30
d'Octubre
de
2014
Act.
31
d'Octubre
de
2014
Canviar-te de mòbil perquè ja no pots fer servir Whatsapp. Un aparell que val centenars d'euros que va a parar al contenidor de reciclatge tan sols per una sola aplicació, sí, però sense la qual sembla que avui ningú pot sobreviure. Això ho van viure molts usuaris de l'iPhone 3 quan la darrera versió del popular programa de xat els va avisar amb un lacònic missatge que deixaria de funcionar amb el seu aparell "antiquat".
No és cap novetat en el cas d'Apple, que empeny els desenvolupadors a dissenyar apps que només es poden executar amb l'última versió del sistema operatiu, la mateixa que els seus aparells més "antics" triguen ben poc en deixar de suportar. Realment necessitem l'Iphone 6 si no fa ni un parell d'anys que tenim el 5? Doncs si l'empresa t'hi acaba obligant, potser sí.
Però no es tracta de carregar tan sols contra Apple: l'obsolescència programada és una realitat en moltes companyies i sectors. Els seus orígens se situen al 23 de desembre de 1924, quan els principals fabricants mundials de sistemes d'il·luminació (Osram, Philips, General Electric) van reunir-se per decidir que a partir de llavors les bombetes no durarien més de 1.000 hores enceses (sembla una idea conspiranoica, però és un fet documentat). Des de llavors aquest tipus de pràctiques s'han fet comuns en tot tipus de sectors industrials. Avui en dia gairebé tothom ho ha patit amb un mòbil, un ordinador, un cotxe, una peça de roba, un televisor o quelcom més prosaic com una rentadora o, per descomptat, una bombeta.
El Moviment SOP, que lluita en contra del control de la durabilitat dels productes per part dels fabricants, assenyala que l'obsolescència programada afecta a "tot tipus de sectors": Des de l'automoció (rodes, electrònica de l'automòbil), fins a l'alimentació, amb dates de caducitat falses, passant pel mobiliari o la moda, que no ens dura ni una temporada; o la informàtica, amb bateries de portàtils que s'esgoten en menys d'un any.
Aparells de tota mena que cada cop duren menys. Però per què? I qui en té la culpa? Les preguntes se succeeixen. Quina és la vida útil d'aquests aparells? La que marca la seva pròpia capacitat de funcionar sense espatllar-se de manera "programada"? La que estableixen els proveïdors de continguts? O la que dictaminen els usuaris amb el temps que triguen a cansar-se d'ells?
Un mòbil cada 18 mesos
Les tres respostes són correctes. Segons dades de Recyclia, la principal plataforma per la recollida selectiva i gestió de residus elèctrics i electrònics estatal, els espanyols canvien de mòbil cada 18 mesos, molt abans que hagin complert la seva vida útil. En una entrevista a Consumer, el president de l'entitat, José Pérez, apuntava que els mòbils d'avui disposen d'un hardware capaç de durar molts anys, però que les aplicacions que emergeixen diàriament exigeixen cada cop més capacitats. Això ha fet que el període de renovació dels equips, en aquest cas dels smartphones, s'hagi escurçat de manera molt significativa. "Més que d'obsolescència programada, jo parlaria d'explosió tecnològica, que sovint també desborda els mateixos fabricants", deia Pérez, que també assenyala a l'usuari: "Cada dia és més exigent, i és ell qui al final acaba decidint".
L'obsolescència cada dia més accelerada dels productes de consum es deu a factors que sovint escapen al control dels mateixos fabricants. Això no vol dir que aquests no siguin els principals culpables. Cap d'ells reconeix que practiqui l'obsolescència programada, però hi ha força proves que demostren el contrari (moltes d'elles recollides al recomanable documental Comprar, tirar, comprar, dirigit per Cosima Dannoritzer) i hi ha estats que han decidit frenar-ho.
És el cas de França, que aquest 2014 ha plantat cara a la indústria per evitar que confeccioni productes amb caducitatprematura. Consideren demostrat que és una pràctica habitual i per combatre-la amenacen amb penes de presó i multes que poden ascendir fins als 300.000 euros. Una manera d'intentar frenar l'obsolescència programada, que el govern francès entén enganya el consumidor i ataca el medi ambient i la sostenibilitat.
Obsolescència "programada" o "percebuda"
Però, com ja deixaven entreveure des de Recyclia, no tot és tan senzill com afirmar que les empreses sabotegen els seus propis productes perquè durin poc. És de la mateixa opinió Virginia Espinosa, Doctora en Enginyeria de Telecomunicacions per la UPC i professora del TecnoCampus de Mataró, a més de membre de la Càtedra Unesco de Sostenibilitat de la UPC. Com a experta en la matèria, distingeix entre dos tipus d'obsolescències a la indústria: la "programada" i la "percebuda". Les dues persegueixen el mateix objectiu: la compra indiscriminada per perpetuar el sistema capitalista basat en la compra de béns de consum.
