Josep M. Ganyet, en “L’article que els diaris digitals no volen que llegeixis”, publicat ja fa un temps en la secció Opinió d’aquest mitjà, es referia al fenomen del pescaclics, més conegut pel nom anglès clickbait, i explicava com funciona aquest model publicitari consistent en un contingut web, generalment de poca qualitat, presentat sota un títol o un format cridaner per a aconseguir que els usuaris hi cliquin i el reenviïn a les xarxes socials, que té com a únic objectiu obtenir ingressos publicitaris.
Precisament aquesta proposta de J M. Ganyet és la que va aprovar el Consell Supervisor del TERMCAT quan va estudiar aquest terme ara fa tres anys. Us expliquem tot seguit quins criteris es van tenir en compte a l’hora de triar-la.
En primer lloc, cal destacar que es tracta d’una forma lingüísticament adequada, creada a partir del verb pescar, que popularment té el sentit d’aconseguir hàbilment una cosa (pescar un càrrec, pescar un client...) i el substantiu clic, que el diccionari normatiu defineix com “Pulsació que hom fa en un botó del ratolí d’un ordionador per tal de validar una ordre”. Fixem-nos, també, que la denominació pescaclics és una formació anàloga a altres mots catalans com pescamines, pescallunes, pescapous, etc.
D’altra banda, el terme s’adapta bé als contextos d’ús i al registre de la denominació anglesa de partida, ja té un cert ús i compta amb el vistiplau dels especialistes. En paraules del filòleg, escriptor, periodista i enigmista català, Màrius Serra, pescaclics, com a alternativa a l’anglès clickbait, “és una solució comprensible que llisca la mar de bé”. Això, sí, com passa amb tants altres neologismes catalans, és a les nostres mans fer que, com a usuaris de la llengua, el vent els bufi a favor.
Podeu consultar aquest terme normalitzat al Cercaterm i a la Neoloteca, el diccionari en línia que conté tots els neologismes científics i tècnics normalitzats en català.