El perill de patir un accident en cadena

Res és senzill. Una cosa tan simple com dir que vas cap a Girona a 100 km/hora resulta més complicada del que sembla perquè la velocitat és una mesura relativa, una magnitud física que mesura el canvi de posició d’un objecte respecte un altre. Tu vas a una velocitat dins la Terra, però la Terra a la vegada es mou al voltant del Sol, i el Sol es mou al voltant del centre de la Via Làctia, i la Via Làctia es mou dins el nostre Grup Local de galàxies.

És com una gran dansa a velocitat extrema, com ballar derrapant. Fa vertigen. T’has d’imaginar la Via Làctia anant per l’espai a 700.000 km/hora, dins seu el Sol circulant a 828.000 km/hora, nosaltres voltant el Sol a més de 100.000 km/hora, i tu anant a 100 km/hora cap a Girona. I igual que hi ha milers de cotxes anant d’aquí cap allà, voltant el Sol hi ha vuit planetes i més de 400 satèl·lits, i a la Via Làctia a banda del Sol hi ha uns cent mil milions d’estrelles més, cadascuna amb els seus planetes i les seves coses donant voltes. Tot girant a tota pastilla.

Una coreografia de milers de milions de cossos voltant per l’espai a centenars de milers de kilòmetres per hora. Si algun d’aquests elements modifiqués sobtadament la seva trajectòria, podria topar amb un altre, i aquest amb un altre i acabar provocant el que a l’autopista de Girona anomenaríem un accident en cadena.

Hem tingut la genial idea de provocar que un dels nostres satèl·lits s’estampi deliberadament contra un asteroide per veure si som capaços de modificar-ne la trajectòria

En aquest context els humans hem tingut la genial idea de provocar que un dels nostres satèl·lits s’estampi deliberadament contra un asteroide per veure si som capaços de modificar-ne la trajectòria. El passat dimarts 27 de setembre la NASA va estavellar a 22.500 km/hora la nau DART contra un asteroide anomenat Dimorphos. No per res, només per saber si som capaços de canviar-ne el rumb. Per si algun dia ens pogués fer falta. Aguanta’m el cubata, i ara tothom s’ho mira i encara tardarem unes setmanes a saber com ha anat.

Catalunya és un país que sempre abraça les tendències, explora els límits i estima la recerca, així que nosaltres el mateix 27 de setembre també vàrem decidir provocar deliberadament una topada forta, la nostra al Parlament de Catalunya, per veure si som capaços de canviar el rumb. No per res, perquè ara mateix no hi ha cap gran pla, però suposo que per si algun dia ens pogués fer falta. Podria ser que de retruc alguna cosa topi amb alguna altra i tot plegat acabi provocant el que a l’autopista de Girona anomenaríem un accident en cadena. De moment tothom s’ho mira i encara tardarem uns dies a saber com ha anat. La gran diferència és la velocitat: nosaltres anem cap al futur massa poc a poc.