26J, uns resultats de mèdia-ficció
30
de Juny
de
2016
Dimarts passat vaig dinar amb l'il·lustre catedràtic de matemàtiques i professor de Comunicació Audiovisual de la UPF Ignasi Ribas.Els dinars amb l'Ignasi solen ser dinars on l'espai és relatiu i el temps es contrau mentre parlem d'allò que realment és essencial: física, filosofia, política, art, religió, història, acadèmia...
En moment mediàtic de la conversa vam anar a parar a la sèrie britànica Black Mirror, una sèrie que posa les societats tecnològiques actuals davant del mirall i n'explora els efectes. En paraules del seu creador Charlie Brooker: "Si la tecnologia és una droga —i s'hi assembla molt— quins són els seus efectes secundaris?". La resposta la trobeu en el Black del títol de la sèrie.
Black Mirror és una mena de Dimensió Desconeguda —també amb episodis tancats i amb diferents protagonistes— però que en lloc de preocupar-se per amenaces de tecnologies alienígenes, pròpies de la ciència-ficció de l'Space Age americà, es preocupa per les amenaces de les tecnologies dels humans.Black Mirror és la Dimensió Desconeguda de la generació de Twitter.
—La mèdia-ficció— va dir l'Ignasi.
Mèdia-ficció? Quin gran concepte! Un concepte simple que ho explica tot. La meva primera reacció va ser de felicitar-lo per la troballa, la segona dir-li que me n'apropiaria i el faria servir sovint —amb cita a l'autor això sí— i la tercera pensar en com fer-ne un article.
Des de llavors que no me'l puc treure del cap i cada cop que obro un diari, entro a Twitter o veig un escrutini electoral, em referma en la convicció de què tot el que estem vivint només pot existir en un escenari de mèdia-ficció.
Només la mèdia-ficció pot explicar la bombolla que les enquestes van crear al voltant de la pujada de Podemos en aquestes darreres eleccions. L'enquesta d'intenció de vot del CIS donava una pujada espectacular al partit circular amb la consegüent activitat a les xarxes socials. Però les prediccions si es perceben com a creïbles poden canviar el futur. Una cosa és llegir enquestes sobre la intenció de vot dels Britànics en el Brexit —l'efecte que em produeixi serà irrellevant pel resultat perquè no puc votar— i l'altra és llegir una predicció sobre un fet en el qual jo puc influir. Ens ho va explicar Heisenberg: l'observació d'un fenomen en condiciona el resultat.
L'altra història de mèdia-ficció que hem vist aquests dies ha passat a Twitter i amb el seu conegut efecte túnel. Un observador que només hagués estat connectat a Twitter hauria afirmat amb tota rotunditat que Podemos treuria majoria absoluta d'acord amb el nombre de tuits, likes, retuits i el seu nivell d'influència a la xarxa social. Però, ai las! a Espanya hi ha de 36,5 milions votants i només 1,5 milions usuaris de Twitter, i de moment el nombre de seguidors o l'indicador d'influència Klout no computen en el recompte.
I la darrera gran història de mèdia-ficció és la de la realitat creada pel mitjans de comunicació en base a informacions falses filtrades per un ministre de l'Interior amb voluntat de destruir els seus adversaris polítics, d'influir en eleccions del 2014 —ho van fer— i que finalment han acabat per influir en les darreres, no en el sentit que dictaria la raó sinó en el que dicta la mèdia-ficció.
El mapa resultant de les eleccions és més un mapa mediàtic que un mapa polític, el mapa de la mèdia-ficció en la que vivim.
En moment mediàtic de la conversa vam anar a parar a la sèrie britànica Black Mirror, una sèrie que posa les societats tecnològiques actuals davant del mirall i n'explora els efectes. En paraules del seu creador Charlie Brooker: "Si la tecnologia és una droga —i s'hi assembla molt— quins són els seus efectes secundaris?". La resposta la trobeu en el Black del títol de la sèrie.
Black Mirror és una mena de Dimensió Desconeguda —també amb episodis tancats i amb diferents protagonistes— però que en lloc de preocupar-se per amenaces de tecnologies alienígenes, pròpies de la ciència-ficció de l'Space Age americà, es preocupa per les amenaces de les tecnologies dels humans.Black Mirror és la Dimensió Desconeguda de la generació de Twitter.
—La mèdia-ficció— va dir l'Ignasi.
Mèdia-ficció? Quin gran concepte! Un concepte simple que ho explica tot. La meva primera reacció va ser de felicitar-lo per la troballa, la segona dir-li que me n'apropiaria i el faria servir sovint —amb cita a l'autor això sí— i la tercera pensar en com fer-ne un article.
Des de llavors que no me'l puc treure del cap i cada cop que obro un diari, entro a Twitter o veig un escrutini electoral, em referma en la convicció de què tot el que estem vivint només pot existir en un escenari de mèdia-ficció.
Només la mèdia-ficció pot explicar la bombolla que les enquestes van crear al voltant de la pujada de Podemos en aquestes darreres eleccions. L'enquesta d'intenció de vot del CIS donava una pujada espectacular al partit circular amb la consegüent activitat a les xarxes socials. Però les prediccions si es perceben com a creïbles poden canviar el futur. Una cosa és llegir enquestes sobre la intenció de vot dels Britànics en el Brexit —l'efecte que em produeixi serà irrellevant pel resultat perquè no puc votar— i l'altra és llegir una predicció sobre un fet en el qual jo puc influir. Ens ho va explicar Heisenberg: l'observació d'un fenomen en condiciona el resultat.
L'altra història de mèdia-ficció que hem vist aquests dies ha passat a Twitter i amb el seu conegut efecte túnel. Un observador que només hagués estat connectat a Twitter hauria afirmat amb tota rotunditat que Podemos treuria majoria absoluta d'acord amb el nombre de tuits, likes, retuits i el seu nivell d'influència a la xarxa social. Però, ai las! a Espanya hi ha de 36,5 milions votants i només 1,5 milions usuaris de Twitter, i de moment el nombre de seguidors o l'indicador d'influència Klout no computen en el recompte.
I la darrera gran història de mèdia-ficció és la de la realitat creada pel mitjans de comunicació en base a informacions falses filtrades per un ministre de l'Interior amb voluntat de destruir els seus adversaris polítics, d'influir en eleccions del 2014 —ho van fer— i que finalment han acabat per influir en les darreres, no en el sentit que dictaria la raó sinó en el que dicta la mèdia-ficció.
El mapa resultant de les eleccions és més un mapa mediàtic que un mapa polític, el mapa de la mèdia-ficció en la que vivim.