Altre cop el dilema
Taxistes, metro, Bicing, examinadors del carnet de conduir, vigilants d'aeroport, conductors d'ambulàncies... Les costures de la societat catalana comencen a cedir quan sembla que superem la crisi però molts encara no ho perceben. Són els sectors que han fet els ajustaments més intensos en forma d'atur i de pèrdua de poder adquisitiu i ara veuen com aquesta sortida de la crisi es fonamenta en la consolidació d'un model de baixos salaris i de precarietat generalitzada, mentre s'encareixen de forma accelerada productes bàsics com l'habitatge o l'electricitat. Sortim de la crisi, efectivament, però amb unes diferències socials més intenses i amb una estructura de preus molt més favorable als sectors que ofereixen productes i serveis al marge de la competència internacional.
El conflicte de l'aeroport del Prat d'aquest mes d'agost ha mostrat amb tota la cruesa l'avarícia, la incompetència i el maltracte de l'Estat espanyol cap a una infraestructura emblemàtica per al país i, molt especialment, per a les nostres classes dirigents. Unes classes dirigents que van mirar-se els dotze dilluns seguits de vaga de metro amb la mateixa distància amb què es prenen els continus col·lapses de Rodalies, la de qui no va amb ells, en bona part perquè no els utilitzen directament.
"Aquesta sortida de la crisi es fonamenta en la consolidació d'un model de baixos salaris i de precarietat generalitzada"
Però l'aeroport és una altra cosa, perquè els tradicionals usuaris del Pont Aeri -i això que entre l'AVE i l'agost aquest estava sota mínims- han vist qüestionat un element essencial per als seus negocis. Fa 10 anys, la reclamació d'un aeroport eficient va ser el punt de confluència de les forces vives de la ciutat i del país en una exigència tan benintencionada com poc persistent. Alguns dels promotors i dels assistents, uns quants, militen avui de forma més o menys activa en l'independentisme. Però la majoria, i els més destacats, s'han decantat per suposades terceres vies o, directament, per una crida a l'ordre constitucional espanyol.
Externalitzar els serveis només mirant de reduir-ne el cost i obviant-ne la qualitat, una normativa laboral que permet a les empreses despenjar-se a la baixa dels convenis sectorials i el creixement exponencial del Prat, han generat la tempesta perfecta, agreujada pel creixent tracte discriminatori respecte a Barajas. Costos versus qualitat, règim laboral, reactivació econòmica i abandonament de l'Estat són factors que amb diferent intensitat es repeteixen en tots els conflictes que esmentàvem al començament i amb extensions que van de les subcontractacions amb sous de misèria a molts hotels fins a la crisi endèmica de les Rodalies, passant per la renovació de passaports i DNI, l'electricitat més cara d'Espanya per a les nostres empreses industrials i la caiguda de les nostres universitats en els rànquings internacionals, ofegades per la manca de recursos. Què més haurà de passar perquè les nostres classes dirigents tradicionals s'adonin que el país i, en darrera instància, els seus mateixos negocis no tenen cap futur sotmesos a aquest continu desgast i assetjament?
El 1478, Ferran II implantà la Inquisició de l'edat moderna amb seu a Toledo. Les classes dirigents catalanes s'oposaren que tingués jurisdicció a Catalunya perquè se sobreposava al dret i a les institucions pròpies. L'estira-i-arronsa durà fins que el Trastàmara els amenaçà que en el conflicte que de feia centúries aquestes classes dominants mantenien amb la pagesia -i que efectivament desembocà el 1486 en l'anomenada Sentència de Guadalupe, el mateix any en què s'implantà la Inquisició a Catalunya- es pronunciaria molt favorablement als interessos dels pagesos.
"El país i, en darrera instància, els seus mateixos negocis no tenen cap futur sotmesos a aquest continu desgast i assetjament"
Malgrat les promeses reials, els pagesos aconseguirien satisfer bona part de les seves reivindicacions mentre la Inquisició seria durant dècades la primera i única institució amb jurisdicció a tot un Estat que el futur Rei Catòlic ja volia unitari. Han passat més de cinc segles i les nostres classes dirigents tradicionals tornen a trobar-se, com tant altres cops des d'aleshores, en un dilema similar. I per cert, tots els historiadors coincideixen que la sentència de Guadalupe que dècades de revoltes pageses aconseguiren arrencar del rei Ferran assentà les bases per superar el sistema feudal imperant al camp català i la posterior expansió agrària, urbana i comercial de Catalunya que li permetria afrontar una nova renaixença.