La Betty, la Peggy i la Joan
He estat tot l'estiu mirant Mad Men, una sèrie sobre una agència de publicitat ambientada als anys seixanta. M'hi he enganxat com una obsessionada a una sèrie que, el primer dia que la vaig veure, em va provocar un fàstic impressionant per l'excés de sexisme en les paraules que els homes de l'agència destinaven a les dones, totes elles secretàries. No sabia si ho podria aguantar, però ho he fet. Al cap i a la fi, la sèrie no representa res més que el que segurament va succeir a Madison Avenue amb tots els seus homes de negocis, executius, redactors i creatius.
I la veritat és que m'he meravellat de veure de quina manera tan impressionant les protagonistes d'aquesta sèrie evolucionen curosament, sense el dramatisme, exageració ni supercialitat amb què ho fan les pel·lícules de Hollywood de fa uns anys. Són dones que comencem a conèixer en la seva joventut i que mostren de quina manera evolucionen cap a la plenitud d'elles mateixes. Si bé la sèrie gira entorn de sis personatges, tres homes (Don Draper, Roger Sterling i Peter Campbell) i tres dones (Betty Draper-Francis, Joan Holloway-Harris i Peggy Olson), són aquestes últimes les que m'han fascinat fervorosament.
"Les protagonistes de Mad Men evolucionen curosament, sense el dramatisme, exageració ni superficialitat amb què ho fan les pel·lícules de Hollywood de fa uns anys"
Per a aquelles lectores que no hagin vist mai la sèrie, més enllà de recomanar-los que s'hi entreguin devotament per adonar-se, un cop més, de l'estafa que el somni americà ens ha encegat a totes, poso una mica de context. La Betty és una dona que ho ha fet tot "perfecte": és atractiva, de bona família, ben posada, educada, amb una incipient carrera de model que es casa amb un home d'èxit (Don Draper) i té tres fills fantàstics pels quals ho abandona tot i esdevé mestressa de casa. Tanmateix, al llarg de la sèrie, es descobreix en una forta tristor dins del seu matrimoni, en gran part causada pels secrets i infidelitats del seu marit, que la porten al divorci i a casar-se amb Henry Francis, un càrrec polític intermedi amb qui continuarà criant els tres fills que ha tingut amb Don Draper. A partir d'una trama enrevessada, veiem com una dona angelical acaba tancada en una cuina i, posteriorment, tancada en una cuina més gran i lluminosa, on continua fumant com una màquina d'època.
D'altra banda, tenim la Peggy, que és l'antítesi de la Betty (suposo que per això tenen noms similars). La Peggy és filla d'immigrants noruecs i entra a la companyia com a secretària de Don Draper. Allà, més enllà de tenir el plaer d'experimentar el sexisme de primera mà per part de tots els seus companys, es revela com una ment digna d'admiració dins l'empresa, fet que fa que Draper es fixi en ella i l'ajudi a convertir-se en redactora (copywriter). A partir d'aquí, l'ambiciosa Peggy comença una carrera que li portarà molts entrebancs i sacrificis, però amb la seva determinació arribarà a ser una dona molt admirada professionalment, tot i que viurà grans desenganys i una bona dosi de plors sola a casa els caps de setmana. Un exemple clar de totes aquelles dones que han hagut de sacrificar-ho tot per trencar sostres de vidre i fer-se un lloc en l'àmbit professional.
I finalment, tenim la que és, per a mi, l'estrella de la sèrie: la Joan Holloway-Harris. La Joan és la secretària més atractiva de l'oficina al principi de la sèrie, una dona pèl-roja espectacular que utilitza la seva feminitat per aconseguir tot allò que vol i necessita. Una dona que ha estat educada per ser admirada i que té molts amants, però que sap fer-se valorar. Al llarg de la sèrie, la Joan és la protagonista que més desenvolupa el seu caràcter i que més es desvetlla respecte a les mostres de sexisme dels seus companys de feina, les vulneracions de la seva vida personal i les injustícies que ha de passar per ser admirada i desitjada per tants homes.
"La Joan és la definició d'una dona que fa servir totes les eines que té i, al final, si bé no del tot, la vida li recompensa. Com a mínim, professionalment"
El personatge complaent i lleial de la primera temporada no té res a veure amb l'empresària executiva del final, com tampoc amb la dona que li diu al seu amant que, si no pot estimar-la treballant, serà millor que marxi. La Joan, lluny dels dos extrems que representen la Betty i la Peggy, és un territori gris (o, més ben dit, vermell) que juga amb atributs de les dues per fer-se el seu lloc al món. Simpàtica i complaent, però determinada i contundent. Vulnerable, però infranquejable. La Joan és la definició d'una dona que fa servir totes les eines que té i, al final, si bé no del tot, la vida li recompensa. Com a mínim, professionalment.
Al principi, volia titular aquest article "Evitar ser la Betty, admirar la Joan, però ser sempre la Peggy". No obstant això, em vaig adonar ràpidament que posar en competició les nostres protagonistes era una tendència estúpida que fem les dones com a resultat d'una dinàmica que hem de trencar urgentment. Cap d'elles no és millor que les altres i, si fos així, tampoc sabria qui guanya en cada aspecte de la seva vida.
Al final de la sèrie (alerta espòiler), la Betty torna a la universitat per estudiar psicologia fins que contrau un càncer de pulmó de tant fumar, la Joan funda la seva pròpia marca de producció, i la Peggy continua treballant com a creativa en una empresa reabsorbida per una multinacional. Totes tres, a la seva manera i no sense dificultats, troben la salvació, desgraciades i afortunades a la seva manera. Totes tres fan les paus amb les seves batalles i errors, i accepten els èxits que han obtingut des del seu rol. Si bé la sèrie té moltes altres trames, crec que són tres exemples veritables de ser una dona: ni una heroïna, ni una supervivent, ni l'empleada del mes; una dona que, amb les circumstàncies que se li han donat, ha fet el que ha pogut. I se n'ha sortit, més o menys i amb major o menor èxit.
La sèrie, més enllà de ser una reproducció d'un espai concret en el naixement de la publicitat, demostra que el feminisme no ens arriba a totes per igual, i que les dones, en un context advers i despietat, cometem errors i fem el que podem. I aquest és el veritable aprenentatge de Mad Men: no existeix tal cosa com "assolir l'èxit", ni tampoc la "vida perfecta", i aquells que es pensin que poden acostar-s'hi massa, és ben probable que s'acabin cremant els dits, o perdent alguna cosa important pel camí.