A finals dels 80, un tècnic de Sony decideix, d'amagat, treballar en un xip de so per la futura Super Nintendo. Nintendo queda sorpresa de la feina i comença una relació amb Sony. Les dues decideixen col·laborar amb la creació d'un perifèric per la Super Nintendo que aniria amb cartutxos i CD.
Tot i les reticències de la directiva de Sony que no veia futur en els videojocs, es presenta el nou dispositiu a la fira CES de 1991. Però, l'endemà, Nintendo decideix trencar les relacions i s'alia amb Philips, deixant a Sony a l'estacada i amb la seva imatge malmesa.
Les males veus deien que Sony volia imposar que la venda dels jocs en CD fossin íntegrament per a ells. A partir d'aquí Sony decideix treure ella mateixa la seva pròpia màquina. Va obtenir un gran èxit al vendre la màquina per sota el preu de fabricació, esperant que després els beneficis li vinguessin per la venda de jocs.
La consola costava 80-100 dòlars per sota de la competència i va ser un boom. En nou anys arriben a vendre 100 milions de dispositius, mentre que la seva successora (PS2) arriba als 154 milions d'unitats en vendes, convertint-se en la segona consola més venuda de la història.