Vuit anys i una mica més

Efectivament, VIA Empresa ha fet vuit anys. I aquest darrer ha estat més intens que cap altre.

Tot i que amb una mica de retard voldria iniciar la meva col·laboració amb el diari, tal com m’ha demanat el seu director, Víctor Costa.

Disculpin pel retard. Ja tindrem temps per posar-nos al dia.

Intens i confinat i, sobretot, desgavellat per aquest caos polític que hem viscut i patit.

Després hi tornarem al patiment. Acabo de llegir l’article del nou fitxatge de VIA Empresa, Xavier Roig, i m’ha vingut al cap el seu llibre La dictadura de la incompetència, i d’ell un parell de coses destacables en aquests moments i que protagonitzen dos fets recents: tenim Govern i la problemàtica sanitària.

Més info: Minses ajudes al sector hostaler: per què?

D’on venen els nostres polítics?, es pregunta en el llibre sobre els incompetents

Congrés dels Diputats: 72%, sector públic; 28%, sector privat

Parlament de Catalunya: 68%, públic; 32%, privat

França: 50% públic i privat

Regne Unit: 47%,  públic; 53%, privat

Itàlia: 43%, públic; 57, privat

Escòcia: 40%, públic; 60%, privat.

El llibre es va publicar el 2008. Estic convençut que en el darrer Parlament el públic ha crescut i ha baixat el privat. I és que a casa nostra, on el cim “funcionarial” era entrar a la Caixa, ara hem descobert que ser funcionari, de finestreta o de govern, és l’aspiració d’una bona part de la societat.

Empresa? Què és una empresa?

I com aquest és un diari econòmic i empresarial potser hauria de posar el crit al cel pel fet que una persona que no deu haver trepitjat en sa vida una empresa i que amb sort sap entendre -que no interpretar- un compte de resultats, sigui nomenat responsable d’Empresa del país. I més en moments com aquests que necessiten de persones amb coneixements i experiències per aixecar la moral i l’economia de les empreses.

Sort que n’hi ha un que en sap d’empreses i d’economia, i no estaria de més que fes cursets intensius als seus companys de Govern.

Però diuen que aquí no es parla d’economia. Direm com Tip i Coll: “La semana que viene hablaremos del Gobierno”.

Aquest patiment, reflex exacte del nivell de la classe política del nostre país i el del costat, el del sud, ha tingut també una rèplica en un dels nostres símbols més preuats: el Barça.

Parlàvem al principi de patiment i dèiem que hi tornaríem.

Aquest patiment, reflex exacte del nivell de la classe política del nostre país i el del costat, el del sud, ha tingut també una rèplica en un dels nostres símbols més preuats: el Barça. Un Barça que, entre escàndols de factures que es pagaven per vies no gaire clares, i on directius que amb la mà dreta feien costat al president amb la mà esquerra filtraven a la premsa “amiga” les corrupteles dels amics de Bartomeu, i, al final, amb una tercera mà es declaraven hereus del president i es presentaven a les eleccions. Eleccions que, un cop veien les nul·les possibilitats, i després d’oferir-se a candidats amb més possibilitats, i de ser rebutjats, muntaven el conte de la llàgrima i anunciaven que es retiraven. És el conte d’un personatge al que vostès podrien posar nom i cognoms. Com quan insinuem la política no diem noms, tampoc ho farem en aquest camp.

Un líder necessari

Un conte preciós, i, si fa no fa, la mateixa història de mans dretes, mans esquerres i terceres mans que a un altre terreny de joc, el polític (ja hi tornem amb la política). Traïcions, jugades de “farol”, llàgrimes, juraments d’amors eterns, que als 5 minuts ja portaven unes banyes que feien feredat.

Què ha quedat de tot això: Jan Laporta un altre cop al capdavant del Barça, amb més il·lusió que diners i projecte, temes que el Roger Vinton ens ha anat explicant aquestes darreres setmanes, i en els que no cal aprofundir-hi. Això sí, ens ha demostrat que la gent, la societat, tots nosaltres, necessitem un líder. Un líder que ens aixequi la moral i tot allò que ens cal aixecar.

I Laporta és un líder que ens fa tornar a tenir il·lusió, tot i la desil·lusió del final de temporada, i a revifar-nos. Trempera, matinera i de les altres. I ara el Barça i el país necessiten un líder.

Empresaris amb moltes veus

I des d’aquesta secció, com la política la van vetar des del seu naixement, volem un líder que ajudi, no posant pals a les rodes, com és la seva especialitat, a treballadors i a empreses.

També és cert que, mani qui mani, té complicat entendre’s amb els empresaris. Perquè si una cosa no falta són entitats representatives de l’empresariat. Cadascuna d’elles amb el seu ego i amb les seves reivindicacions.

Quan hi van uns a reunir-se amb els Governs, ells són els veritables representants de l’empresariat català

Quan hi van els altres, ells són els veritables representants dels empresaris

Quan hi van els de més enllà, ells sí que són els veritables representants dels treballadors.

I així fins...

I es clar, cadascun d’ells porta una carta als Reis (d’Orient), totalment diferent a la de l’altre.

I al polític -el d’ara- el que més li agrada és no haver de prendre una decisió compromesa. I com hi ha tantes propostes i sol·licituds...; esperen al final de legislatura i prometen que en la pròxima...

Pregunto: tan difícil és consensuar un full de ruta empresarial i exigir els polítics amb una sola veu? Segur que el governant de torn no s’ho prendria tan a la lleugera.

Tan difícil és consensuar un full de ruta empresarial i exigir els polítics amb una sola veu? Segur que el governant de torn no s’ho prendria tan a la lleugera

És com en les fusions. En aquestes es pregunten qui manarà i com es repartiran els llocs de comandament. En aquestes, qui sortirà a la fotografia.

Deia al principi que parlaríem d’un tema sanitari; això, però, s’ha fet molt llarg i ho deixarem per la setmana vinent (un altre cop, Tip i Coll).

Sí que voldria acabar amb una reflexió de Gaziel extreta del llibre Quina mena de gent som, que segur tots coneixen però que cal recuperar i recordar:

“Ben al revés del que somiaven els nostres romàtics i esperitats nacionalistes, quan volien anar a sang i foc, el que a nosaltres ens afavoreix és la pau. La pau, el treball, la normalitat, fan que Catalunya floreixi espontàniament, com un verger a la primavera. I, mentrestant, Castella es rovella i s’asseca com una llança desada. El màxim perill, per als catalans, és la guerra. I no solament perquè no som bel·licosos, sinó també, i sobretot, perquè, quan toquen a matar i morir, Castella, que té un admirable i horrible sentit de la mort, en fa de seques i de verdes”.

Ens tornarem a veure.