Els nostres besavis varen fer la revolució industrial i transformaren el país; sembla però que nosaltres ni hem estat capaços de fer la revolució digital ni tant sols d’adaptar-nos-hi massa bé.
Què cal fer?
Sempre que parlem d’una política d’innovació, immediatament surt el “quant”. Espanya dedica al voltant d’un 1% del PIB a l' R+D+i i els països més avançats o les recomanacions d’Europa ens insten a triplicar-ho (x3). És més, segons els índexs, països com Grècia o Portugal ens han passat per davant. També es parla molt del “què”. Cal re-industrialitzar el país, cal ser capdavanters en recerca, cal fer transferència, transformar la recerca en innovació, cal ...
Malauradament es parla molt poc del “com”. Si volem fer alguna cosa, el “quant” és important, el “què” també, però el “com” és fonamental. És una obvietat però segur que tots estarem d’acord que els nostres problemes en innovació van més enllà del percentatge d’inversió pública en R+D+i. Si de sobte, amb una vareta màgica invertíssim 3x, segur que alguns problemes es solucionarien, però probablement no seriem el país líder en innovació que volem ser!
Què és la innovació?
Molt sovint quan pensem en innovació pensem en crear quelcom nou. Cert és que la novetat és un element fonamental en la innovació. Ara bé, la innovació no és ni recerca ni invenció. La recerca científica és un component fonamental de la humanitat i, en la mida en que doni lloc a quelcom nou i aquest sigui adoptat, això serà una innovació. Ara bé, la recerca científica és important en si mateixa, doni lloc o no a una innovació. Hi ha dos elements que caracteritzen les innovacions que sovint no són prou valorats: la difusió i l’adopció. Una innovació és una invenció adoptada pels usuaris. Michael Scharge, del MIT, ho expressa d’una manera molt poètica i a la vegada molt real.
“Innovation is not what innovators do but what customers adopt”. Michael Schrage – MIT Media Lab
"Cert és que la novetat és un element fonamental en la innovació. Ara bé, la innovació no és ni recerca ni invenció"
En la mida en que aquesta innovació és adoptada es re-combina, es combina amb altres, i dona lloc a altres innovacions inèdites fins aquell moment. Així és com han nascut coses com la uberització, les plataformes o els vehicles híbrids, etc... Desenvolupant una nova proposta, difonent-la i adoptant-la, i durant tot aquest procés recombinant-la amb el que ja existia i donant lloc a noves propostes que potser no estan massa lluny de la primera però que no són una copia de la primera i prou.
És a dir, si pensem en una política d’innovació, hem de pensar en molt més que en inventar i transferir. De fet, el fonamental és l’adopció i assegurar-ne la recombinació durant tot el procés.
Per què ens cal una política d’innovació?
Totes les societats comencen competint amb el cost dels factors: mà d’obra barata per la seva qualificació, matèries primeres, etc... És aquesta manera de competir sostenible? Bé, si es té èxit, tots guanyarem més, el cost dels factors s’encarirà i finalment arribarem al punt a on ja no serem prou competitius en cost. Aquesta és la història de l’Espanya de la post-guerra, de la Xina i de tants altres països.
El següent pas és incrementar la productivitat mitjançant tecnologia. Per a això ens calen països més sofisticats, enginyers, una indústria financera sofisticada i R+D que millori aquesta productivitat constantment. Ara bé, hi ha molts països que competeixen en productivitat, tenen tot això i ho fan bé. La globalització, l’outsourcing, tot això et fa menys competitiu.
Només hi ha una solució, no es tracta de fer el mateix d’una manera més eficient, perquè els altres t’enxampen aviat, es tracta de fer coses diferents, coses que els altres no facin encara.
Aquesta és la raó per la que avui ens cal competir amb innovació. Però no amb el tipus d’innovació que millora la productivitat, que també, sinó especialment amb el que ens permet fer coses diferents. Us preguntareu per què?
"Hem de competir amb un tipus d’innovació que millori la productivitat però que especialment ens permeti fer coses diferents"
La resposta és simple. Si fas coses diferents, tens un monopoli temporal – fins que un altre no ho faci – i això et permetrà fixar preus (fins a uns límits, clar), el somni de tota empresa!
Si competeixes amb els costos o amb productivitat tindràs molts competidors i els teus marges seran petits, difícilment podràs d’aquesta manera aconseguir el país al que aspires. Al segle XXI la innovació és cabdal, ja sigui per seguir competint en productivitat ja sigui per competir amb innovació.
Els problemes de les polítiques d’innovació
Ara bé, com es competeix amb innovació? Una manera és allò que s’anomena “picking winners” o “national champions”, es tracta d’invertir molt en una empresa(es), normalment amb una alta participació estatal i crear d’aquesta manera una organització capaç de competir amb la resta. En alguns casos ha triomfat, com ara Airbus, en mercats on l’accés és molt restringit degut a les grans inversions que es requereixen i on es pot crear una demanda inicial. Ara bé, cada vegada que escollim guanyadors creem organitzacions menys competitives i, per tant, destinades a fracassar en si l’entorn és altament competitiu (sinó no, si són poques les empreses que competeixen, llavors té possibilitats d’èxit).
