OPINIÓ

Bones notícies: Espanya haurà de continuar reformant

Ja he comentat altres cops que el període de govern del primer ministre Sánchez ha estat tocat per la sort. És veritat que, abans no va arribar a líder del PSOE, s’ho va treballar de valent. Està, políticament, musculat -això el distingeix dels altres líders de “piscifactoria”. Però és que, a sobre, els vents li han bufat a favor. I, paradoxalment, la gran sort de Sánchez ha vingut motivada per allò que ha estat la desgràcia de tants d’altres: la covid.

En ser la pandèmia un afer mundial, el govern espanyol no ha hagut de lluitar sol. Ni tan sols lluitar. Els companys de viatge -els països de la Unió Europea (UE)- l’han arrossegat. Només ha calgut pujar al carro i deixar-se portar. Els cops de sort per Espanya arran la pandèmia han estat de dos tipus: relaxament dels criteris pressupostaris i activació dels fons Next Generation. Anem a pams.

Des de l’any 2020 els països de la Unió no han de complir amb els criteris pressupostaris que fixa el Tractat de Maastricht que van entrar en vigor l’any 1997. Parlo del famós límit del 3% de dèficit pressupostari i del 60% del PIB com a límit del deute. Aquests criteris es van temporalment abolir, com he dit, l’any 2020. El fet ha permès al govern espanyol practicar el populisme pressupostari i estirar més el braç que la màniga -fet que sempre ve bé al que governa. Per això, aparentment, sembla com si Espanya anés tirant correctament des del punt de bonança econòmica. Aquesta és la part de la fal·làcia: es gasta més del que toca i es fa a compte de les generacions a venir. Podríem dir que els partits que conformen el govern espanyol han pogut dur a terme les seves dèries: gastar per mantenir les bases electorals contentes. Fins aquí la part que podríem anomenar com “miratge”.

Els cops de sort per Espanya arran de la pandèmia han estat de dos tipus: relaxament dels criteris pressupostaris i activació dels fons Next Generation

Però hi ha una altra part real: els fons Next Generation. Aquests no són cap miratge. Son diners (69.500 milions d’euros!) que hauran estat injectats a l’economia espanyola al llarg del període 2021-23. Aproximadament un 2% del PIB cada any. Com pot anar malament una economia si se li injecten aquesta quantitat de recursos tan bèstia? En resum, el període 2020-2023 haurà estat una època daurada de les esquerres espanyoles que difícilment tornarà. Ja cal que donin gràcies al cel. Parafrasejant Churchill, els governs Sánchez han pogut dur a terme el seu somni d’assimilar-se a Cristòfol Colom: Sortir sense saber cap on vas, arribar sense saber on ets, i tot el viatge pagat per un altre.

Per ser honestos, hi ha una part de la frase de Churchill que no és apropiada del tot al nostre cas. Parlo del no saber cap a on es va. En el cas nostre, el finançament dels fons Next Generation estan condicionats a saber cap on hem d’anar. Hem d’avançar cap on indica la UE. És així que les reformes dutes a terme pel govern espanyol han estat múltiples. Algunes són tècnicament poc rellevants, però han ajudat a treure traves burocràtiques que pesaven sobre el funcionament quotidià. Altres han estat sonades i se’n pot fer més publicitat: la reforma de les pensions. La bona cosa dels fons Next Generation és que es basen en un principi que ha obsessionat als “frugal” (Àustria, Dinamarca, Finlàndia i Suècia) per tal d’acceptar implantar-los: no hi ha diners sense reformes. Coneixen la història i saben que l’art del “rejoneo” es va inventar a Espanya -cosa que els catalans encara no hem descobert, pel que sembla.

El finançament dels fons Next Generation estan condicionats a saber cap on hem d’anar. Hem d’avançar cap on indica la UE. És així que les reformes dutes a terme pel govern espanyol han estat múltiples

Ara tot apunta que la UE tornarà a implantar el compliment dels principis pressupostaris de Maastricht (recordin, els topalls del 3% de dèficit i del 60% d’endeutament). Començaran, sembla, el 2025, deixant el 2024 per discutir els detalls d’implantació. Molts països no compliran amb aquests principis pressupostaris. Espanya, segur que no. En el passat s’amenaçava amb multes els països que no els complien. Però les multes no feien mal. Ara la Comissió (hàbilment dirigida per la senyora von der Leyen) se n’ha pescat una de nova. No hi haurà multes. Es tolerarà que cada membre faci un pla d’aproximació als objectius. Un pla d’entre tres i quatre anys. I, a canvi de no posar multes, es demanarà un pla de reformes a la mida de cada cas. No em diran que no són bones notícies!

Ja saben la meva teoria sobre el futur d’Espanya i de Catalunya: tot allò que no depengui d’Europa serà mediocre i anirem tirant. Ens calen reformes que ens aproximin als països entenimentats. I aquestes reformes nosaltres mai les farem per iniciativa pròpia. Ens hi hauran d’obligar. I com que difícilment complirem els criteris de Maastricht estarem sotmesos a reformes durant anys. Volen res millor?