Hi havia una vegada un 'storytelling' que es va convertir en un relat de marca

En l’àmbit del màrqueting i la comercialització, i també en el de la publicitat, cada cop és més habitual l’ús d’un recurs creatiu, anomenat relat de marca (storytelling, en anglès), consistent a explicar una història real o de ficció que reflecteixi els valors d'una marca, amb l'objectiu d'establir un vincle emocional amb el públic i fer-li arribar de manera eficaç un missatge determinat.

Si bé és cert que el terme anglès storytelling (literalment ‘narració d’una història’) és un manlleu molt introduït, com tants d’altres, en l’àmbit del màrqueting i de la publicitat, no volem deixar passar l’oportunitat d’explicar-vos la història del terme català relat de marca. Som-hi, doncs!

Hi havia una vegada un nou concepte que va néixer en el món de la comunicació i que, un cop batejat amb el nom de storytelling, va anar creixent en l’entorn familiar del màrqueting, de la publicitat i, fins i tot, de la política. Es tractava d’una nova estratègia, basada en la tradició ancestral d’explicar rondalles a la vora del foc, que aplicada en aquests nous sectors es mostrava igual d’efectiva a l’hora de captar l’atenció del públic i de seduir-lo amb l’objectiu de transmetre-li la moral, el missatge i els valors continguts en la narració.

Ben aviat, el terme storytelling va anar a córrer món per guanyar-se la vida i, com ja us podeu imaginar, arreu el rebien amb els braços oberts perquè, allà on es presentava, els professionals del sector reconeixien a primer cop d’ull la força d’aquell recurs creatiu, especialment en l’entorn digital en què es vivim actualment. El cas és que, un bon dia, l’storytelling també va arribar a casa nostra i va decidir quedar-s’hi i fer-hi arrels. Va ser aleshores que, just coincidint amb la Terminologia de màrqueting digital que el TERMCAT estava elaborant amb la col·laboració d’un equip d’especialistes, i que es va enriquir amb les propostes que els usuaris van compartir a través de les xarxes socials, es va apostar per acollir aquest nou terme i atorgar-li un nom normalitzat en català. I així és com l’anglicisme storytelling s’ha reconvertit en la denominació catalana relat de marca.

I no us penseu que l’storytelling va arribar tot sol, no. Venia amb un terme parent, anomenat transmedia  storytelling o transmedia narrative, que també va ser molt ben acollit i batejat amb el nom català de narrativa transmèdia. Es tracta d’una tècnica consistent a comunicar una història a través de diversos mitjans, expandint-ne el contingut segons les característiques i les possibilitats d'interacció de cada mitjà i amb les aportacions dels usuaris, de tal manera que l'univers narratiu complet es construeix amb la suma de tots aquests continguts.

Si teniu curiositat a conèixer amb més detall els motius que es van tenir en compte a l’hora d’aprovar aquestes denominacions, no deixeu de consultar les fitxes corresponents de la Neoloteca, el diccionari en línia que conté els termes normalitzats en català pel TERMCAT.

I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.