Stadia i Apple Arcade: el futur de la indústria del videojoc
Google i Apple presenten les seves plataformes de subscripció, mòbil i offline amb avantatges i inconvenients per al sector
No ens n'hem adonat, però aquesta setmana el món del videojoc ha fet un salt espectacular cap endavant amb un parell de notícies de dues companyies: Google ha presentat Stadia i Apple ha presentat Apple Arcade.
Els de Google presenten un sistema de joc al núvol que permet executar-ne en qualsevol ordinador (fins i tot en un mòbil o un ordinador "quatre-llaunes") en tan sols cinc segons, i amb una resolució en 4K i 60 fotogrames per segon gràcies a la connexió d'Internet. Estarem mirant un tràiler de l'última al·lucinada d'Ubisoft, premerem un botó i en cinc segons estarem jugant al joc. Sense descarregar-lo prèviament, ni passar per plataformes estranyes de DRM (Stadia ja és una plataforma de Digital Rights Management en si mateix).
Per altra banda els de cupertino han presentat Apple Arcade, un sistema de subscripció mensual que permet accedir a un catàleg de videojocs per a mòbil sense publicitat, micropagaments, ni tan sols la necessitat de connectar-nos a Internet. S'ha acabat estar sense cobertura i no poder jugar amb el mòbil perquè el joc requereix dades.
Aquestes dues notícies plantegen dos escenaris d'indústria completament diferents de com es plantejava la indústria fa dues setmanes. És com si haguessin obert una línia de temps alternativa al futur que ens esperava, ja que recordem que tant Apple com Google tenen les plataformes de joc més bèsties del mercat (les botigues d'Apps), i aconsegueixen reunir milions de descàrregues per a productes globalitzats.
Hi ha bones i males notícies.
Les bones notícies és que amb Stadia els desenvolupadors estaran lliures de conceptes com hardware, client, servidor... ja que el sistema està pensat per córrer als servidors de Google, i per tant no han d'uniformar sistemes i protocols. Sembla que no, però l'experiència de dissenyar per Stadia és contundent i molt més planera: no és el mateix dissenyar per a tots els ordinadors i sistemes, que per a un sistema universal. No hi ha generacions, ni plataformes, el que estalviarà temps en el desenvolupament.
Stadia permet als desenvolupadors dissenyar per a un sistema universal, però reforça el monopoli de Google, que invisibilitzarà els productes que no s'avinguin a treballar amb ells
La mala notícia amb Stadia pot ser, com sempre que veiem aquestes grans empreses llençar productes trencadors, amb el tema del monopoli: si el teu joc no és a Stadia, no tens visibilitat a YouTube o Google. Per a què et voldran donar visibilitat si no ets dels seus? Ja s'ha demostrat que aquestes pràctiques abusives són les que ens han portat a discutir sobre la neutralitat de la xarxa i els grans monopolis d'Internet. Google i Facebook en saben un tou i ja han hagut de pagar grans multes.
Per al sistema d'Apple, la bona notícia és que els usuaris deixarem de tenir aquelles aplicacions "de merda" on surten anuncis irrellevants insalvables cada deu segons per a vendre'ns alguna cosa que no ens interessa. O jocs que ens van demanant almoina per continuar. Això farà que els dissenyadors es plantegin jocs amb mecàniques diferents, més profundes i menys superficials.
La mala notícia d'Apple és que juga a la contra que el sistema de Spotify. M'explico: a Spotify cada cop les cançons són més curtes, ja que els artistes cobren per cada reproducció. Si tens deu minuts, els artistes prefereixen que escoltis cinc cançons seves que no pas una o dues. Amb Apple Arcade passa al revés, el sistema monetitza d'acord amb la quantitat d'hores que passis amb un producte, per tant els desenvolupadors preferiran fer jocs de 40 hores que de dues. El repte és completament oposat i majúscul.
Apple Arcade ens estalviarà anuncis irrellevants en els videojocs, però obliga els desenvolupadors a crear videojocs molt llargs
Venim d'un sistema on les partides eren de deu minuts, i ara tindrem un sistema on voldran que ens hi estiguem el màxim temps possible. Els dissenyadors de videojocs ja han començat a pensar en històries profundes que enganxin, on l'originalitat i la qualitat gràfica siguin la carta de presentació, però que tampoc siguin "pel·lícules interactives". Han de tornar a aprendre a dissenyar per al mòbil.
Com veieu, els debats que tenen altres indústries culturals com la digitalització o el núvol, al món dels videojocs ja fa temps que són una pantalla passada. No estem amb boss final, però sí que hem d'arribar-hi preparats. Catalunya és un pou de talent que emergeix com a referència arreu del món, però els professionals han de saber adaptar-se als canvis de tecnologia i de model de negoci, o haurem de tornar a començar la partida.