Gucci, una guerra familiar de pel·lícula

Guccio Gucci (1881 – 1953), després d'haver sigut botons d'hotel a Londres, va obrir a 1920 a Florència una botiga on venia productes artesanals de cuir. Va tenir 4 fills (un va morir de nen) entre els que va fomentar la competència, i una filla; que va impugnar sense èxit l'herència quan es va veure apartada del negoci en el qual col·laborava.

El seu fill Aldo (1905 – 1990) s'incorpora l'any 1925, i va ser el que va aixecar el negoci. Entre els seus tres fills va ser que va repartir part de les accions en vida. Era paternalista a l'empresa i autoritari a la família. Rodolfo (1912 – 1983) va ser actor de poc èxit i es va acabar incorporant a l'empresa familiar. En enviudar es va convertir en un pare possessiu i protector del seu fill Maurizio (1948 – 1995), a qui va arribar a amenaçar si es casava amb Patrizia. Maurizio se'n va anar a treballar amb el seu oncle a Nova York.

A la mort del seu germà, Aldo i Rodolfo varen comprar a la viuda les seves accions, quedant al 50% cada un. Aldo creia que les participacions no es corresponien a la contribució, i a les filials de perfumeria la va establir en 80/20. Rodolfo després de protestar sense èxit va detectar desviament de beneficis i va fer intervenir als advocats.

"La qualitat es recorda molt després que el preu s'oblidi. La qualitat és per als rics"

Paolo (1931 – 1995), fill d'Aldo, va ser acomiadat el 1980 en intentar treure una línia de producte pròpia amb el seu nom. La tensió va anar en augment i al 1982 pare i fill varen arribar a les mans en una reunió del consell d'administració. Paolo va posar una demanda, i la premsa va saltar d'alegria. Aldo va ser detingut per frau fiscal arran d'una informació recollida pel seu fill mentres treballava a l'empresa, va ser condemnat a presó (1986).

Maurizio, que havia deixat a la seva dona i filles (1985), va aprofitar per aliar-se amb Paolo i tenint la majoria desplaçar a Aldo del poder. L'aliança dura poc, perquè el seu cosí el denuncia per frau fiscal (1987). Maurizio cerca un soci financer per comprar les accions dels dos germans de Paolo, i Aldo també acaba venent. La caiguda de vendes i la confusió de caixes acaben forçant a fer que Maurizio vengui també. El substitueix a la direcció l'advocat de la família: Domenico. Demana el divorci, i és assassinat per uns sicaris contractats per Patrizia.

Aquesta és la història de l'òpera italiana portada al cinema per Ridley Scott (84, el que demostra que això de la jubilació no sempre té data), amb Lady Gaga i Al Pacino entre altres actors. La pel·lícula és distreta, maca de fotografia – potser gràcies a l'ambient de luxe –, i els actors actuen bé. L'argument (poder, diners, traïció...) s'assembla al de les tragèdies gregues, a les obres de Shakespeare o a algunes pel·lícules de Visconti.

Cites de família

A la pel·lícula hi ha una sèrie de frases que si estiguessin dites pels personatges reals podrien donar peu a un bon article; o que si més no poden donar peu a reflexions. "Mentre estiguem al 50% res de centres comercials" (Roberto a Aldo, quan aquest proposa obrir al Japó; el que recorda el risc de bloqueig a les participacions a mitges).

D'Aldo. "La qualitat es recorda molt després que el preu s'oblidi. La qualitat és per als rics". “A Gucci li va bé sota el meu comandament. Gucci és el que jo digui que sigui, jo la vaig convertir en un imperi" (el que ens recorda el risc d'egocentrisme; la dificultat de deixar el poder per qui té èxit). "Quan el vas tocar per última vegada, o li vas fer una abraçada?" (a Rodolfo en relació al seu fill, i és que el llenguatge no verbal indica molt). "Ets un idiota, però ets el meu idiota" (al seu fill Paolo al sortir de presó; el que ens recorda la capacitat de perdó dins de la família; o que l'amor o la solitud poden emboirar la raó). "Prefereixo no llegir la meva pròpia esquela" (en rebutjar llegir el contracte de venda; i és que vendre l'empresa pot ser com morir, especialment pel fundador o re-fundador)

"Una família sòlida fa una empresa sòlida"

De Maurizio a Patrizia. "Jo sóc Gucci de cognom, no tinc el seu caràcter toscà" (el que recorda el que Michael Corleone va dir a la seva Kay a El Padrí). "Quan m'obligues a anar d'esquena a la meva família, quan obligues un pare a enfrontar-se amb el seu fill ... són coses que afecten el meu entorn". "Tota història té un principi i un final".

De Maurizio a altres. "Cerco un inversor que compri la meitat del negoci, la que em dona mals de cap i impedeix de Gucci sigui quelcom extraordinari” (al futur inversor). "Som producte del nostre passat, però no hem de ser els seus presoners; no tinc por al canvi, li obro els braços" (el que ens recorda que la tradició pot ser un fre a les empreses familiars). "Si creus que és qüestió de diners és que no coneixes a Gucci" (en rebutjar l'oferta de compra; i és que l'orgull de pertinença, els sentiments o el poder poden determinar –no sempre de forma convenient- les decisions).

De Patrizia a Maurizio. "La família és important, no et pots esborrar del retrat. Una família sòlida fa una empresa sòlida" (abans de dir-li que està en estat). "Vols seguir venent tasses als aeroports? Aquest és el teu llegat?" (el que recorda la importància de tenir clar que es vol deixar a la següent generació). "Estic vetllant pels nostres interessos" (el que ens recorda que els afegits es poden considerar amb interès legítim sobre l'empresa familiar; i és que potser en certa forma i grau el tenen). "No és empresari, ni tan sols sap usar el parquímetre, com va a dirigir Gucci?" (sobre Maurizio quan aquest li demana el divorci; demostrant com poden canviar les opinions).

L'ADN no garanteix la transmissió de la voluntat ni la capacitat empresarial

De Paolo. "El meu pare és un dinosaure que es fa passar per gilipolles; em té agafat molt fort pels préssecs" (i és que l'opinió dels fills sobre els pares a vegades no és l'esperada per aquests). "Mai s'ha de confondre la merda amb la xocolata, poden semblar el mateix, però tenen sabor diferent" (el que ens recorda que les aparences poden enganyar).

De Domenico. "Sóc el conservacionista: s'ha de protegir a Gucci de qualsevol que sigui una amenaça; a vegades ha d'arribar algú de a fora per reconèixer la veritat" (a Patrizia). "No ets un administrador nat, no es pot portar una empresa a base d'encant i excentricitats" (a Maurizio)

De varis. "El caràcter familiar és la marca" (el dissenyador Tom Ford a Maurizio). "Gucci és una empresa familiar, implica problemes familiars" (l'inversor).

Entre els aprenentatges o recordatoris que podem extreure d'aquesta història d'una família empresària tenim que l'ADN no garanteix la transmissió de la voluntat ni de la capacitat empresarial; la tendència dels conflictes no resolts a reproduir-se; els riscos de la confusió de caixes (l'empresa no ha de ser el compte corrent de la família ni de cap soci); el canvi de les persones i dels seus interessos amb l'edat; i el paper de les parelles. Gucci és un dels exemples de com les guerres familiars poden acabar amb la continuïtat de l’empresa en mans de la família.