Guia del Madrid màgic II
Roger Vinton analitza el poder de la capital espanyola gràcies a Repsol
Després de la primera part de la Guia del Madrid màgic, abandonem les instal·lacions d’Endesa amb certa preocupació pel que hem vist i ens encaminem a la següent visita, la petroliera Repsol, que té les oficines centrals molt lluny d’allà, al carrer Méndez Álvaro, 44. L’anomenat “Campus Repsol” és encara més impressionant que l’Endesa Building: ocupa una extensió superior a la del Monasterio del Escorial, té un jardí interior equivalent a un camp de futbol i mig, hi ha més acer que a la Torre Eiffel, però per sobre de tot, dóna feina a 4.000 treballadors.
La firma és el resultat d’un llarg viatge que comença durant el franquisme amb Encasa (Empresa Nacional Calvo Sotelo de Puertollano) i Repesa (Refinería de Petróleos de Escombreras). La titularitat va ser pública durant dècades, però tampoc no va escapar a la voracitat privatitzadora dels governs dels anys 90. Pel camí va engolir també part dels actius de l’antiga Campsa (Compañía Arrendataria del Monopolio del Petróleo, S.A.), fundada durant la dictadura de Primo de Rivera. Aquesta darrera companyia havia estat creada per arrabassar a les multinacionals Standard Oil (família Rockefeller) i Shell (capital jueu anglès) el negoci del cru al mercat espanyol, que totes dues es repartien.
"El Campus Repsol és encara més impressionant que l’Endesa Bulding: ocupa una extensió superior a la del Monasterio del Escorial, té un jardí interior equivalent a un camp de futbol i mig i dóna feina a 4.000 treballadors"
Curiosament, la publicació al BOE del concurs públic per a l’adjudicació del monopoli, el 28 de juny de 1927, va ser només sis mesos després de la mort de Marcus Samuel, fundador d’una de les dues companyies expulsades del mercat, la Shell. Com si fos avui, el guanyador del concurs va ser la banca, a través del Banco de Vizcaya (avui BBVA), Banco Hispano-Americano, Banesto (avui tots dos Banco Santander) i Banco Urquijo (avui dins del Banc Sabadell). Aprofitant que el monopoli només abastava la península ibèrica i n’excloïa les Illes Canàries, uns inversors van fundar el 1929 l’altra gran petroliera espanyola, Cepsa, amb la intenció d’instal·lar una refineria a Tenerife.
Després de la Guerra Civil, Cepsa va iniciar també les tasques de prospecció de petroli, a través de la seva filial Compañía de Investigaciones y Explotaciones Petrolíferas, SA (CIEPSA), que havia fundat amb la participació de l’americana Socony (Standard Oil Company of New York). Així, el 1947, de la mà del seu cap d’explotació, el geòleg nord-americà Vinton Arthur Bray -que precisament procedia de la Socony- i sota la direcció del també geòleg Enrique Dupuy de Lôme van operar el primer pou petrolífer espanyol, l’anomenat “Oliana-1”, a la comarca de l’Alt Urgell, i que durant molts anys es mantindria com a rècord de fondària a Espanya. Actualment Cepsa pertany al govern d’Abu Dhabi (60%) i al fons d’inversió Carlyle (40%).
"Molts anys després de ser privatitzada, els principals accionistes de Repsol són la constructora Sacyr (8%), el fons d’inversió nord-americà BlackRock (4,6%), CaixaBank (3,6%) i el govern de Singapur a través del fons sobirà Temasek (2,4%)"
Aparcant aquesta digressió històrica i tornant al nucli del que estàvem explicant, cal ressenyar que l’actual Repsol va ser creada el 1986, aprofitant el nom d’un producte de Repesa (en concret, un oli lubricant), per tal de constituir-se com la gran petroliera pública espanyola. Avui dia és una multinacional que factura prop de 50.000 milions d’euros (el rècord entre les empreses espanyoles) i obté uns beneficis de 2.300 milions que provenen de les seves activitats de producció i distribució de petroli i gas, fabricació de productes químics i refinatge de petroli. Molts anys després de ser privatitzada, els seus principals accionistes són la constructora Sacyr (8%), el fons d’inversió nord-americà BlackRock (4,6%), CaixaBank (3,6%) i el govern de Singapur a través del fons sobirà Temasek (2,4%).
El president de la companyia és el català Antoni Brufau Niubò, com a vestigi de l’antic poder de “la Caixa” sobre la petroliera, mentre que el conseller delegat n’és Josu Jon Ímaz Sanmiguel, un cas de llibre de les anomenades “portes giratòries”, atès que va arribar a aquest càrrec després d’una llarga carrera política, on va arribar a presidir el Partit Nacionalista Basc entre els mandats d’Arzullus i d’Urkullu, i fent servir Petronor -la filial basca de Repsol- com a trampolí.
"L’activitat química de Repsol té com a epicentre el polígon petroquímic de Tarragona, de molta més rellevància que el de Puertollano. Però malgrat tot, Repsol és una empresa madrilenya"
Malgrat que cap de les seves activitats productives tenen relació amb Madrid, la petroliera manté la seu a la capital, amb tots els beneficis que això comporta a nivell de llocs de treball, activació de consum i, per descomptat, amb efectes sobre la comptabilitat local de les macromagnituds que després serveixen per quantificar les balances fiscals. Si analitzem amb més detall les activitats productives de Repsol comprovem que les principals refineries estan ubicades a la perifèria (Catalunya, País Basc, Galícia i Múrcia) i suposen el 85% del total del refinatge de l’empresa; pel que fa a l’extracció de petroli, de la producció nacional, el 95% surt dels pous de la costa de Tarragona. Finalment, l’activitat química de l’empresa té com a epicentre el polígon petroquímic de Tarragona, de molta més rellevància que el de Puertollano. Però malgrat tot, Repsol és una empresa madrilenya.
La sensació en abandonar el Campus Repsol és semblant a la que teníem en sortir de l’Endesa Building, però corregida i augmentada. Sembla innegable el drenatge de recursos de la perifèria que tenen com a estació final l’enriquiment de la comunitat de Madrid.