L'obsolescència programada, en paraules d'Espinosa, respon a la "reducció dràstica i intencionada del període de vida útil d'un producte per tal d'incentivar una propera nova compra". La percebuda, en canvi, és més subtil. S'aplica a aquells productes duradors, que resisteixen molt bé el pas del perquè, per exemple, no tenen elements mecànics i tècnics als quals sotmetre a desgast. "L'obsolescència percebuda es basa a instaurar al consumidor la idea que encara que els productes es mantinguin operatius, són articles obsolets o passats de moda i per tant, inoperatius a efectes pràctics", explica l'experta en sostenibilitat. Les estratègies per introduir aquest segon concepte són el canvi constant de models i/o versions de producte i la moda (tendències, dissenys, colors) a través de la publicitat i el màrqueting.
Greuges socials, econòmics i mediambientals
L'obsolescència, ja sigui programada o induïda, genera cada cop més rebuig social, que es tradueix en iniciatives com el citat Moviment SOP. El seu cofundador, Òscar Burgos, carrega contra els efectes econòmics i mediambientals d'aquestes pràctiques. "Condicionat per la publicitat massiva i pel desconeixement, l'usuari creu equivocadament que quan un producte ha deixat de funcionar és sempre perquè ha arribat al final de la seva vida útil, però sovint no és així", afirma. I es mostra especialment crític amb l'obsolescència percebuda, de la qual acusa directament a la indústria: "Aconsegueixen que l'usuari vulgui l'última innovació o disseny disponible, sense pensar si ho necessita de veritat i sense que el producte s'hagi espatllat".
Aquestes dinàmiques condueixen a un "consumisme descontrolat" i una situació on "el benefici de les grans corporacions se sobreposa als interessos reals de l'usuari", segons denuncien des de SOP. "El ritme tan accelerat del consum comporta una clara sobreexplotació dels recursos naturals i humans, i un augment desmesurat dels residus" afirma Espinosa. Les necessitats que genera aquest sistema també porta a pràctiques com l'externalització massiva de la producció a països del Tercer Món, on sovint els sistemes de regulació dels drets dels treballadors són laxes o directament inexistents.
Per tot plegat, la qüestió de l'obsolescència programada o percebuda condueix directament, segons les veus més crítiques amb aquesta pràctica, a un debat molt més profund i essencial: si el model actual és realment sostenible.
No és cap novetat en el cas d'Apple, que empeny els desenvolupadors a dissenyar apps que només es poden executar amb l'última versió del sistema operatiu, la mateixa que els seus aparells més "antics" triguen ben poc en deixar de suportar. Realment necessitem l'Iphone 6 si no fa ni un parell d'anys que tenim el 5? Doncs si l'empresa t'hi acaba obligant, potser sí.
Però no es tracta de carregar tan sols contra Apple: l'obsolescència programada és una realitat en moltes companyies i sectors. Els seus orígens se situen al 23 de desembre de 1924, quan els principals fabricants mundials de sistemes d'il·luminació (Osram, Philips, General Electric) van reunir-se per decidir que a partir de llavors les bombetes no durarien més de 1.000 hores enceses (sembla una idea conspiranoica, però és un fet documentat). Des de llavors aquest tipus de pràctiques s'han fet comuns en tot tipus de sectors industrials. Avui en dia gairebé tothom ho ha patit amb un mòbil, un ordinador, un cotxe, una peça de roba, un televisor o quelcom més prosaic com una rentadora o, per descomptat, una bombeta.
El Moviment SOP, que lluita en contra del control de la durabilitat dels productes per part dels fabricants, assenyala que l'obsolescència programada afecta a "tot tipus de sectors": Des de l'automoció (rodes, electrònica de l'automòbil), fins a l'alimentació, amb dates de caducitat falses, passant pel mobiliari o la moda, que no ens dura ni una temporada; o la informàtica, amb bateries de portàtils que s'esgoten en menys d'un any.
Aparells de tota mena que cada cop duren menys. Però per què? I qui en té la culpa? Les preguntes se succeeixen. Quina és la vida útil d'aquests aparells? La que marca la seva pròpia capacitat de funcionar sense espatllar-se de manera "programada"? La que estableixen els proveïdors de continguts? O la que dictaminen els usuaris amb el temps que triguen a cansar-se d'ells?