Un segon problema força comú és creure que un país és una empresa i, per tant, que el que cal és posar un projecte d’innovació a nivell de país. Si això funcionés, la Unió Soviètica amb els seus plans, o qualsevol dels seus satèl·lits, ara dominaria el món. La innovació és bàsicament incertesa i per tant vol que molts – i no uns pocs – busquin al mateix temps, solucions que potser no ens semblen gens encertades, i que siguin els ciutadans o les empreses els que seleccionin, adoptant o no aquestes propostes. Res de tot això es pot transformar amb un pla. Només podem fer plans en la innovació incremental, en les millores, allà a on la incertesa és baixa.
Finalment, un punt cabdal. No totes les innovacions tenen el mateix valor!
Això és així perquè les innovacions tenen un potencial de recombinació diferent. Tenim tecnologies que en diem universals perquè són capaces de transformar-ho tot. Entre elles hem tingut l’electricitat, el motor de combustió, ... i ara les tecnologies web, el software, la I.A., el Machine Learning, el Cloud i també models com les plataformes o models web. Avui en dia les millores en sectors com l’automòbil no venen del propi sector sinó de la hibridació amb aquestes tecnologies.
És doncs important fomentar l’adopció de tecnologies universals: web, A.I., Cloud, ... per la seva capacitat transformadora, per la seva capacitat de generar innovació.
Com ha de ser una política d’innovació
El primer element és el de les capacitats. Si no tenim molta gent preparada no en el nivell mig, que ens serviria per fer millores, innovació incremental, aquesta que millora la productivitat, sinó en la frontera, no podrem aspirar a fer noves propostes. En aquest aspecte tenir universitats excel·lents amb programes d’elit, és fonamental per poder competir amb innovació perquè formen i atrauen aquest talent top que acabarà generant, o propiciant, propostes diferents.
Òbviament no n’hi ha prou, aquest talent ha de tenir espais on desenvolupar-se. D’això si en sabem i no és car, són instituts de recerca, és atreure labs de multinacionals, etc... Aquí tenim força èxits, però cal expandir-ho, de manera que impregni a la resta d’empreses.
Hi ha un punt absolutament important pel que fa a capacitats. Cal que els centres competeixin. Reunir totes les capacitats en un sol centre pot semblar una bona idea perquè augmentem la seva massa critica, però serà un pèssim negoci si fent això reduïm massa el nivell de competitivitat. Hi ha moltes maneres de fer competir als centres, però si n’hi ha més d’un, si han de buscar finançament extern, si s’evita l’endogàmia i si hi ha límits a la contractació del sector públic, tot funcionarà millor.
Es fàcil que centres de transferència restin en comptes de sumar, traient oportunitats a startups i organitzacions privades, si el disseny no està ben fet. Cal evitar-ho per evitar reduir el potencial total col·locant-ho tot en un centre. Això no només resta competitivitat sinó també diversitat.
Ara bé, tot i ser importants amb disposar d’altes capacitats d’innovació no n’hi ha prou. La innovació es fa de realitats, no de capacitats. Sovint sobta quan ens esmenten un país com a molt innovador i no som capaços de trobar ni tres innovacions que hagin sortit d’aquell país. Sens dubte hi ha un problema amb els rànquings, però avui no parlarem d’això.
El que és cabdal és que les empreses adoptin les innovacions i això només ho faran si es donen dues condicions: la possibilitat clara de guanys importants si innoven i un risc clar de desaparèixer si no ho fan. Aquestes dues condicions defineixen el nostre nivell de competitivitat. Un dels problemes ben coneguts d’Espanya, és que en molts casos les empreses són molt locals i operen en mercats amb baixos nivells de competitivitat. Això fa que no els hi calgui invertir massa en R+D+i i retro- alimenta tot el sistema, transformant en inútils bona part de les polítiques d’innovació.
"És cabdal que les empreses adoptin les innovacions i això només ho faran si es donen dues condicions: la possibilitat clara de guanys importants si innoven i un risc clar de desaparèixer si no ho fan"
Com transformar això i com fer-ho sense perdre teixit empresarial i guanyant noves empreses, és una de les preguntes fonamentals. Tradicionalment, dirigir les empreses a l’exportació ha estat una de les respostes. Probablement n’hi ha més, com ara injectar innovació al sector públic i ajudar a que escenaris amb més ambició, tant externs com interns, estiguin a l’abast d’aquestes empreses.
Es important entendre els aspectes clau. Un d’ells és que la innovació radical a les empreses és una rara avis. La innovació radical és més pròpia dels mercats que de les empreses. Segur, hi haurà un Elon Musk, però quan vulgui anar a Mart crearà una nova empresa, SpaceX, no transformarà Tesla. Cal doncs tenir clar quines polítiques van dirigides als mercats i quines a les empreses i ambdues han de ser assolibles.
Una darrera reflexió. Un país no és una empresa. No es pot fer un pla estratègic com el faríem a una empresa. Si això funcionés, la Unió Soviètica i els seus plans estratègics dominarien ara el món, o bé qualsevol dels països que ho varen intentar des de Txecoslovàquia a la DDR o Polònia. No ha estat així. Cal pensar en termes de diversitat, d’ecosistema de capacitats i com mobilitzar-les i deixar que el resultat ens sorprengui. Si les capacitats, els incentius i els mitjans hi són, no ho dubteu, ens sorprendrà!