb els seus 10.000 milions d’euros de facturació i 2.000 de benefici, és un dels principals imperis que han sabut construir els madrilenys. Però quan preguntem per la història de la companyia, de seguida ens adonem que els trets no van ben bé per aquí, sinó que en comptes de tractar-se d’un negoci construït amb l’esforç i l’assumpció de riscos d’emprenedors de l’altiplà, en realitat és una amalgama de companyies creades a d’altres indrets de l’Estat que progressivament han anat quedant fagocitades per aquesta societat d’origen franquista. Així doncs, dins d’Endesa hi reposen les restes de les històriques Fecsa, Enher i Hidruña -totes tres catalanes-, i de companyies hidroelèctriques de Balears, l’Aragó, Andalusia i Canàries, bàsicament. Aquest fet encara perviu en la nòmina de clients de la firma: 5 milions a Andalusia, 4 milions a Catalunya, 1,1 milions a Canàries, 700.000 a Balears i a l’Aragó. I sí, històricament zero clients a Castella.

Però per decisió política -l’empresa va ser pública des de la seva fundació el 1944 fins al tombant del segle XXI- la seu central és a Madrid, amb tot el que això comporta de riquesa regalada als madrilenys o, segons es miri, de patrimoni espoliat a la perifèria. Però potser la raó d’establir-se a la capital té una lògica productiva, en el sentit que és allà on genera el gruix de la seva activitat de producció energètica. Mirem-ho. Si examinem amb cura la documentació emesa per la mateixa empresa, comprovem que gairebé un 30% de la seva capacitat productiva d’energia, el parc de generació, és situat a Catalunya, incloent-hi Ebre i Pirineus. Fora de Catalunya, els territoris amb més porció del parc de generació d’Endesa són a Galícia i Andalusia, amb un 15% cadascuna. En resum, que la perifèria de la península -amb Catalunya al capdavant- produeix una quantitat gegantina de quilovats, que després són consumits majoritàriament pels mateixos territoris, però que entremig fan un viatge inexplicable a la capital de l’Estat per enriquir els madrilenys.