Us arreglo Eurovision

Estic molt a favor de la controvèrsia que s’ha generat a l’entorn del sistema de votacions d’Eurovision. Que el vot d’Eurovision està trencat ho sabem de fa anys, tants com els que sabem que el certamen no va de música sinó de geopolítica sense el geo. Aquest any amb l’eliminació de Rússia primer, la conxorxa de sis països per votar-se entre ells després i l’inevitable triomf d’Ucraïna sembla que molta gent ha obert els ulls.

Eurovision està trencat i algú l’ha d’arreglar. Som-hi.

Comencem pel principi. El dimecres abans de la gran final de dissabte, en la segona semifinal, el sistema de vot de la EBU (European Broadcasting Union) detecta patrons de vot irregulars en sis països. Els jurats d’Azerbaidjan, Geòrgia, Montenegro, Polònia, Romania i San Marino es voten entre ells en un patró de vot inèdit. La EBU ho considera frau, desqualifica els jurats d’aquests països però no els ho notifica per evitar la polèmica abans de la final. Dissabte, a l’hora dels douze points, twelve points aquests països es troben que no entren en directe per "problemes tècnics" i és el supervisor del certamen Martin Österdahl qui llegeix el resultat a cada torn. El petit detall és que els vots que s’atorguen en directe no es corresponen amb el que els jurats dels sis països en qüestió havien emès. No se n’assabenten fins que acaba el festival per via d’un comunicat de premsa de la EBU. Escàndol. Segur?

Segons han fet públic tres dels jurats eliminats, almenys 2 dels douze points que van anar a parar a Gran Bretanya havien de ser per a Espanya

Anem a pams. A Espanya l’afer s’ha magnificat donat la tercera posició de la catalana Chanel. Segons han fet públic tres dels jurats eliminats, almenys 2 dels douze points que van anar a parar a Gran Bretanya havien de ser per a Espanya. Algú ha començat a fer el compte de la lletera i ha arribat a la conclusió que Espanya hauria pogut quedar segona superant Gran Bretanya; primera és impossible donat l’enorme suport del vot del públic a Ucraïna, 438 de 480 vots.

Els més grans potser recordareu el triomf d’Espanya amb La La La l’any 1968. En tot cas l’hem vist tots manta vegades els darrers 50 anys. El tema l’havia de cantar Joan Manuel Serrat que va demanar de fer-ho en català. Li van dir que si hi volia anar havia de ser en “castellano, que es la lengua de todos”. Serrat s’hi va negar, RTVE va canviar d’intèrpret i de passada es va declarar el cantautor català persona non grata. Hi van estar a punt d’anar els seus compositors, els membres del Dúo Dinámico, però com que la discogràfica Zafiro ja s’havia gastat molta pasta en la promoció del tema van dir que havia de ser algú del seu catàleg, que així amortitzaven la inversió. L’escollida va ser Massiel.

Espanya va guanyar per un punt el Regne Unit que participava amb Congratulations, composta i interpretada per Cliff Richards.

Doncs bé, la votació tampoc va ser tan neta com ens han volgut fer creure durant mig segle. Resulta que el règim de Franco anava curt d’èxits tant a nivell nacional com internacional i algú va pensar que guanyar Eurovision seria una bona manera de mostrar al món la cara iè-iè de la dictadura. De fet, en edicions anteriors Espanya ja havia intentat subornar jurats d’altres països. No ho dic jo, ho diu en José M. Iñigo, que d’Eurovision hi entenia una mica: "Tothom sap, i s'ha publicat, que directius de Televisió Espanyola i de companyies discogràfiques es passejaven per Europa oferint editar discos de diferents cantants… búlgars, txecs, o qui sap…  (…) I Televisió Espanyola va estar comprant sèries que mai no es passarien i que no es van passar mai, per tal que ens donessin els vots per a poder guanyar”. Les declaracions les recull el documental produït per Globomedia el 2014 1968. Yo viví el mayo español.

Em temo que l'única solució per arreglar el sistema de votació d’Eurovision és fer-la anònima del tot: sense banderes

Sigui com sigui no descobrirem ara que votacions i eleccions de tot tipus no són els processos nets, transparents i justos que ens pensàvem; penseu en les intervencions dels serveis secrets espanyols en les eleccions de la Generalitat, en les negociacions per formar consistori a l’Ajuntament de Barcelona o bé les de Cambridge Analytica al Brexit o a les presidencials dels EUA. No ho arreglarem ara. O sí!

Si ens hi fixem bé veurem que el problema principal és el del molt poder que tenen els cinc membres del jurat de cada país, dit d’altra manera, com de fàcil és corrompre a cinc persones que són públiques i notòries. Aquests representen el 50% de la puntuació final. D’altra banda, el vot del públic és més difícil de manipular. És cert les darreres edicions els experts en seguretat de la EBU se les han hagut de veure amb exèrcits de bots russos (Killnet segons informa la policia italiana). Però per manipular el vot de molta gent anònima calen molts més recursos que si només has de comprar uns quants membres d’un jurat. I anònim és la paraula clau.

Si enlloc de ser cinc membres molt populars a cada jurat en fossin cinc-cents de totalment anònims, tant anònims com els que tenen audímetres a casa seva per mesurar el consum televisiu, serien més difícils de comprar (per cert, n’heu conegut mai cap? Jo no). Com en el cas de les persones amb audímetre a casa podrien ser una mostra estadística representativa de la societat. Com que els aparells serien especialitzats i no de caràcter general com mòbils i ordinadors, permetria incorporar més capes de seguretat i fer-los així més resilients als atacs dels furoners. Tampoc no m’ho invento jo; és el mètode que es fa servir al festival de San Remo a Itàlia, un festival anterior a Eurovision.

I ja estaríem. O no. Un estudi científic de 2017 elaborat per acadèmics canadencs intitulat Voting in the Eurovision Song Contest va analitzar el comportament del vot del espectadors d’Eurovision. Es preguntava si el vot dels espectadors era sincer —a la cançó que agradava més— o estratègic —a la cançó que creien amb més possibilitats de guanyar—. Al final només un 25% del vot era sincer, amb un 11% que votava de manera estratègica i amb la majoria, el 36%, que ho feia per raons ètniques, de veïnatge o al seu país europeu preferit.

Em temo que l'única solució per arreglar el sistema de votació d’Eurovision és fer-la anònima del tot: sense banderes.