Un mòbil cada 18 mesos
Les tres respostes són correctes. Segons dades de Recyclia, la principal plataforma per la recollida selectiva i gestió de residus elèctrics i electrònics estatal, els espanyols canvien de mòbil cada 18 mesos, molt abans que hagin complert la seva vida útil. En una entrevista a Consumer, el president de l'entitat, José Pérez, apuntava que els mòbils d'avui disposen d'un hardware capaç de durar molts anys, però que les aplicacions que emergeixen diàriament exigeixen cada cop més capacitats. Això ha fet que el període de renovació dels equips, en aquest cas dels smartphones, s'hagi escurçat de manera molt significativa. "Més que d'obsolescència programada, jo parlaria d'explosió tecnològica, que sovint també desborda els mateixos fabricants", deia Pérez, que també assenyala a l'usuari: "Cada dia és més exigent, i és ell qui al final acaba decidint".
L'obsolescència cada dia més accelerada dels productes de consum es deu a factors que sovint escapen al control dels mateixos fabricants. Això no vol dir que aquests no siguin els principals culpables. Cap d'ells reconeix que practiqui l'obsolescència programada, però hi ha força proves que demostren el contrari (moltes d'elles recollides al recomanable documental Comprar, tirar, comprar, dirigit per Cosima Dannoritzer) i hi ha estats que han decidit frenar-ho.
És el cas de França, que aquest 2014 ha plantat cara a la indústria per evitar que confeccioni productes amb caducitatprematura. Consideren demostrat que és una pràctica habitual i per combatre-la amenacen amb penes de presó i multes que poden ascendir fins als 300.000 euros. Una manera d'intentar frenar l'obsolescència programada, que el govern francès entén enganya el consumidor i ataca el medi ambient i la sostenibilitat.
Obsolescència "programada" o "percebuda"
Però, com ja deixaven entreveure des de Recyclia, no tot és tan senzill com afirmar que les empreses sabotegen els seus propis productes perquè durin poc. És de la mateixa opinió Virginia Espinosa, Doctora en Enginyeria de Telecomunicacions per la UPC i professora del TecnoCampus de Mataró, a més de membre de la Càtedra Unesco de Sostenibilitat de la UPC. Com a experta en la matèria, distingeix entre dos tipus d'obsolescències a la indústria: la "programada" i la "percebuda". Les dues persegueixen el mateix objectiu: la compra indiscriminada per perpetuar el sistema capitalista basat en la compra de béns de consum.
L'obsolescència programada, en paraules d'Espinosa, respon a la "reducció dràstica i intencionada del període de vida útil d'un producte per tal d'incentivar una propera nova compra". La percebuda, en canvi, és més subtil. S'aplica a aquells productes duradors, que resisteixen molt bé el pas del perquè, per exemple, no tenen elements mecànics i tècnics als quals sotmetre a desgast. "L'obsolescència percebuda es basa a instaurar al consumidor la idea que encara que els productes es mantinguin operatius, són articles obsolets o passats de moda i per tant, inoperatius a efectes pràctics", explica l'experta en sostenibilitat. Les estratègies per introduir aquest segon concepte són el canvi constant de models i/o versions de producte i la moda (tendències, dissenys, colors) a través de la publicitat i el màrqueting.
Greuges socials, econòmics i mediambientals
L'obsolescència, ja sigui programada o induïda, genera cada cop més rebuig social, que es tradueix en iniciatives com el citat Moviment SOP. El seu cofundador, Òscar Burgos, carrega contra els efectes econòmics i mediambientals d'aquestes pràctiques. "Condicionat per la publicitat massiva i pel desconeixement, l'usuari creu equivocadament que quan un producte ha deixat de funcionar és sempre perquè ha arribat al final de la seva vida útil, però sovint no és així", afirma. I es mostra especialment crític amb l'obsolescència percebuda, de la qual acusa directament a la indústria: "Aconsegueixen que l'usuari vulgui l'última innovació o disseny disponible, sense pensar si ho necessita de veritat i sense que el producte s'hagi espatllat".
Aquestes dinàmiques condueixen a un "consumisme descontrolat" i una situació on "el benefici de les grans corporacions se sobreposa als interessos reals de l'usuari", segons denuncien des de SOP. "El ritme tan accelerat del consum comporta una clara sobreexplotació dels recursos naturals i humans, i un augment desmesurat dels residus" afirma Espinosa. Les necessitats que genera aquest sistema també porta a pràctiques com l'externalització massiva de la producció a països del Tercer Món, on sovint els sistemes de regulació dels drets dels treballadors són laxes o directament inexistents.
Per tot plegat, la qüestió de l'obsolescència programada o percebuda condueix directament, segons les veus més crítiques amb aquesta pràctica, a un debat molt més profund i essencial: si el model actual és realment sostenible.